Recordo els primers intents de lligar caps per a un duet que no sonés com dos monòlegs superposats. Podria haver passat, perquè el llenguatge de l’Ignasi Esteve se sol esplaiar en els formats grans, colors flor i figuracions reclam; mentre que la Mercè Ibarz estava teixint unes peces concentrades com una nou o un cabdell, una orfebreria fina que havia de tractar-se amb delicadesa. En la voluntat d’ambdós, tanmateix, hi havia la prioritat d’entreteixir aquestes dues maneres de treballar, de potenciar-les mútuament, fins i tot de trobar un fil temàtic conductor que els unís. El van trobar aviat, en el punt mig del camí on es trobaven: l’Ignasi, en les seves darreres obres havia tractat rostres i cossos de nois d’origen africà, seduït tant per les seves formes com per les històries que les havien definides; la Mercè, com una continuïtat en el seu treball on es troben escultura i teixit, estava bastint unes peces que evocaven estats primigenis del món i la cultura. Ajuntant-los, els dos mons es podien conjugar cap a una reflexió plàstica comuna sobre principis i començaments, sobre l’Àfrica mare nostra, sobre l’anada i el retorn, sobre naufragis i supervivències.

“El començament és històric, l’origen és mític”: a hores d’ara encara dono voltes a aquesta citació del filòsof de la història Paul Ricoeur, però en qualsevol cas m’és més suggeridor que el duet Esteve-Ibarz no dugui per títol Orígens ni Començaments, sinó Provinences. Els dos primers impliquen un punt de partida –sigui històric o mític–, mentre que Provinences assenyala una direcció: l’on, més que no pas el quan; el lloc, més que el temps. La materialitat, més que l’intangible. Les peces de l’exposició, i encara més quan es juxtaposen i s’enraonen, evoquen rastres, presències i testimonis. Infiltrades dins el blau Ignasi Esteve, algunes escultures de la Mercè Ibarz agafen un aire de bèsties marines; gràcies a elles, el blau piscina de l’Ignasi Esteve esdevé un blau amniòtic i bategant.

No costa pas gaire llegir en les escultures teixides de Mercè Ibarz una seqüència gairebé narrativa, un Gènesi que abasta de la natura a la cultura, des de formes protozoiques fins a la configuració de l’alfabet. Així, algunes remeten a conceptes com l’aigua, l’ona, la tramuntana o l’arbre; d’altres al món animal, larves, llimocs, ous i nius. El punt d’inflexió és el cistell, a partir d’ell se succeeixen columnes, lletres i llibres. Aturem-nos-hi, en aquest cistell humil, en el seu teixit bàsic que té alguna cosa de niu, però ja amb una empremta inequívocament humana. Penso en Ötzi, la mòmia de les neus de fa cinc mil anys, miraculosament conservada amb la seva capa i sandàlies d’herba alpina trenada. En el procés d’humanització, el teixit és tan significatiu com la ceràmica, i hem d’atribuir-lo segurament a mans femenines, en el repartiment de tasques de la prehistòria. Aquesta intervenció inicial de les dones en la cultura, callada i silenciada, aquesta relació tan íntima i històrica entre dona i teler ha fet que l’art tèxtil també fos una eina reivindicativa per part d’artistes contemporànies des dels anys seixanta. No crec que aquesta lectura, ideològicament tan marcada, sigui la intenció bàsica de l’autora, però no deixa de ser una lectura possible i convenient de remarcar encara en el nostre present. Però si entenem el plural de Provinences com a suma de camins i d’influències, llavors el treball de Mercè Ibarz és una cruïlla on es troben les dues dimensions pròpies del tapís i les tres de l’escultura, on s’entremesclen les fibres naturals com la llana xisqueta i la posidònia amb polímers i plàstics contemporanis. Tot i l’aparença de fragilitat, el seu acaba sent un art de la doma i de l’adreçador, el triomf de la voluntat per aconseguir formes rotundes i impossibles amb una eina pròpia del neolític.

