Esperances i topalls

Esperances i topallsJOSAFAT: Jo a tu et conec.
PEPONA: A tu jo també.
JOSAFAT: Han passat els anys.
PEPONA: Molts anys, han passat.
JOSAFAT: Tu estàs ben igual.
PEPONA: Tu no has canviat.
JOSAFAT: I a tu com t’ha anat?
PEPONA: Què fas a ciutat?

JOSAFAT:
Eres llavors una mossa
de pèl ros i nas de gla,
fins els porcs se t’aturaven
quan els feies pasturar.

PEPONA:
Eres com una bestiola,
un eriçó o un porc senglar,
ja eres pelut allavores,
ara ets un orangutà.

JOSAFAT: Així, te’n recordes?
PEPONA: Te’n recordes tu?
JOSAFAT: Jo, com si fos ara.
PEPONA: Jo, potser no tant.
JOSAFAT: Sí, sí que has canviat.
PEPONA: Tu estàs diferent.
JOSAFAT: Per què vas marxar?
PEPONA: I què n’has de fer?

JOSAFAT:
Ara sóc tot de Nostramo,
a les campanes lligat,
la catedral és ma casa,
s’hi vols t’hi puc passejar.

PEPONA:
Jo en canvi sóc tota lliure
faig el que vull i allà on vull,
jo em sóc senyora i majora,
com la catedral per tu.

JOSAFAT: (No és casada ni fadrina.)
PEPONA: (Ara el que sento em fa nosa.)
JOSAFAT: (A què ve aquesta visita?)
PEPONA: (Aquesta esperança m’angoixa…)
JOSAFAT: (D’ella què en puc esperar?)
PEPONA: (No hi ha cap altre demà.)

JOSAFAT:
Fermat sempre a les mans meves,
sóc com aquest flabiol;
la tonada, però, s’escampa
lliure com un rierol.

PEPONA:
La llibertat pesa a voltes,
a voltes un cadenat
pot ser una joia preciosa
engalanant una mà…

PEPONA: (No és un frare ni un monstre.)
JOSAFAT: (Ara el que sento em fa nosa.)
PEPONA: (I d’ell què en puc esperar?)
JOSAFAT: (Aquesta esperança m’angoixa…)
PEPONA: (Canviar un cel per un sostre…)
JOSAFAT: (Potser hi ha un altre demà…)

(De Josafat, el musical)



Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Esperances i topalls

Flor de carrer (Cançó de Pepona)

Pepona
Han passat tan pocs anys, però ara semblen segles,
jo he fet camí i el món les seves regles,
un temps per fer-me un jaç en un racó
i fer-me mal i aprendre la lliçó.

Em protegeixo el cor, ho faig amb un somriure,
posant preu a l’amor és quan em sento lliure,
sóc un licor, un rastre de perfum,
en un carreró estret, un glop de llum.

Flor de carrer,
arrelo en les juntures;
com l’ametller,
floreixo en la fred negra;
no em cal ningú
per estimar tothom
i quan em sento sola,
serrant les dents
jo guaito les altures.

Vaig costa amunt,
aquí tot fa pujada;
tants de llençols
perduts en la bugada.
Tot el que sóc
és obra d’una nena
que, deixant el seu món,
anà a ciutat
sens girar la mirada.

El que vaig ser,
quan sento les campanes
retorna a mi
amb l’aire de muntanya.
El seu repic
em du records de trenes,
d’amors enjogassats,
de molsa al sol,
pobresa, fred i gana.

Si algun cop
voldria tornar enrere,
recomençar,
refer la història meva,
prenc cent amants
i oblido les campanes;
tot el que he estat
ha mort a dins la cambra:
dins els miralls
hi ha algú que ja no espero.

Flor de carrer,
arrelo en les juntures,
tot el que sóc
pot cabre dins la cambra.
Recomençar
oblidant el passat,
recordant el passat.
Somiar és de franc
quan tot passa factura.

Tenir un test petit,
ser un gerani al sol.
Només puc ser
flor de carrer.

(De Josafat. El musical)



Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Flor de carrer (Cançó de Pepona)

Dejuna tu, que ells ja s’afarten (Cuplet de Fineta)

1364303809206

 

 

 

Jo feia de modisteta al carrer de Robadors
i per fer alguna pesseta vaig parlar amb alguns senyors
i em van dir que el que jo anhelo era tot al Paral·lelo;
del taller vaig tocar el dos.

