Salvador Espriu vs. T. S. Eliot

EliotQuan un estudiós va demostrar que el motor de La terra eixorca (The Waste Land) havia estat una elegia per un jove mort a la Primera Guerra Mundial, el poeta T.S. Eliot va exigir que aquell assaig fos destruït, sota l’amenaça de dur-lo als tribunals. Quan la rumorologia s’extralimitava sobre el caire de l’extinta relació entre dos joves de vint anys, entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la reacció del poeta de Sinera havia estat gairebé violenta. I quan el 1965, a la mort de T.S. Eliot, a Espriu se li va preguntar quina influència havia tingut el poeta anglès en la seva obra, va respondre: “Cap”. Tanmateix, avui fins i tot hi ha una tesi doctoral que compara l’obra poètica d’Eliot i la d’Espriu, on es conclou que les afinitats són notables, des del recurs a la tradició bíblica fins a l’ús de determinades metàfores similars, com el desert o el cementiri. Havent conegut abans una època feliç, T.S. Eliot i Espriu són poetes per a després d’una guerra, d’una massacre que deixa els camps erms i moltes vides buides. Amb una obra eixuta i exigent, paradoxalment ambdós es veuen convertits en mestres generacionals i han de respondre a una societat que es vol reconstruir bo i demanant-los alguna mena de compromís amb el seu temps. Potser per això la mort de l’estimat Rosselló, en Espriu, es torna més metafísica que elegíaca; i en T.S. Eliot el jove dels lilàs gairebé desapareix en la versió definitiva de La terra eixorca, sota la influència correctora d’Ezra Pound. Els amics, liofilitzats.

És massa fàcil reduir-ho tot a una qüestió de pudor o repressió. D’una banda, són dues veus que construeixen mites autosuficients per als quals els cal transcendir, essencialitzar certes anècdotes personals. De l’altra, no contribueix a res saber el grau de sexualització amb què volem etiquetar una amistat masculina –tan polimorfa com ho són les femenines–. Més enllà de si feien manetes o només conversaven, si feien cadeneta o bé ball de bastons, importa la grana i la saba que un home va bombar en un altre home, amb això en tenim prou. “Estic disposat a admetre que la meva mirada cap al meu propi passat està marcada per un ocàs sentimental, el record d’un amic creuant el jardí de Luxemburg a darrera hora del capvespre i duent un ram de lilàs, un amic que després (fins on vaig poder saber) acabaria engolit pel llot de Gal·lípoli”, va confessar T.S. Eliot, des de dins d’un matrimoni desastrós a l’estil Txaikovski. Alenar, més que petó. L’elegia per l’amic mort és tot un gènere dins la poesia anglesa, però molt escadussera dins la lírica catalana. La bella imatge amb què Espriu recorda l’amic, “l’arquer nu” del poema Sagitari, es combina amb d’altres que no són gens homoeròtiques, sinó molt més associades amb la mort i el record, com el marbre, el bes del vent o el de la nit, tal com apareix a Naufragi, Oració en la teva mort, Rostre o tants d’altres. I això que l’Espriu adolescent semblava donat a aquestes amistats particulars, com la del malaguanyat Joan Rogés i Valls, reconvertit en el personatge d’Eleuteri al conte Tòpic, on s’adreça a l’amic mort: “Però recordes com corríem amarats de sol, xops de suor, encalçant-nos pels rials, a través de canyars, cap a la platja? […] honrat, bondadós, treballador, estimat Eleuteri”. Sensualitat de preguerra, perduda del tot en la barca del temps.

(Publicat a la revista Lambda, núm. 81)



Publicat dins de Literatura, Plomes veïnes (Living Apart Together) | Comentaris tancats a Salvador Espriu vs. T. S. Eliot

Quan Bertrana era l’hereu de Ca n’Aspriu

Cent any després, i preveient que estaria tot força trinxat, em vaig posar un abric d’estoïcisme quan ens disposàvem a retrobar els paisatges de les Proses bàrbares escrites per Prudenci Bertrana. Han passat més de cent anys i els indrets es troben al carrer major de Catalunya, el corredor prelitoral de la Selva. Des de la Via Augusta al tren d’alta velocitat, deu ser el camí amb més petjades i roderes de la història nostra. Vaig prometre’m, doncs, que no diria ‘si ara Bertrana ho veiés’, que no redactaria cap elegia, que no em lamentaria per l’aiguabarreig de tantes vies de comunicació de les quals jo mateix em beneficio quan vaig de Girona a Barcelona.

Les Proses bàrbares, del 1911, pertanyen a un dels rars moments optimistes de la biografia de Bertrana. Atiat per Joan Maragall, l’autor de Josafat va escriure aquest seguit de quadres de la Selva seva més coneguda i estimada, la que es podia recórrer a peu des de l’Esparra, des de la masia familiar de Ca n’Aspriu, per caçar-hi o, millor encara, badar i extasiar-s’hi. És una àrea que comprèn termes de Riudarenes, Sils, Caldes de Malavella, Vilobí d’Onyar i Massanes, encara avui dia prou verda, agrest i ambigua, territori de ningú i potinejada per tothom. El bosc es deixa esparracar en silenci, el terreny s’esqueixa, el sauló cedeix, però les infraestructures victorioses tenen un aire de nafra i conquesta temporal en el setge de la natura. Bé s’ha debolit el camí ral, abans la principal via de comunicació amb França, avui pràcticament introbable, malgrat el traçat precís que cinc historiadors van fer a Deu llegües de pols i roderes, modèlic en la seva combinació de recerca documental i coneixement del territori. El llibre és del 2005 però la història i el tren d’alta velocitat ja li han passat pel cim.