Si aquest duet fos un casament, ara confessaria que jo vinc de part del nuvi. Espero que la llarga amistat amb l’Ignasi Esteve sigui més un servei que una nosa, a l’hora d’explicar el seu procés en aquestes Provinences. El cas és que conec tant la seva trajectòria pictòrica com el treball que ha fet fins arribar als tres grans paravents que ens presenta. Almenys des de l’exposició Penjant, que va mostrar a Valls el 1994, ja vaig entreveure-hi la seva voluntat de fondre obra i autobiografia, d’implicació personal i profunda en allò de què deixava testimoni. Els seus models són o acaben essent els seus amics, lluita perquè hi hagi harmonia a dins i fora del quadres, té present l’antic principi que no hi ha estètica sense ètica. Potser l’Ignasi Esteve ho va aprendre de l’art integrat i social de Domènec Fita, però més aviat em penso que ja ho portava posat, que forma part de la seva personalitat això de vincular la seva pintura amb el seu món per millorar l’una i l’altre. Sobretot, no ho confonguem amb art reivindicatiu o amb qualsevol mena de realisme social. Els seus dots per al color, la sensualitat com a motor de recerca, els jocs compositius dels seus tres plafons exposats ens recorden que la primera obligació de l’art amb ell mateix és formal. Sí, primer hi ha l’aventura i la recerca, que amb l’Ignasi sempre acaba essent col·lectiva: la participació d’en Bamba, l’Alassan i en Mohamed, de Costa d’Ivori, i l’Ousman i l’Ibrahim, del Senegal, que es prestaren al joc de la piscina del GEiEG, es convertí en un repertori de formes a punt de ser treballades pictòricament gràcies a les fotos de Pau Llobet. Però aquest joc hedonista, gairebé pueril, s’entrellaçà amb algunes pàgines viscudes de pasteres i immigració, i que acabaren aportant una certa ambigüitat tràgica a la sèrie. La connexió amb El rai de la Medusa, de Géricault, no és gratuïta sinó volguda. Aquell naufragi davant les costes africanes, la condemna dels pobres en l’operació salvament, el dramatisme de la seva supervivència i el quadre denúncia han estat presents en la reflexió d’Ignasi Esteve. Un dels seus models –un dels seus amics– recorda el seu viatge del Senegal fins a Canàries amb pastera, després de quinze dies de periple sense menjar i acompanyat d’uns grans peixos, potser balenes. Aquesta narració estremida també va nedar al voltant de les taules en ser pintades.

A la fi, posades juntes, les peces d’Ignasi Esteve i Mercè Ibarz dialoguen entre si. La disposició dins els espais de la Fundació Valvi, molt pensada, subratlla l’evanescència de l’art de Mercè Ibarz, gomboldat pels paravents protectors de l’Ignasi Esteve. Els objectes de Mercè Ibarz es tornen potser més marins, més assenyalats els cromatismes lleus de les fibres: el coure torrat, el blau niló, el beix vegetal. Els naufragis d’Ignasi Esteve tenen a l’abast possibilitats de rescat, com si la cultura i la vida, surant, fossin un rai on agafar-se. El duet final d’aquestes Provinences és evocador com un somni, com el record d’un viatge molt llarg.

Exposició a la Sala Valvi, primavera 2012.

Tweet

Després de l’enlluernament sensitiu, arriba el seny a guardar les formes. I el seny, educat, inquireix amb un altre tipus de set: Eclosió? Per què, “Eclosió”? Eclosió d’una feminitat, d’una passió sublim, d’un temps de flors? El Blay de 1905, o qualsevol artista adscrit al simbolisme llavors en voga, segurament respondria aquestes qüestions amb el silenci gèlid que es mereixen, perquè el poder del símbol és, precisament, evocar múltiples, enigmàtiques i vagues respostes. Llavors el seny, ja entotsolat i sorrut, es dedicaria a buscar parents a l’escultor. Buscar parents sol fer força ràbia als artistes perquè implica despullar-los lentament, influència a influència, fins reduir-los al mer estat de copista, a pesar de reconèixer per unanimitat que les formes no neixen per generació espontània, sinó per recombinació i recreació de llegats aliens.