Així fou com la modista va deixar agulla i didal,
gran artista modernista a l’Apolo i al Condal,
amb perruques i pintura i un xic de cara dura,
vaig triomfar a la capital.

“Trista rosa desfullada”,
cantava jo en el cuplet
però a casa, ocupada,
jo me’n feia un dineret.
Militars i fabricants,
canonges i capellans,
ells amb ganes i jo amb set,
jo me’n feia un dineret.

Per a les coses del vici
jo tenia un do especial,
ells, de caps al precipici,
jo comptava cada ral.
Quan perdien la xaveta
més en rajava l’aixeta,
jo aprenia de moral
i comptava cada ral.

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
vés esperant, que ells van tirant.

Hi havia cada bandarra
que tenia molt d’encís,
o em donaven la tabarra,
que em volien posar pis.
Molts casats i emmainadats
i, de franc, alguns soldats
per permetre’m un somrís,
que tenien molt … palpís.

A un fabricant de panyos
li vaig treure tot el suc,
i em vaig dir, saps què, m’afanyo
i em retiro, ara que puc.
Més val deixar Barcelona
quan la bossa encara sona,
però la lliçó me n’enduc,
i em retiro, ara que puc.

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
tu vés resant, que ells van… filant.

La ciutat és ensopida,
no m’hi he pas avesat,
i a mi el vici encara em crida,
no puc dir que m’ho he deixat.
Fins i tot un plaer nou
n’he après, que ara m’escou,
quin goig, encetar un pecat:
no puc dir que m’ho he deixat!

Ahir ama, avui clienta,
vinc disposada a pagar,
que en tinc l’ànima roenta
per deixar-me estomacar.
Encara el meu crit de guerra
entono en aquesta terra
avorrida com el pa,
un crostó de mal llescar:

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
sigues bon jan, que et cardaran.

(De Josafat. El musical)



Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Dejuna tu, que ells ja s’afarten (Cuplet de Fineta)

L’àngel blau (Cançó de Fineta)

1794538_10203334316948083_2116653160_n

 

 

 

 

 

 

El món és ple de gent flasca i poruga,
gent que, quan ve el plaer, té por i s’arruga;
jo, que tot ho he tastat, ho tinc molt clar,
jo goso el que la gent no gosa gosar.

Com que em conec, de res no en faig cap fàstic,
la meva pell ha après del goig i el càstig:
tenir el poder que et dóna ser un esclau,
deixar-se anar si et besa l’àngel blau.

Dalt de la seu,
a la punta més alta
hi ha un àngel fred
que vetlla des de l’alba.
Vigila, dret
i tibat com un ciri,
que moris com un lliri
immaculat,
sens cap petó a la calba.

Però aquí baix,
ben lluny d’aquelles penes,
hi ha un àngel blau
covat entre les venes.
Se’t fica a dins
i creix i s’apuntala,
quan sents un batec d’ala
saps que és aquí,
bufant-te, suau, l’esquena.

Tot és urgent,
tot és turgent i es tensa,
que l’àngel blau
no espera ni dispensa.

Xuclar, llepar,
patir, glatir, estrènyer,
rebre, donar, empènyer,
ressuscitar,
morir en pau immensa,
i xuclar més,
patir, glatir, empènyer,
si et besa l’àngel blau!

Resa per ell,
per la santa visita
de l’àngel blau,
dón-li el que necessita.
No vol manyacs,
narcisos que es contemplin
ni covards que es destrempin:
ell vol sotracs
del teu cor que palpita.

Gosa gosar,
reconeix el teu vici,
deixa’t anar,
la moral és caprici
d’uns avorrits,
beats i ressentits:
no hi ha bé sense mal,
no en feu cabal
dels seus grans maleficis.

El cel de l’amor
no té un sol color.
Gosa gosar:
rep l’àngel blau.

Xuclar, llepar,…

De Josafat. El musical

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a L’àngel blau (Cançó de Fineta)

Bertrana a l’alba

Girona. Teatre Munic

Què hi faig, aquí? La dona, la fillada,
la ciutat dorm. I jo, entre tanta gent,
sol i despert, camina l’estelada,
l’alba no ve i s’envola el pensament.

Què hi faig, aquí? Les aigües de la vida
se m’han endut avall com un farcell
les il·lusions, tot sembla de mentida,
tot és d’ahir, corcat i humit i vell.