Creu de la Mà

La Creu de la Mà

Per l’antic camí ral

El camí ral, de camí cap a Barcelona, es dividia en dues rutes, la del litoral i la de l’interior, a la Creu de la Mà. Durant segles, els viatgers que partien de l’Hostal de la Thiona fins arribar a l’Hostal de Mallorquines es disposaven a travessar una de les forests més perilloses del país, infestades de bandolers. A mig tros, a la cruïlla, una creu de ferro marcava les dues direccions amb una mà en un braç i una M a l’altre, assenyalant així la mar cap a orient. Bertrana es deixà suggestionar per la mà sinistra i per la solitud de l’indret boscós en una de les proses, Les rutes abandonades. Avui dia la creu, refeta, es dreça a tocar el tancat del camp de golf de Caldes, com si escarnís les torres d’alta tensió properes, com si es vantés de la seva insòlita supervivència, mentre les restes del camí ral s’esfilagarsen entre les obres d’ampliació del camp.

IMG_4865-Arrupit

L’Hostal de l’Arrupit

Recuperem, en cotxe, un altre tros de camí ral que va en paral·lel a la carretera GI-555, camí de Massanes, buscant-hi l’Hostal de l’Arrupit. En la ruta d’Hostalric a Girona hi havia diversos hostals on fer-hi estada o algun mos. Bertrana pinta a Les llars d’hostal un quadre tendre de la confraternitat que els dies d’hivern s’establia entre comensals a l’entorn del foc, els clemàstecs i el tupí. Al llarg del llibre n’esmenta la Paquenya, a Riudellots; el del Suro de la Palla a la ruta de marina, i el de l’Arrupit a l’interior. A L’encís d’una marrada, l’autor baixa de l’estació de Sils un matí cruíssim d’hivern i, voltant l’estany, desoint els seus propòsits inicials es desvia durant tres hores. Arriba així a l’Hostal de l’Arrupit, davant de la riera de Santa Coloma. Segles enrere hi havia dinat l’emperador Carles V, però Bertrana el troba desemparat, amb gossos que el borden, poc acostumats a veure-hi gent. Recuperat, repintat, reclòs, l’Hostal de l’Arrupit és avui una residència privada. A la porta de la propietat avisen del gos, a les feixes pasturen la gespa unes ovelles. Me’l miro de lluny, des de l’altra banda de la riera, emmarcat per les bambolines del diorama que forma el vial enlairat del tren d’alta velocitat, que hi passa a tocar.

Del Sot de l’Infern a l’Esparra

Sot de l'infern

El Sot de l’Infern

Les masies tràgiques, els casalots pobres on Bertrana situava tots els drames rurals possibles, s’han substituït avui per urbanitzacions, disseminades com si un enorme saler les espargís pel territori. N’hem resseguit algunes pel Google Street View tot preparant la ruta -carrer Lirios, carrer Tórtola–, però hem preferit acostar-nos de debò al Sot de l’Infern, per on feien batuda Bertrana, el seu gos Dick i en Busqueta, company de gestes. Prop de Massanes, l’afrau conserva alguna cosa de la solitud bàrbara que encaterinava l’hereu de Ca n’Aspriu. Barranquejant i embardissant-se, en una hora llarga anaven del Sot a la seva masia, però nosaltres som incapaços de tirar pel dret, de manera que reculem i ens encotxem en direcció a Riudarenes.

Ca n'Aspriu

Ca n’Aspriu

Les cases del nucli de l’Esparra estan ben restaurades, tret de l’església. La missa major en el poble és una escena del passat: ja no hi ha gallines campejant, el corriol s’ha enquitranat, el lledoner monumental ha tingut fills abans de morir i no sembla que la parròquia registri gaire activitat. Hi ha estadants que renten el cotxe davant de casa. Arribar des d’allà a Ca n’Aspriu és un passeig per una pista aixaragallada, entre roures joves, cirerers d’arboç i eucaliptus destralers, sota la vigilància de l’ermita d’Argimont, que senyoreja damunt el congost. Finalment, Ca n’Aspriu és un petit miracle. L’escenari de les hores més grates de Bertrana es manté no solament dempeus, sinó digne i refet, indulgent amb els estranys que volem tafanejar-hi, assolellant-se en silenci i mirant la serra a l’altra banda, cremada per l’obaga.

(Publicat a la Revista de Girona, núm. 289)

 

 



Publicat dins de La Selva, Literatura, Revista de Girona | Comentaris tancats a Quan Bertrana era l’hereu de Ca n’Aspriu

Més Garreta!

Les anècdotes conegudes deixen de ser-ho si no es continuen explicant. Per tant, som-hi: en el seu viatge a Catalunya el 1924, a Stravinski se li va oferir un concert de sardanes a càrrec de la Cobla de Barcelona. Es va interessar molt per la cobla, la tenora i la sardana, sobretot per les que componia Juli Garreta. Uns dies més tard, va demanar de nou d’escoltar més música de cobla a l’Ateneu Barcelonès i, després de sentir Juny, va exclamar la frase: “Més Garreta, si us plau, més Garreta!”