En el cas d’Eclosió, el llegat d’Auguste Rodin hi és clarament palès, no només per la temàtica de la parella, sinó també per la disposició i actitud dels dos membres. No és pas el Rodin de El bes o el de L’eterna primavera, sinó el de L’ídol etern: hi rodineja la claudicació devota de l’home, l’entronització de la dona, l’estructura de caramell d’ambdues obres. Però hi ha matisos que les diferencien significativament. Braços a l’esquena, tastant amb treballs i fatigues la pell d’ella, el mascle de L’ídol etern és el retrat de la veneració impotent, de l’abducció gairebé humiliant, fins a l’extrem que estudiosos de l’escola psicoanalítica hi han entrellucat fantasies masoquistes. En l’obra de Blay, aquesta suposició és impensable. És un instant púdicament sublimat, no fos cas que els possibles compradors, gent de bé i possibles, o els col·legues del catòlic Cercle Artístic de Sant Lluc s’esveressin. El desig, que hi és, es mostra tan vaporós com el marbre dels mateixos cossos, blancs i escumosos com una mousse de llimona.

Hi devia haver també molt de seny en la capacitat adaptativa de Blay, que va saber donar el que calia quan calia. A l’hora d’importar les formes de França, les torna atractives però també més assimilables. Així, a Eclosió la glòria de l’arravatament es transforma en misteri de goig: més contingut, més casolà, una mica més bleda. I més lligat al context històric per al qual l’obra fou creada. No vull pensar què n’hauria pogut escriure, uns anys més tard, algun noucentista armat de sornegueria com Josep Pla. Tan sols d’imaginar un diàleg entre els dos amants, amb molts de punts suspensius, s’hi hauria calçat les botes. Però la mirada i el tacte saben, de vegades,  resistir-se a les opinions del seny.

Catàleg de l’exposició Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936). L’escultura del sentiment. Fotos de Marc Llimargas, Fundació Caixa de Girona, 2000

Tweet

Encuriosit pel somni, aquest matí he retornat a Cap Roig amb el Google Earth. Daltabaix, l’ordinador com un satèl·lit precipitant-se a una velocitat superior a la del so i a la de la gravetat, la caiguda lliure m’ha dut de contemplar tot el globus terraqui fins a sobrevolar les Gavarres. El meu cursor, blanc com una gavina, s’ha aturat als 41º 52’38.84” N i 3º 10’39.80” E i llavors s’ha llançat com una rapaç, aterrant damunt l’auditori a l’aire lliure. Les aplicacions sumades al Google Earth han anat multiplicant les possibilitats d’acostar-se virtualment a cada racó de món. Panoramio n’és una, mitjançant la qual qualsevol pot ubicar-hi una fotografia, visible al públic en general i al sedasser en particular. Hi he vist parelles melindroses sota la llinda gòtica, dàlies a l’ombra dels tarongers, un iot travessant les Illes Formigues, el castell torrant-se al sol des de tots els angles possibles. Una altra aplicació permet vincular-hi videos del YouTube, i llavors he àudiovisualitzat uns minuts de l’actuació de Kool and the Gang al Festival de Cap Roig de l’any passat. Finalment, una altra aplicació que es pot lligar al Google Earth, Wikiloc, permet marcar al territori rutes diverses. N’hi ha un de senderisme, ben marcat i comentat, que segueix el camí de ronda des de Calella fins a la platja de Castell, a Palamós. 4’92 quilòmetres, durada de 2 hores i 18 minuts, categoria fàcil.