Jo era l’amant i ara sóc el pare,
jo era un hereu i em provo de pintor;
malvivim tots, no sé què vull ni on para
la llibertat, només tinc ara amor.

Avui la catedral sembla que està més viva,
senyorejant-ho tot se’n riu de la ciutat,
com un falcó aturat s’emmiralla a la riba
de quatre rierols eixuts d’eternitat.

Davant d’uns fulls, provant ara d’escriure,
de pintar amb mots per fracassar de nou,
¿què hi faig aquí, cap on porto el meu viure
sense talent, tan curt de son i sou?

I la ciutat em sembla més migrada
que una presó, més morta que els records
d’allò que fou; tancats dins la murada,
convents, bordells, mossens, nobles i bords.

Avui la catedral, jo sé que està més viva…

La catedral i jo dins la nit clara,
com dos amants de lluny ens vigilem,
ella una nau o el ventre d’una mare,
jo, fill i esclau; jo vela, braç i rem.

Com em somrius, tu, catedral encesa;
tu ja has triat, tu saps el meu destí,
aquesta nit la verge que em festeja
vol que somiï amb ella al seu coixí.

Ja sé qui sóc, jo sóc qui esperaves,
jo el teu amor, jugant a fer de Déu,
jo t’escriuré un fill fet de paraules,
i el covaràs valenta al ventre teu.

A l’hora dels albats, els fulls no són mortalla
d’una altra inútil nit que ha mort sense il·lusió,
sinó llençols d’amor, bressol, camp de batalla
on, abraçats, guanyem la catedral i jo!

I la llavor a dins la volta immensa
es farà carn, els mots engendraran
un home sol vivint la fosca densa,
a dins l’espai sagrat es farà gran.

Gironins:
Ja d’esma la ciutat s’espolsa les lleganyes,
s’estira cada pont, s’abraça al seu carrer,
i l’àngel de la seu desperta les muntanyes
i es lleva Josafat, la bèstia campaner.

1920948_215101675355621_1058243061_o

(De Josafat, El musical)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Bertrana a l’alba

Cançó de Josafat

YouTube Preview Image

Les campanes quan tritllegenCançó de Josafat
allà dalt del campanar
se les sent enriolades
enraonant amb la ciutat.
De vegades són com dones
que s’ensenyen tot cantant,
massa alegres de faldilla,
contentes de voleiar.
Pare Sant, ai, vigileu-les,
que en aquesta soledat
no puc fer que siguin santes
amb el que han de contemplar.

Les campanes, enfilades,
les enveja Josafat,
que veuen les Guilleries
quan el dia és net i clar.
Des del cau jo les somio,
però és pecat enyorar,
fora pares, fora casa,
fora boscos, fora prat.
Dels perills de la memòria
deslliureu-me’n, Pare Sant,
sobretot d’aquella mossa
que encara em fa somiar.

Les campanes són com mascles,
per’xò les conec tan bé,
el batall pica i repica,
i no l’has de deixar fer.
Lliga’l curt, bon Josafat,
voga fort, no hi pensis més,
ni en la veta que es deslliga,
o el pèl ros de fa tant temps.
Pare Sant, ai, perdoneu-me,
que a aquest pobre campaner
el record se li extravia,
Domine, libera me!

Les campanes s’esgarrifen
del que veuen pel carrer,
de les dones que arrosseguen
el pecat i el van venent.
Jo les miro, les espio
com ensenyen el braguer
tan a prop de la seu santa
que la flaire en ve al cancell.
¿Per què ens poseu tan a prova
a tota la gent de bé,
Senyor, volent que es refreguin
els prostíbuls i els convents?

Les campanes són guerreres,
les campanes són fidels,
com jo a aquesta santa casa,
com jo a la meva fe.
Jo sóc el gos de Nostramo,
si cal sang, en vessarem,
ja n’he esberlada una clepsa,
n’he enviat un a l’infern.
De la luxúria i la ira
deslliureu-me’n, Pare Etern,
sóc un home curt de pensa,
seré el que em deixeu ser.

Les campanes, quan acaben
allà dalt de repicar
em deixen amb un silenci
a mi sol i els meus pecats.

L’Àngel s’anuncià a Maria,
som els esclaus del Senyor.
Que el vostre Ull, que tot ho mira
sempre em guaiti i faci por.