Juli Garreta

Encara avui, m’explica un ganxó que cada migdia sona per tot Sant Feliu de Guíxols els primers compassos de Juny, esdevingut himne oficial de la vila. Personalment, trobo que això del “més Garreta” s’ho han pres massa a pit, però el meu amic ganxó em diu que s’ha de ser empordanès per comprendre-ho. Sí que entenc, en canvi, les estratègies de divulgació del músic que des de fa anys tenen l’epicentre a Sant Feliu mateix. A més de programar periòdicament les seves obres, l’Ajuntament va anar col·laborant en l’edició de la seva obra completa dins la col·lecció “Mestres gironins”, ara per ara malauradament interrompuda. Fa poc, però, han culminat una iniciativa important: penjar a la xarxa tot el catàleg raonat de la seva obra, incloent-hi els diversos manuscrits de diversos arxius –que es poden descarregar–, les referències a enregistraments i edicions, la biografia del compositor, la datació de les obres, i tot un seguit de dades que d’ara endavant converteixen el web en una font de referència bàsica de Garreta. El treball ha estat fruit d’una labor pacient de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu i dels musicòlegs Joaquim Rabaseda, Joan Gay i Marisa Ruiz, iniciat el 2002.

En la recerca, s’ha pogut desmuntar el mite del rellotger indocumentat, de l’artista espontani, de l’indígena de geni, i ha sortit un Garreta modern, espavilat i professional. Durant la catalogació de l’obra hi han hagut també algunes sorpreses, una de les quals ha estat l’atribució de sis sardanes, fins ara desconegudes, així com dues sarsueles, alguna obra simfònica i un grapat de cançons de les quals es tenien notícies escadusseres. O sigui que, literalment, d’ara endavant tindrem, sí, més Garreta.

Les sis sardanes recuperades

El 1906, la casa de música Sobrequés i Reig de Girona va convocar un concurs de sardanes. Sis de les sardanes no premiades, anònimes, varen anar al fons del música Josep Baró i Güell, i una recerca gairebé detectivesca ha permès atribuir-les a Juli Garreta. Per això, i en ocasió de presentar el catàleg digital, la cobla Ciutat de Barcelona va poder (re)estrenar Visió, Flor de Ginesta, Oratges d’Estiu, Viola, La pubilla del mas grant i Anyorançe. Són les noves velles sardanes de Garreta, que ja figuren amb tots els honors al seu flamant catàleg.

(Publicat a la Revista de Girona, núm. 291)



Publicat dins de Música, Revista de Girona | Comentaris tancats a Més Garreta!

David Vilaseca vs J.R. Ackerley

IMG_5094
Malgrat dedicar tota la seva vida a la literatura, tots dos tenen una obra pròpia intensa però breu. L’un en català, l’altre en anglès, tots dos van tenir Londres com a escenari vital i literari. En èpoques diferents, ambdós van tenir una voluntat de pioners en la literatura gai. Sorprèn que David Vilaseca, especialitzat acadèmicament en la construcció literària de la subjectivitat, tard o d’hora no acabés escrivint sobre l’autobiografia de J. R. Ackerley, My Father and Myself (traduït al castellà per l’editorial Anagrama com a Mi padre y yo), com bé ho féu dels diaris de Joe Orton o les memòries de Dalí.

Vilaseca ha estat un estel fugaç des que va irrompre en la literatura catalana amb L’aprenentatge de la soledat, premi Andròmina a València el 2007. Va morir d’accident a Londres el 2010. En format de diari, la seva novel·la narra les vicissituds d’un jove, David –coincident en edat i trajectòria amb l’autor– des del 1987 al 2002, quan hi posa fi. “Fi de la novel·la”, insisteix al colofó, per recordar-nos la seva qualitat de ficció i el seu dret a separar escriptor i personatge, un David i altre, dins i fora les pàgines del llibre. Ackerley va prendre menys precaucions en aquest sentit. Sí, fou ell el qui va repassar-se centenars de mariners i guàrdies de Sa Magestat, sovint amb tractes monetaris previs; qui va sofrir l’ejaculació precoç i la impotència, un pare bígam –i potser bisexual–, una mare en la inòpia i cap Amic Ideal tret de la seva gossa, a qui va intentar de masturbar per fer-la una mica més feliç. Sí, aquell fou ell, i què? Encara que excepcional, la seva és una vida agredolça, si fa no fa com la de tothom; com l’etapa de formació del jove David, que acaba sentit-se gairebé com a casa als urinaris londinencs o que no va saber viure un amor serè amb cap dels seus múltiples amants.

Perquè el que sobta en ambdues obres és l’espectacle de la sinceritat. Us oferirem la veritat nua, semblen dir-nos Ackerley i Vilaseca, no estalviarem detalls recòndits ni fluids, no ens tractarem amb autoindulgència. Jo us mostraré un vell carrossa que s’arrossega per les cantonades; jo, en canvi, un jove ciclotímic i narcisista, capaç d’obsessionar-se tant per un signe d’exclamació mal col·locat com per un amant que no sap com estimar, mantenir o oblidar. Com a lectors crèduls, cadascú pot fer el que vulgui amb el grau de morbositat i impudícia que aplicarà a cada narració, però com a mínim hauria de parar esment en les construccions literàries d’aquestes identitats, així sabrà per què són tan eficaces. Ackerley era un gat vell quan va redactar My father and Myself, un editor experimentat que sabia bastir una autobiografia com un autòmat novel·lesc. Tal com avisa al pròleg, no ordena cronològicament els fets sinó en funció de les seves possibilitats dramàtiques i interès creixent; trena la seva biografia amb la del seu pare per jugar a un ping-pong engrescador, i hi ha sobretot l’estil, en la millor tradició de la flegma i humor britànics, que permet un distanciament pietós amb l’objecte narrat. Per la seva banda, bon teòric de com els jos s’autoexpliquen i la prosa memorialística, ben segur que David Vilaseca era molt conscient de l’artifici que creava, analític fins a l’exasperació com un entomòleg amb el seu insecte preferit. Aplicat en pròpia carn, sovint el seu bisturí llesca capes de carn fresca i potser també cura, catàrtic com una teràpia de psicoanàlisi, amb una llengua de vegades desmanegada per despullar-la d’excessiva literaturització.