Jo l’he fet en sentit invers, aquest camí de ronda, amb la meva colla, alguns anys enrere. Voldria saber quants anys enrere, però a partir dels quaranta anys costa més d’ubicar els esdeveniments, costa més del doble que quan en tens vint. Amb els mateixos amics n’hem passejat uns quants, de camins de ronda, i se’m barregen en la memòria fins cohabitar dins un mateix record o dins un mateix somni. Sol i cigales i olor de reïna, la confortable sensació d’encaix dins unes sabatilles velles i entre uns amics antics, disponibles com les ombres. Cap Roig és un matí de diumenge, la descoberta d’un nou replec de Costa Brava, i algú entre les buguenvíl·lees confessant un xicot nou, o algun altre caigut en combat, o el llostre dels pares; el passeig dels iris testimoniant el nostre accés a la maduresa, fent-nos dipositaris els uns als altres de les biografies mútues per tal que algú conservi la certesa dels nostres anys verds. També ens som guardians dels errors íntims que de tant en tant usem com agulles petites, però qui ens burxa alhora ens ajuda a perdonar-nos-els, perquè els amics tenen pietat de nosaltres i fem nostra la seva indulgència.

O potser la ronda de Castell a Cap Roig va donar menys de si, i la transcendència que li atorgo ve donada més que res per la capacitat de l’indret de suggestionar-me amb els seus referents literaris i històrics amb els quals s’engalza. La creació de Cap Roig ha estat molt ben explicada per Xavier Febrés a El llegat d’un somni, novel·lada per Xavier Guillamon a El rus de Cap Roig, trastocada per Enrique de Hériz a Mentira. És el Gènesi capgirat, o com Adam i Eva, després d’un pecat original, s’autoconstrueixen el seu jardí de l’Edèn. El matrimoni del coronel rus Nicolau Woevodsky i de l’aristòcrata anglesa Dorothy Webster, tots dos divorciats en un procés que havia fet tronar i ploure a Anglaterra, encarnen així un mite molt més contemporani: la redempció és tan possible com el paradís a la terra, sempre que sigui murat, autoconstruït i obsessiu. Cap Roig és el nostre Bearn, amb els mateixos ingredients que la novel·la de Villalonga, elegia d’un món aristocràtic que el vent s’endugué. Aquella lady i aquell rus, distants de la gent de Calella, deliciosament reaccionaris, envellint plàcidament entre glicines i fantasies medievals mentre la Caixa de Girona esperava la seva mort per instal·lar-s’hi, no són dignes de compartir el te amb Don Toni i Na Maria Antònia de Bearn sota les mimoses?

La realitat geogràfica de Cap Roig, aquell punt 41º 52’38.84” N i 3º 10’39.80” E que ben segur deu existir sota del Google Earth, és una cara del poliedre, la base que reposa sobre el terra, necessària perquè la resta de costats es basteixin al seu damunt. Disposant, però, de viatges onírics i virtuals, en la memòria i en la literatura, em caldrà tornar a Cap Roig, a aquella part de la realitat on cal pagar entrada i compartir l’aroma dels cítrics amb la de la suor i coco dels altres visitants? Temo la meva pròpia resposta.

Publicat a Gavarres, núm. 15

Tweet

Només faltava que es publiqués la correspondència entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel –i que a més la titulessin Les passions ocultes– per completar la similitud amb Thomas Mann i els seus polèmics diaris. Volia començar per les diferències, però com més va més semblances els trobo. Dins les literatures respectives, tots dos són monstres de la tradició realista del XIX instal·lats de manera més o menys còmoda dins el segle XX, amb un ull cap endavant i l’altre mirant enrere, des d’una mena d’autoexili –l’un a Mallorca del boom turístic, l’altre a la Nord-Amèrica del boom nuclear–. Tots dos tenien voluntat de clàssics i, com a tals, la d’explicar un món que agonitza amb voluntat de llegat atemporal; un a Els Buddenbrook, l’altre a Bearn, dues novel·les crepusculars i magistrals. Mann fou més o menys bisexual, Villalonga més o menys bilingüe, vivint aquests amors dobles d’una manera asimètrica i turmentosa. Deixant de banda que tots dos s’enllitessin per anys i panys amb les respectives senyores –Villalonga, plàcidament i eixorca; fèrtil Thomas Mann, però amb una cuixa fora–, a tots dos l’homosexualitat se’ls apareix com un problema fascinant, a resoldre si més no literàriament.

