Mazoni, i no pas Manzoni

Tot de cop, o de fa tres anys per
ser més exactes, La Bisbal
s’ha convertit en capital de referència del pop català. La
llista s’encapçala amb Mazoni i Sanjosex, i continua amb Miquel Abras,
guanyador del concurs Sona 9 del 2005, el grup Mr Hubba y el mono inventor i,
fomentant encara més la diversitat, els rockers The Gruixut’s. Continuaríem fins
a més d’una vintena de grups. Aquesta generació de músics, que es mouen entre
els vint i els trenta passats, de vegades argumenten l’abúlia de la vila com un
estímul a les seves aficions. No tenien altre remei, es veu, que tancar-se dins
un garatge amb una colla d’amics i una bateria. El raonament és poc sòlid,
primer perquè això justificaria moltes patums a molts pobles abúlics, i segon
perquè la Bisbal
sí que és terreny musicalment assaonat. Sense la tradició de sòlids grups
anteriors com Komando Moriles, sense el local d’assaig de Toni Molina o la
programació de Ràdio la Bisbal,
potser hi hauria, ara per ara, més ceramistes i menys guitarres elèctriques.

 

Des del moment que el clip de
Mazoni penjat al Youtube ha rebut més de 300.000 visites, a
Jaume Pla li correspon encapçalar la llista. Mentre hi cantava “A cavall de dos
llocs / despullat vers el món / esquivant decisions / somiant que perdo avions”,
la seva discogràfica, Bankrobber, tan empordanesa com ell mateix, obria seu a
Barcelona. El seu darrer disc, “Si els dits fossin xilofons” va ser motiu de
portada i privilegis a la revista Enderrock, que en va poder fer una
distribució àmplia i nacional. A la capital de l’Empordà hi deu haver el geni i
els seus amics, però no pas la indústria o la distribució.

Qui diu Mazoni, sovint diu
Sanjosex, parella inestable a cartells i concerts. Carles Sanjosex és un
arquitecte que pateix, com Jaume Pla, d’estar a cavall de dos mons. Com la
resta d’empordanesos, i encara més els empordanesos que hi són transplantats, renega
de Barcelona tant com la necessita. Això contribueix, d’una banda, a engruixir
la mitificació musical de l’Empordà, amb cançons com “Baix Ter –Montgrí” o “Les
parets mitgeres al descobert”. De l’altra, aquestes experiències bipàtrides
beneficien els textos, on s’hi troben dialectalismes tendres (la fred, una
dulça) en un català que ja poc que s’hi estila, a l’àrea metropolitana. És
possible que gràcies a Mazoni es tornin a preguntar què és un gat mesquer o un
esclatasangs.

Aquests creadors, que no són uns
improvisats, tenen molt clars els seus referents musicals. Jaume Pla té els
Beatles a l’altar que els pertoca, a “La granja de la Paula”, reformula Maggie’s
farm de Dylan, i sap fer-se seus el soul-pop, l’afrobeat o la psiquedèlia. De
Sanjosex els crítics n’han destacat la fusió personal de la bossa nova, el
flamenc i el blues. Però, encara que siguin autors i cantants de les seves
pròpies lletres, l’etiqueta de cantautors els fa nosa, potser perquè
literàriament no tenen la seguretat de les seves arrels àudiovisuals. Els seus
germans grans, com poden ser Roger Mas o Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, sí
que poden parlar d’influències literàries. Significativament, Mazoni va triar
el seu nom d’un personatge secundari d’uns dibuixos animats; res a veure,
doncs, amb Alessandro Manzoni, el novel·lista de I promessi sposi. També resulta il·lustratiu constatar com Sanjosex
–d’altra banda amb prou intuïció poètica a lletres com la de “Temps o rellotge”–
reprèn sense saber-ho un tema d’un poeta bisbalenc, Antoni Puigverd.
Efectivament, la cançó “Còrrer” del seu darrer disc s’assembla a un dels poemes
més coneguts de Puigverd, “Footing”, però les dues tradicions s’ignoren i
ambdues hi surten perdent.

Eines
de sons inexplicables, de l’Orquestra Fireluche