Dues educacions sentimentals, dos aprenentatges de la soledat. Dues veritats literàries. El final de les memòries de J. R. Ackerley podria ser un bon epíleg per a tots dos: “S’han establert alguns fets, moltes altres coses siguin tal vegada ficció, la resta és silenci. Del meu pare, de la meva mare, de mi mateix, al capdavall no en sé pràcticament res. De totes maneres, conservo aquestes memòries, ni que sigui només perquè ofereixen una resposta amiga i incondicional al prec que féu el meu pare en la seva carta pòstuma: ‘Espero que la gent tingui en general un bon record de mi’.”

Publicat a la Revista Lambda, núm. 77

Publicat dins de Literatura, Plomes veïnes (Living Apart Together) | Comentaris tancats a David Vilaseca vs J.R. Ackerley

Llengües bífides i actives

La-musica-te-la-paraula

Els compositors no només s’expressen amb la seva música. L’humaníssim art de criticar també ens defineix, de manera que Beethoven no només es retrata mitjançant la Pastoral o la novena, sinó també quan malparla de Rossini: “Hauria estat un gran compositor si el seu mestre li hagués allisat més el darrere”. No sé si la frase és espúria, però en qualsevol cas no costa gaire afigurar-se’l dient-la. Precisament Rossini té una fama de llengua molt llarga, especialment esmolada contra Wagner, de qui afirmava que té moments preciosos però quarts d’hora terribles: “Hom no pot jutjar el Lohengrin després d’una primera audició, i certament jo no penso escoltar-lo una segona vegada.” Als funerals no deixava pas el sarcasme a casa, com per exemple al de Meyerbeer, per a qui el seu nebot havia compost la música. “És bonica –li va engaltar– però, francament, no penseu que hauria estat millor si haguéssiu estat vós qui hagués mort, i el vostre oncle qui hagués escrit la marxa fúnebre?” Rossini també disparava més en general: “Que meravellosa seria l’òpera si no hi hagués cantants!”. El cigne de Pesaro ho era tot menys un ànec mut.

Wagner també va rebre els dards de Debussy, però en un estil més subtil, és clar: “L’ús de leitmotifs em suggereix un món de llunàtics inofensius que presenten les seves targetes de visita  bruelant el seu nom”. Pam. I així s’inaugurava el segle XX, que va continuar conreant l’art de la invectiva. De Prokofiev a l’Stranvinski neoclàssic: “La seva música és la de Bach però amb notes equivocades”. De Gershwin sobre Honnegger: “Els nois europeus tenen poques idees però saben com vestir-les bé”. Un altre americà, Aaron Copland, també es mostrà molt fraternal: “Escoltar la Cinquena simfonia de Ralph Vaughan Williams és com estar observant una vaca durant quaranta-cinc minuts”.

Però potser un dels insults musicals més fins del segle XX no s’atribueix al món de la composició, sinó a la cèlebre clavecinista polonesa Wanda Landowska, que va afirmar a un rival: “No veig per què no podem ser amics. Tots dos toquem Bach. Vós a la vostra manera, jo a la seva”. Encantadora.

Publicat a L’Esmuc Digital núm. 32, novembre 2014

Publicat dins de Música | Comentaris tancats a Llengües bífides i actives

Josafat a l’auba

Captura de pantalla 2014-07-01 a les 00.43.39

https://www.facebook.com/photo.php?v=664798533605017

Jo, pecador,
confesso a Déu
totpoderós,
que ja he triat.
L’auba ja ve,
no pas per mi:
per mi la nit,
per mi vetllar.
Se m’ha enfugit
el paradís,
per mi l’infern,
per mi el malson.

Deu-me la pau,
preneu-m’ho tot,
buideu-me el cap,
traieu-me el cor,
els meus records,
les il·lusions,
fins les cançons
del flabiol.
Que, lliure i franc
de la presó
d’aquest meu cos,
sigui un albat,
sigui un nounat.

Pogués jo ser
un full en blanc,
que res d’això
no hagués passat.
Jo, ser un infant
i trencar el son
enmig del fenc,
lluny de ciutat.
Jo, ser un godall
al seu ramat,
a dins la cort
de casa seu.

Deu-me la pau,…

No hi ha ningú
al carrer estret
que esperi el so
d’un campaner.
Flor de carrer
sense regar,
¿què escoltaràs,
qui em salvarà?
¿què se’n farà,
de tant somiar,
de tot allò
que no serà?

Deu-me la pau,…

(Del musical Josafat)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Josafat a l’auba

Plomes veïnes: Blai Bonet vs. James Purdy

Captura de pantalla 2014-06-30 a les 00.14.25
A Nord-Amèrica ha una misteriosa Societat James Purdy que vetlla pel patrimoni literari de l’autor de Narrow rooms, traduït en català per Cambres estretes i en castellà per Habitaciones exiguas. A Mallorca n’hi ha una altra que ho fa des de la Casa Museu Blai Bonet, a Santanyí. No són pas dos fars, però sí dues llànties modestes que il·luminen la vàlua pòstuma d’un parell d’escriptors que sempre han navegat entre el reconeixement d’uns pocs, la crítica d’altres i la desídia de la gran majoria, James Purdy (1914-2009) i Blai Bonet (1926-1997). Tots dos, poetes que novel·len; tots dos creadors de mons inquietants i violents; tots dos illots salvatges dins les seves literatures.