En part gràcies a Visconti, Mort a Venècia és un malentès. Tot i que es basava en una anècdota autobiogràfica, Mann no la va concebre mai com una celebració tràgica de l’amor efèbic sublimat i platònic, sinó com una subtil caricatura d’artistes ambigus i finiseculars. Moltíssims lectors, per sort, no li van entendre la ironia, potser perquè hi han descobert més veritat de la que el propi autor estava disposat a reconèixer. Sense agafar-s’ho tan a pit, menys implicat personalment, Villalonga introdueix el debat homosexual de manera menys acomplexada a moltes obres seves, com El misantrop, Andrea Víctrix o Aquil·les o l’impossible. També les narracions de Mann són plenes de relacions homoeròtiques i púdiques entre personatges, entre el Hans Castorp i el seu cosí a La muntanya màgica, entre els petits Hanno Buddenbrook i el seu amic Tonio Kröger, entre el docktor Adrian Leverkühn i el narrador Serenus Zeitblom. Tanmateix, paralitzat per la inexperiència, no podia anar narrativament més enllà. Als seus diaris, que tanta polseguera van aixecar en publicar-se vint anys després de la seva mort, Mann es preguntava com es podia dormir amb un home. Tenia força més de cinquanta anys. Villalonga, essent metge, ho devia saber de sobres, però els aspectes mecànics d’aquesta sexualitat li devien interessar més aviat poc. En canvi, els aspectes socials, en un escriptor preocupat per entendre i descriure l’avenir, veient des de Binissalem el turisme dels bikinis, no podia obviar la imminent disjunció entre plaer i reproducció, la igualtat entre gèneres i una moral més descordada. Havent llegit massa Huxley, va voler escriure com ell una faula futurista, Andrea Víctrix, on regna l’androgínia o, més ben dit, la indefinició de gènere i la polisexualitat, començant pel protagonista, mig noi mig noia, un Tadzio coronat. Es nota que fou escrita als anys de la Jane Birkin, David Bowie i la model Twiggy, tots plans com una post de planxar.

L’un com a temor personal, l’altre com a tesi filosòfica, al capdavall coincideixen Mann i Villalonga: més enllà de l’heterosexualitat hi ha l’abisme, però tots dos sentiren la crida del precipici.

Revista Lambda, núm. 76

Tweet

Quan li transmetia alguna acta o document oficial de l’Escola, el professor Albert Romaní, tan bon músic com filòleg amatent, sempre m’ho comentava: “flamenc” o “flamenco”? Ell advoca clarament pel segon, per diferenciar-lo del gentilici –no estem pas parlant de la música de Flandes–, recordant que el català és l’única llengua que en fa la traducció –ni els anglesos diuen flemish music, ni els francesos musique flammande. No seré pas jo qui li tregui la raó. “Flamenco”, a més, té una reculada tradició pre-fabriana. Des del segle XVI conviuen les dues formes en català, per bé que la genuïnitat d’una per damunt de l’altra és incontestable. Si “flamenc” ja és ben arrelat des del XIII, per denominar tant l’ocell com el color propi de les flames, “flamenco” es va introduir més tard com un innecessari manlleu del castellà.

D’altra banda hi ha la tradició més recent i la normativa, que ha fixat per ara només “flamenc” al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ja ens hi hem acostumat i ens resulta natural. Tanmateix a l’ESMUC solem diferenciar cant i cante –d’acord, en cursiva–, cantant i cantaor. Per què no flamenc i “flamenco”?