Blai Bonet va publicar el 1958 la seva primera novel·la El mar, sortosament reviscolada sobretot gràcies a l’adaptació cinematogràfica que en féu Agustí Villaronga el 2000. Potser més que l’argument –les vivències d’un grup d’adolescents dins un sanatori de tuberculosos–, potser més que les temàtiques que es congelen en enumerar-es –la por, el sexe, la mort, els miralls, l’adolescència, la malaltia, la sang, la guerra–, el que té de portentós El mar és el seu lirisme narratiu, la densitat metafòrica, la capacitat evocativa. Dins les cambres estretes, Purdy retrata de manera similar els seus adolescents que entenen l’amor com a domini sobre l’altre. Tots dos escriptors giren en l’esfera de Genet o Koltès (per cert, traduïts per Bonet), tots dos respiren aquelles atmosferes torbadores d’un Querelle en versió Fassbinder, on les escenes se succeeixen més per la fascinació que per la naturalitat. Hi ha una branca molt frondosa de la imaginació gai que clava les seves arrels en el simbolisme i deriva cap a aquestes flors del mal lunars i enfebrades. La seva gran capacitat suggestiva i al·legòrica era inherent amb aquell amor que no gosava dir el seu nom però sí insinuar-lo.

En el seu temps, Purdy va merèixer els elogis de Dorothy Parker, Gore Vidal, Tenesse Williams i Paul Bowles, entre molts d’altres. Tanmateix, i potser entelat per la traducció castellana, a l’estil de Narrow rooms (1977) li costa travessar el nou mil·leni, mentre la prosa de El mar manté tota la seva límpida elegància i capacitat de suggestió. Poc a poc, i lluny ambdós de polèmiques de circumstàncies, Purdy es va tornant “d’època” tant com Bonet esdevé intemporal.

Val a dir que Blai Bonet ja s’havia triat la seva ploma veïna, i no era James Purdy sinó Pier Paolo Pasolini, el seu mite, el seu germà, la seva afinitat electiva, al qual va dedicar el dietari Pere Pau. Amb tot, l’un creixent a l’Ohio més rural i l’altre a Santanyí; tots dos llegint la Bíblia fins a fer-ne una influència decisiva en el seu discurs, sempre amb un punt místic –Purdy entenia Narrow rooms com a “llibre religiós”–; tots dos amb deixos autobiogràfics que s’entreveuen en alguns personatges; amb la culpa dins els homes i la crueltat del món campant per les seves pàgines, encara Purdy i Bonet mantenen més d’una connexió.

(Publicat a la revista Lambda, núm. 79)

 

Publicat dins de Literatura, Plomes veïnes (Living Apart Together) | Comentaris tancats a Plomes veïnes: Blai Bonet vs. James Purdy

Plomes veïnes: Caterina Albert vs. Marguerite Yourcenar

Catala - Yourcenar(1)


Totes dues pertanyen a la literatura en majúscula, avalades per la perspectiva del temps i per novel·les superbes, incontestables, per això tendeixo a imaginar-me-les com dues gegantes apersonades o com dos senadors romans. La masculinització no és només culpa de la meva herència patriarcal i heterosexista, sinó també de la imatge que d’elles mateixes van projectar, practicant el transvestisme literari: Caterina Albert i Paradís (1869-1966) va disfressar-se sota el pseudònim de Víctor Català, mentre que Marguerite Yourcenar (1903-1987) va saber construir protagonistes d’una masculinitat sòlida rere els quals amagar-se, com l’emperador Adrià o el Zenó de L’oeuvre au noir. Totes dues van sorprendre els seus contemporanis no escrivint pas tal com s’esperava d’elles, amb un estil suposadament femení, parcel·lat, reconeixible, dominable, literatura de gineceu. No: Víctor Català va gosar els seus drames rurals en la llengua més mascla dels modernistes, els temes més crus i els caires més vius –infanticides, concos i miserables de pagès–; Yourcenar va practicar una prosa gairebé misògina, menystenint els personatges femenins, mirant que en la seva prosa no es detectin indicis de res que es pugui detectar com a literatura de dona.

Per tot plegat, i malgrat que els personatges homosexuals apareguin amb valentia a les seves obres, la seva contribució a la causa gai –no pas a la literatura, innegable– és plena de clarobscurs i ambigüitats en paraules, fets i omissions. Yourcenar va introduir el tema homosexual a la seva primera novel·la, Alexis o el tractat de l’inútil combat (1929). Entretant, pionera, Caterina Albert ja havia introduït la primera lesbiana en la literatura catalana, en el conte “Carnestoltes”, dins de Caires vius (1907). La marquesa d’Artigues hi apareix com un personatge sensacionalment complex que sobreïx de les parets del conte, paralítica emocionalment i física, classista i feble, a punt de trencar-se per l’amor de la seva criada Glòria durant la nit de Carnestoltes, quan les màscares cauen. D’haver-la desenvolupat al llarg de tota una novel·la, seria una digna companya de la Mila de Solitud. L’autora ni jutja ni prejutja, però comprèn profundament. Caterina Albert, terratinent de l’Escala, era també experta en màscares, de manera que no sabrem gaire què hi va haver darrera aquella soltera discreta, envoltada d’amigues, sempre disposada a disfressar-se de càndida pagesa o d’escriptora de diumenge, i tot desmentit per la seva literatura. Yourcenar, en canvi, va dur una vida matrimonial amb la nord-americana Grace Fricks, però poc després de la seva mort va perdre el cap pel jove Jerry Wilson. Les vides i les literatures es toquen, però no sempre es barregen, i tant en l’una com en l’altra els seus textos i les seves biografies semblen aigua i oli.