Aquesta mena de detalls no són banals: les institucions superiors han de reflexionar sobre l’ús dels mots perquè contribueixen a crear autoritat lingüística. Per resoldre ambigüitats del tipus bloc i blog, sempre sóc partidari d’evitar homonímies, de manera que jo voto perquè Josquin des Prez sigui un compositor flamenc i Rafael Cañizares un guitarrista flamenco. I sense cursiva.

L’Esmuc digital, 1 – octubre 2011

Tweet

Ara que s’acosta el centenari del naixement del compositor, les comarques gironines tindrien molt a dir-hi i aportar de nou. La producció de Xavier Montsalvatge és plena de ressonànies gironines, des de la muntanya fins al mar. Des de molt aviat, ja al 70, el Festival de Cadaqués va ser el marc on se li van encarregar i estrenar diverses obres, que Montsalvatge havia compost pensant en aquell marc i la seva història, des de les tres versions de la peça dedicada a Lídia de Cadaqués, fins als seus Sortilegis o la seva simfonieta Folia daliniana. Figuerenques van ser les Tres postals il·luminades, que van servir per inaugurar el teatre El Jardí, així com El misteri Cuixart. Per a Vilabertran, la Schubertiana per a piano. Molt més reculades són les obres vinculades a Olot, els seus orígens més ancestrals i una terra amb la qual se sentia també lligat per vincles familiars i d’amistat, sobretot amb el poeta Joan Teixidor i el seu parent Alexandre Cuéllar. A més del “No t’abandonaré” ja esmentat, de la seva relació amb Joan Teixidor en va néixer el cicle Intermezzo pastoral, al 1934.

I si, a l’hora de celebrar el centenari, s’optés per una indagació entre detectivesca i musicològica, es podria preguntar als familiars d’Alexandre Cuéllar si en saben res, de la sarsuela La boda de Reyes Castillo, estrenada pel quadre líric de l’Orfeó Olotí als anys 40, amb una música de potser perduda per sempre; com segurament ho és la música per a cobla La meva Girona, dels anys 30. A punt d’entrar en l’any del centenari, Montsalvatge continua vigent i inacabable.

La intervenció gironina en la celebració serviria, en vista d’aquestes obres, per enriquir el perfil Monsalvatge, massa simplificat amb l’etiqueta de “antillanista”. Tant pel que fa al seu llenguatge musical com pels referents lingüístics i literaris, el compositor gironí sempre va fer gala de poliglòssia, de parlar i escriure amb codis múltiples, un eclecticisme que avui juga al seu favor. I tanmateix el seu antillanisme hauria començat a Llofriu, amb una recerca sobre les cançons de pescadors, animat per Josep Pla, i que es va concretar en el pioner Álbum de habaneras (1948).

Revista de Girona, 270, gener-febrer 2012

Tweet

Per compensar aquesta incúria, el festival de guitarra de Girona porta vuit edicions estiuenques defensant la diversitat guitarrística i estenent-la a totes les comarques gironines. Que és un instrument divers, es mostra amb les diverses combinacions concertístiques: a Cassà, la guitarra històrica en la seva faceta barroca; a Besalú i Sant Martí Vell, els seus parents llautístics i les guitarres del món; tango a Santa Crsitina d’Aro, jazz a Llançà, música tradicional irlandesa a Sant Gregori, flamenc a Girona i Palamós, entre d’altres. En paral·lel, té lloc el concurs de la guitarra en les seves variants clàssica i flamenc, que porta precisament el nom de Josep Ferrer, com una plataforma per a nous talents, joves i no tant, que cobreix un buit  en el país. O cobria, ja que en aquest temps de crisi i de subvencions eixutes, l’associació Plectrum, organitzadora del festival i del concurs, potser no podrà endegar al novembre la propera edició ni ampliar-ne la modalitat de guitarra elèctrica, com tenia previst.

És com si fos el destí de la guitarra, el de no sortir de l’àmbit domèstic, el de la intimitat. Continua essent un instrument molt popular que recompensa els diletants amb bons resultats des dels inicis, acompanyant la veu amb quatre acords bàsics, però aquesta mateixa facilitat li va a la contra, com si s’hagués de quedar en minoria d’edat per sempre, en mans d’adolescents o de cantants que la infrautilitzen. El festival, amb el seu concurs si és que té continuïtat, dóna el gust d’escoltar guitarres adultes.

La suite gitana de Sacais Romí

Del documental sobre el barri de Font de la Pólvora i la seva població gitana “Amb ulls de dona” -Sacais romí en caló-, el grup que va posar-li la banda sonora va extreure’n el nom i l’esperit, presentat darrerament tant al cicle Arrels d’Arreu com al Festival de Músiques Religioses i del Món. Endinsant-se en el diàleg de la música gitana amb la música clàssica persa, entre les guitarres amb el llaüt àrab, el tar i el setar, aquest quintet pulcre (sextet quan actuen amb bailaora) neteja la pèssima imatge que tenim del flamenco gironí, un producte frívol i desarrelat que el turisme de masses va inventar-se a la Costa Brava, sense que la Carmen Amaya, a Begur, hi pogués fer el contrapès.

Revista de Girona,  269, novembre-desembre 2011

Tweet

Operetta, l’espectacle que els ha catapultat definitivament, és una bona mostra de les capacitats del Cor de Teatre: solistes capaços d’enlairar amb dignitat el “Casta diva” de Bellini o “Mon coeur s’ouvre a ta voix” de Saint-Saens;  una massa punt de fer el brindis d’una Traviata ple de comicitat; uns cantaires que poden sincronitzar un complex joc de moviments bo i entonant el cor dels peregrins del Tanhäuser. No cal haver cantat a cap coral per adonar-se de l’enorme esforç que requereix aquest exitós muntatge, afinat tant teatralment com musical. Acostumats a la timidesa gestual dels cors i als cantaires arraulits rera les partitures, la llibertat dramatúrgica del Cor de Teatre, enlluernadora, no desmereix el treball purament musical. Amb els arranjaments de Pere M. Xiberta i Esteve Palet, també s’alliberen dels instruments acompanyants i, a cappella, el festival de la veu és total. Tenen al seu favor, a més, que la proposta teatral de Jordi Purtí juga sobre segur, en base a les escenes operístiques més conegudes i amanides amb un joc de gags que Purtí ja havia anat provant amb èxit en versions anteriors menys elaborades, aprofitant-se així d’una altra de les grans potencialitats del Cor de Teatre, el seu do de la comicitat.

Em consta que per construir el que és, a data d’avui, el seu treball més madur, aquests músics que fan d’actors han hagut de treballar amb una constància pròpia de professionals sense ser-ho encara. Aquesta és la gran incògnita: ¿com es poden mantenir una dinàmica i un nivell així, com es pot professionalitzar tot un grup de vint persones, dins una tradició que sempre ha considerat que cal pagar els instrumentistes però no els cantaires, condemnant-los al diletantisme? Després d’Operetta, què?

Primer la música, després el teatre

Per bé que vol definir-se per l’equilibri entre música i teatre, el Cor de Teatre integra més músics que actuen que no pas actors que canten. Per això surt molt ben parat dels concerts teatralitzats (El concert, Operetta) i una mica menys en espectacles teatrals amb músiques inserides, com el Concert Tempestiu, l’altra proposta ambiciosa presentada a l’inici del Temporada Alta.  La represa de la col·laboració entre Xicu Masó i el cor es va solidificar en una obra que ja apuntava maneres i anunciava el que el cor banyolí, ben encaminat, podria arribar a ser, si se’n sabia captar la seva essència.