Però dels escriptors no n’hem d’esperar que brandin banderes per guiar-nos, sinó torxes que ens il·luminin, i en aquest sentit tant Yourcenar com Víctor Català seran, em penso, fars incombustibles. I a més a més, comptat i debatut, la bona literatura acaba tenint repercussions ètiques. Perquè, ¿qui gosa ridiculitzar l’amor que sí, que gosa dir el seu nom, després d’haver llegit “Carnestoltes”? ¿O qui podrà negar la grandesa de la passió de l’emperador Adrià pel jove Antínous, quan Yourcenar la va saber fixar amb la mateixa bellesa intemporal de les estàtues clàssiques?

Publicat a la revista Lambda núm. 80 (juny 2014)

Publicat dins de Literatura, Plomes veïnes (Living Apart Together) | Comentaris tancats a Plomes veïnes: Caterina Albert vs. Marguerite Yourcenar

Les resurreccions de Puntí

Captura de pantalla 2014-04-06 16.48.04A cada generació de la música en català hi ha una mica d’espai –no gaire– per a un heterodox, un maleït, un estrany. A la meva li ha tocat l’Adrià Puntí, i personalment estic content amb la rifa. Ara no vull figurar falsament com un gran seguidor seu, però quan topo de tant en tant amb alguna cançó seva me l’escolto amb atenció i simpatia. Per la seva creativitat verbal, pel seu parlar saltenc, pel seu carisma interpretatiu, perquè les seves ràfegues de lucidesa musical –per riques i per escasses– mereixen ser tractades amb respecte.

Així em va passar fa poc amb “No és broma”, o com resoldre amb molta dignitat una nadala d’encàrrec, amb aquell registre de perdedor enrogallat tan propi seu, com si un personatge de Tom Waits se li hagués arrapat a la nou del coll sense poder desfer-se’n, perdut definitivament ja aquell espinguet de l’era Umpa-pah. O amb aquell “Ull per ull” escanyat, heroic i tràgic a la pel·lícula antològica Rock & Cat. O amb aquell intel·ligent documental de Xavier Puig, on apareix voltant pels seu territoris gironins, Salt, Amer i Cadaqués, com un rodamón solitari, com un protagonista fatxenda i difícil, també com un gat remullat. Entre la versió de “Mirall capgirat” del 1991 i la que ofereix el gat Puntí darrerament, d’un soul esqueixat, hi quep més d’una vida i més d’una mort. Entremig, concerts anul·lats o només encetats, inútils canvis de nom, promeses incomplertes als seus seguidors, conflictes amb la seva discogràfica. En penso que Quimi Portet, el seu productor, li ha de tenir molta paciència.

Des del seu darrer treball en solitari, Maria, han passat més de dotze anys. Per això és per celebrar que hagi tornat, primer amb un llibre, després amb un bon concert a Girona i, darrerament, amb la seva edició en DVD, Incompletament Puntí. Hi reprèn vells temes, però també sis cançons noves, s’envolta dels primers músics amb els que va començar als anys 80, la Fellaction on the Rocks Band Bang Bang, trepitjant l’escenari amb aplom i maduresa. Als seus cinquanta anys, el gat Puntí sembla encetar una nova vida amb promeses de nous discos, gires i concerts. Tan de bo, tots hi sortirem guanyant.

Lèxic familiar

“Xuca-mulla”, “‘Na fent, ‘na fent, ja hi soms”, “Ara va de va de vós, ara va de va de bes, ara va de Barrabàs”,… Puntí comparteix amb les criatures el tractament de la llengua com a joc, amb freqüents aliteracions, cacofonies, dialectalismes, jocs de paraules, juxtaposicions absurdes, repeticions fins a l’extenuació dels mots dels quals s’ha enamorat, o que són musicals, rítmics, o expressius. Però aquell espàrgol del Veïnat de Salt s’ha abocat a molts precipicis: l’eco de la llunyana poètica infantil que ens retorna el Puntí d’avui se sent ple de vertigen.

Revista de Girona, núm. 283, març-abril 2014

Publicat dins de Música, Revista de Girona | Comentaris tancats a Les resurreccions de Puntí

Avui austriacistes, demà botiflers. Els mestres de capella i la Guerra de Successió

El Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la commemoració del Tricentenari, presentarà aviat l’exposició “Les músiques dels 1714s“,  que mostrarà tant l’entorn i transformacions musicals d’aquells anys com el ressons musicals posteriors dels fets i el mite. Les capelles musicals de les catedrals catalanes van sofrir especialment aquests revessos, els avatars polítics dels canvis successoris i l’ambient bèl·lic, els mestres de capella dividits entre Felip V i Carles d’Àustria, entre austriacistes i botiflers, entre servilismes i rebel·lies.

L’Església catalana no va estar exempta de les divisions i tensions pròpies de la Guerra de Successió. Bona part de la jerarquia era felipista –especialment els bisbes castellans–, però l’austriacisme era molt estès a d’altres esferes eclesiàstiques. Així, si els bisbes de Lleida, Girona, Tortosa, la Seu d’Urgell i Vic, van exiliar-se el 1705 amb el virrei Velasco i altres botiflers; de l’altra banda veiem, per exemple, com el 1706 més de cent religiosos van defensar Girona amb les armes en la causa austriacista. A les catedrals, aquests canvis successoris, buits de poder, fractures internes i vicissituds bèl·liques havien de notar-se forçosament en la vida musical de les capelles i en la seva producció.

Servir el rei que toca

Només per la seva producció musical, al servei del poder establert en cada moment, es fa molt difícil conèixer la ideologia particular dels mestres que van dirigir les capelles catedralícies durant les primeres dècades del Set-cents. A Barcelona, Girona i Tortosa tenim mostres explícites d’obra musical religiosa tant en favor de Felip V com a Carles III, i sovint a càrrec dels mateixos autors, honrant ara l’un i després l’altre.

A Barcelona, durant els primers anys en què el Principat va reconèixer Felip V, el mestre de capella de la catedral Francesc Valls i Galan (1671-1747) va compondre música per celebrar-ne l’arribada a Madrid el 1701, però els anys de la Barcelona austriacista li serà un període d’enorme fecunditat. La seva Missa Scala Aretina és un cas probable de reaprofitament de material per a les dues corones enfrontades, com veurem més endavant.

A Girona, a Josep Gaz va encarregar-se-li la rebuda musical que la catedral havia d’oferir a l’arxiduc el gener de 1710. Tot i que la capella de música s’havia desmantellat durant el període 1703-6, el vilancet conservat, Hoy que Gerona a María és prou ambiciós, a nou veus, amb acompanyament de continu, xeremies i sacabutx. Un any més tard, amb el triomf de la causa borbònica, en retornar de la seva seu el bisbe Miquel Joan de Taverner, Gaz va dedicar-li el solo de benvinguda Venid mortales, només a una veu i acompanyament, “puesto en música por el más humilde capellán de su Il[lustrísi]ma”.

I a Tortosa, el 1708 poc abans que la ciutat caigués sota els borbònics, el nou mestre Josep Escorihuela (1674-1742) va dedicar també a Carles III el vilancet Ya Tortosa ilustre i un altre amb clares al·lusions austriacistes, A la batalla naval. Tanmateix, el 1719 en va compondre un altre, a 11 veus i violins, en favor de Felip.

Les músiques i els textos

Era massa aviat perquè en aquestes peces de circumstàncies s’hi incorporessin els canvis estètics que la música catalana anirà evidenciant al llarg del segle XVIII, afavorits per les circumstàncies polítiques. Segurament, els músics italians que l’arxiduc Carles va cridar a la seva cort barcelonina deurien impactar els mestres de capella amb la seva destresa violinística, les noves formes i tècniques instrumentals, amb tots els nous aires de l’avantguarda que va importar el monarca vienès, tan devot de la música. Però els models autòctons encara eren vàlids per festejar els diferents monarques, de manera que van ser usats l’estructura tradicional dels vilancets (estribillocoplas), el predomini dels vents per damunt la corda fregada o l’organització en cors heretada de la policoralitat.

Val a dir, a més, que certs aires de novetat ja havien arribat a les catedrals amb independència dels avatars polítics de la Guerra de Successió. Els violins, per exemple, ja apareixen en les completes, vilancet i missa gironins de Francesc Soler del 1686, per bé que amb un ús tímid i extraordinari. O Josep Gaz i altres autors ja havien començat a desenvolupar, en els vilancets, estructures alternatives i més properes a l’òpera i la cantata, amb la introducció de recitats i àries, com a La Concepción de María; Ay Dios, ay Madre mía; Cesad instrumentos, cesad o Del globo celeste.

ESMUCdigital 26 Art 4

Més que l’estil musical, són deutors del moment els textos, explicitant la situació política, l’entusiasme oficial i la causa defensada. A cap altre lloc com a Catalunya, on l’estructura dels poders civils s’integraven amb força dins les festivitats religioses,  arrelà amb tanta força la tradició del vilancet polític El 1701, per a les festes d’aclamació a Barcelona de Felip V, Francesc Valls va compondre sis vilancets on lluïen textos com “Feliz, pues el gran FILIPO,/ hermoso rayo de Marte, / es luz y ardor para que / quien más le teme le ame” (Ya de la fortuna). Després, òbviament, a partir de 1705 l’orientació dels textos dels vilancets canvien, en honor del nou monarca Carles III: “Glorioso, deseado y augusto monarca / con blandos influjos, permitan los cielos / que en todas empresas igualen tus triunfos / o a méritos tuyos o a nuestros deseos.” (Rosa Montagut, 2004: 93). Per a les festes de clausura de les corts, el 1702, trobem textos laudatoris similars, encara més triomfalistes, i on s’emmarcaria també la Missa Scala Aretina de Valls.

A Tortosa, la segona ciutat en habitants del Principat i on es van celebrar en paral·lel a Barcelona festes similars el 1701, tenim testimonis de fe austriacista en el parell de vilancets elaborats per Josep Escorihuela, probablement, el 1708 –poc abans de caure sota el poder borbònic–, Ya Tortosa ilustre i A la batalla naval. Del primer, ressalten versos com “Este el día de hoy el asunto, / pues se ve esta catedral ilustre, / esta ciudad siempre fiel, / bajo el dominio de Carlos / fuera del yugo cruel.”.

A Girona, Josep Gaz va patir una situació similar, declarant l’austriacisme de la ciutat en la visita que féu Carles III el 1710: “Hoy que Gerona a María / se consagra fiesta real / en créditos de amor leal / será de Carlos el día.”. Però un any més tard, amb el retorn victoriós de l’exili del bisbe borbònic, l’escolà va haver de cantar el solo Venid Mortales: “Señor ilustrísimo / con afectos buenos / siendo butifleros / aquí cantaremos” i “Nobles ciudadanos los que buenos soys / digays que Phelipe viva, el de Bourbon”(Rifé, 1998: 386).