Revista de Girona,  268, setembre-octubre  2011

Tweet

Potser hi ha algun local on aquest eclecticisme igualitari es dóna i jo no el sé. Potser hi deu haver alguna excepció a La Bisbal, per exemple, on com a mínim haurien de sonar les glòries de l’escena autòctona. No cal que sigui un local ple d’estelades, ni que compleixin una ràtio d’un 25 % de música en català, no cal que s’hi postuli res ideològicament. A diferència d’altres corrents anteriors, el pop en català actual es presenta sense politització aparent per part de grups i públic. No ha de patir el Dj poruc del catalanisme, si posés Sanjosex no se li ompliria pas la sala de senyeres i radicals.

En parlava amb un amic mentre ell em recordava els primers noranta a La Nau o Blau de Banyoles, o a La Gatzara d’Anglès. Personalment no els puc testimoniar perquè jo encara estava sintonitzat amb Llach i la Maria del Mar Bonet, aferrant-me al que quedava de la nova Cançó. Ell, en canvi, hi va viure el despertar de l’escena banyolina, acomboiada per les sales que els van fer costat. Al costat de la música dance del moment, va ballar el “Vas bé” dels banyolins I-6, el “Tu rai” dels Zoo-il·lògics, l’“Això no” de Mel o l’“Oració” dels Kitsch. Hibridats amb Pet Shop Boys, els Rebeldes o Francesco Napoli, s’encadenaven els èxits dels primers Lax-n-Busto, Umpa-pah, els Sopa de Cabra amb la resta d’amanida pop del moment. “Vull quatre barres, encara que siguin de bar”, cantaven llavors els Sau, en versió remix. Encara les estem esperant.

 I per contrastar amb tanta reticència, tornen els Sopa de Cabra per celebrar els seus vint-i-cinc anys des de la seva fundació i en poques hores de posar-les a la venda gairebé exhaureixen les entrades per omplir el palau Sant Jordi: més de quinze mil, venudes en un tres i no res. Els empresaris del lleure n’haurien de prendre nota. Després diran que la gent no va als bars perquè no s’hi pot fumar.

Revista de Girona,  267, juliol-agost  2011

Tweet

Davant d’una vida tan aprofitada, només la podem sentir com massa curta i, la seva
interrupció, massa injusta i brutal. La mort és sempre inoportuna, i la seva
encara més, ara que la Isabel era a punt de recomençar una etapa nova, plena
d’aventures i coneixences. Dels nous viatges que l’esperaven, n’hauria fet un
enfilall d’anècdotes tan gustoses com els seus plats.

Ara el treball serà nostre, per guardar el que les fotos no guarden. Les fotos no
guarden, no poden acollir tota la seva labor de tants anys esmerçada en la
docència, però segur que els seus estudiants recordaran els seus pronoms febles,
la seva rialla franca o el mite de Bearn, que ella tan bé coneixia perquè era
la pàtria feliç de la seva infantesa. Tampoc parlen, les instantànies, del seu
sentit de l’humor i de l’art de la conversa, ni de la seva complicitat, ni de
la seva lucidesa, ni poden reduir a un de sol els cinc sentits amb què ella
tastava el món. A les fotos no podrem escoltar-la, però nosaltres guardarem la
seva veu recitant Rosselló Pórcel: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la
nit, les flames a la fosca”.

Ara la noia dels ponts ja no hi és, però els arcs ja són construïts perquè
els puguem transitar. La retrobarem en una foto que s’animarà com en un somni;
en un gest que en Víctor, la Neus o en Xavi han integrat sense saber-ho; en un
vers que inevitablement ens la portarà de nou; en una empresa personal o
col·lectiva que li devem perquè ens hi va animar, perquè ens va acompanyar,
perquè ens va estimar. Lligats tots amb tots, tots amb tu, Mabel, com en la
nit, les flames a la fosca.

Tweet