“Siendo butifleros, aquí cantaremos”

Com a portaveus de les seves ciutats i comunitats, no és pas als textos d’aquests vilancets on podem destriar els posicionaments ideològics particulars d’aquests músics sotmesos als girs de la guerra i canvis dinàstics, sinó en la seva trajectòria personal i professional. De tota manera, la documentació conservada és molt circumspecta a l’hora d’evidenciar adhesions polítiques clares per part dels mestres de capella. ¿S’ha d’entendre la jubilació del seu càrrec que va obtenir Josep Gaz el 1713 com un premi per part del bisbe, una depuració política per causes austriacistes, o simplement la retirada voluntària d’un vell malalt?

Sembla prou evident que l’ascensió al càrrec de mestre de capella de la catedral de Tortosa per part de Josep Escorihuela es va beneficiar de les circumstàncies bèl·liques, després del decés de l’antic mestre Baltasar Sanz. Les oposicions, fetes molt poc abans que la ciutat suportés el setge borbònic entre el 10 de juny fins l’11 de juliol de 1708, van donar uns resultats sorprenents, ja que un membre del tribunal va oferir-se i finalment obtenir la plaça: el mateix Escorihuela, fins llavors mestre de la catedral de Tarragona. Potser la causa austriacista dels canonges fos un motiu prou decisori per al seu nomenament (Gregori, 1998). Cal recordar que el bisbe de Tortosa, Silvestre García de Escalona, fou un dels exiliats botiflers a Perpinyà. Tot i això, amb el règim borbònic Escorihuela no va sofrir cap depuració i va restar al mateix càrrec fins a la seva mort, el 1743.

El cas Valls i la missa Scala Aretina

ESMUCdigital 26 Art 3

El mestratge de capella de la catedral de Barcelona, un dels càrrecs musicals més importants de la Catalunya barroca, l’ocupà Francesc Valls del 1696 fins a la seva mort –tot i que se’n jubilà el 1726, va seguir essent propietari de la plaça–. Seguint les vicissituds polítiques, va compondre peces felipistes i carlistes, entre les quals destaca l’ambiciosa missa Scala Aretina. El manuscrit de la missa és datat el 1702, probablement per celebrar la clausura de les corts catalanes amb la presència de Felip V, el dissabte 14 gener d’aquell any. És possible que la missa es tornés a interpretar a la catedral l’agost de 1710 per celebrar llavors la victòria austriacista d’Almenar, amb l’afegit dels oboès doblant els violins. Aquests oboès podrien respondre a l’ús heràldic que en féu Elisabet, l’esposa de l’arxiduc, a partir de l’arribada de sis oboistes a Barcelona el 1710.

I és possible, també, que tant l’austriacisme de Francesc Valls com el darrer ús polític de la Missa Scala Aretina estiguin al darrere d’una de les polèmiques musicals més aferrissades i extravagants del segle xviii. Més de 50 músics de les Espanyes van intervenir en rèpliques i contrarèpliques a partir que un organista granadí –amb filiació borbònica– va denunciar una petita llicència harmònica que Valls s’havia pres. Els pasquins en favor i en contra van succeir-se fins al punt àlgid de 1717 i encara cuejaven fins el 1720, sempre en termes d’estètica musical (López Calo, 2005). Però és possible, tal com han apuntat diversos musicòlegs, que la geografia dels defensors i contraris a Valls resseguís els territoris d’un i altre bàndol, més que no pas una polèmica entre moderns i conservadors. Val a dir que Valls va ser desterrat el 1719 i no va ser restituït fins el 1725, amb el Tractat de Viena.

Temps de canvis

La història de Catalunya permet fer moltes comparacions i paral·lelismes entre aquest període i d’altres més recents, com la Guerra Civil, plena també de divisions, depuracions i supervivències; per això mateix hem de protegir-nos del perill del presentisme, d’aplicar arriscadament les mateixes categories mentals als episodis de la Guerra de Successió.

Així, els anys immediatament posteriors a la Guerra de Successió foren temps de canvis a les capelles catedralícies. A la de Lleida, Gabriel Argany fou substituït el 1716 per Domènec Teixidor: ¿Alguna cosa a veure amb la defensa de Valls per part d’Argany en la polèmica entorn la Scala Aretina, o simplement un episodi més de desavinences entre ell i el capítol, en una sèrie contínua d’entrades i sortides en el càrrec? El mateix Argany havia estat entre el 1709 i el 1712 a la Seu d’Urgell, un altre dels bisbats amb el cap absent, després de la fugida del bisbe Juan Julián Cano, quan els canonges havien organitzat diverses celebracions per honrar les victòries de Carles III, per Nadal de 1710. A Vic, la decidida col·laboració austriacista de Pere Rabassa amb Valls i l’Arxiduc no va pas impedir a Rabassa el nomenament com a mestre de capella el 1713, tot i que només s’hi estigués un any. Fins a quin punt aquests trasllats responien a obscures motivacions polítiques, és una pregunta que serà difícil de respondre amb total certesa.

(Publicat, amb referències bibliogràfiques, a L’Esmuc Digital núm. 26, març 2014)

Publicat dins de Història, Música | Comentaris tancats a Avui austriacistes, demà botiflers. Els mestres de capella i la Guerra de Successió