Amen.

 

(de Josafat. El musical)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Cançó de Josafat

Capsa de Betlem

Els pastors, els vaig fer

pel meu primer pessebre.

Dels reis al caganer

jo n’era el déu orfebre.

 

Molts es van fer malbé

i se m’ha fos la febre

pel fang cru i rialler

que es dreça en la tenebra.

 

Dins una capsa vella

i un cel que no té estrella,

el que seu, sense esclops,

 

encara fa escudella,

i aguaita el sentinella

contra la fam dels llops.

Comentaris tancats a Capsa de Betlem

Aquí s’assassinà Tannhäuser

Wagner


Les celebracions pel bicentenari Wagner (1813-1883) estan generant devoció i indiferència a parts desiguals. Si a Barcelona la tradició wagneriana encara pesa i el Liceu se n’ha fet prou ressò, a les comarques gironines és més testimonial, especialment destacada al concert Wagner i la representació Das Lebesverbot (La prohibició d’estimar) en versió reduïda a Peralada. L’activació recent de la Societat Wagneriana de Girona no ha alterat pas gaire les coses.

Fa cent anys, estàvem més o menys igual, uns pocs abrandats i uns molts que s’ho escoltaven de lluny. A través de la premsa històrica hom pot adonar-se del progressiu arrelament del mestre de Leipzig a partir del 1890, sobretot en fragments arranjats per a banda militar. El mateix any, a Puigcerdà, Lohengrin féu una entrada triomfal a la festa de l’Estany: enmig d’un gran silenci, va travessar el llac guiat per un cigne blanc mentre sonava la seva música i espurnejaven focs d’artifici. Abans havien arribat fins al llac les carrosses, una representant una truita, una altra amb un gran porró de paper,  l’altra amb un lleó amb l’escut cerdà i encara una altra amb “una mujer de la Cerdaña en traje de fiesta con un farol en el estómago”, segons explica del Diario de Gerona.

Però el primer gran esforç per digerir Wagner es féu el 1907, amb la representació completa de Lohengrin per les fires de Girona i, uns dies abans, al Teatre Vidal de Sant Feliu de Guíxols. Totes les fonts coincideixen a lloar l’encomiable intent del director Pérez Cabrero, la dignitat dels solistes i la detestable escenografia. “Horror, horror, horror!”, escrivia La Lucha davant d’aquells decorats, “Una cosa dolorosa”, recordaven els wagnerians selectes de Scherzando, mentre els del Diario de Gerona es lamentaven de l’ocasió perduda.

Però la grossa va venir al cap d’uns anys, quan algú va gosar Tannhäuser. El 1914 es va programar una nodrida temporada d’òpera al Teatre Municipal de Girona, i el drama wagnerià, per Fires, n’era el cap de programa. Prudenci Bertrana tenia el dia mordaç i la versió no li plaïa. “Oiga, ¿qué día nos da el Tannhäuser?”, va engaltar-li a l’esforçat empresari Tomàs Sobrequés. Segons el cronista de la revista Flirt, Bertrana es va acomiadar de Girona convençut que havia vist La viuda alegre. I els refinats de la revista Cultura volien pagar una làpida de marbre negre per penjar-la al vestíbul del nostre teatre amb la següent inscripció: “Aquí s’assassinà Tannhäuser. IV Novembre MCMXIC. Wagner no perdona”. Tinc un amic bromista que manté el repte per al centenari. La temporada d’òpera no va tenir continuïtat.

Publicat a la Revista de Girona, núm. 280 (setembre 2013)

Publicat dins de Música | Comentaris tancats a Aquí s’assassinà Tannhäuser

Cadena d’amics


Després del nus a la gola amb el vídeo que va publicar l’Assemblea Nacional Catalana de les cadenes catalanes formades arreu del món, en la vigília vam decidir assajar-la a casa en Xevi i jo, no fos cas que ens encalléssim enaiguats a Els Segadors. Però l’Esteve i en Mario ja havien arribat a Girona, i de seguida ho vam deixar estar. En Lluís, vingut expressament de Brussel·les, on treballa, també ja hi era. Era el més aplicat, sabia on començava exactament el nostre tram –el 606, a tocar de Sarrià de Ter–, tenia la samarreta groga comprada de fa dies, a punt la ràdio, l’impermeable, tot. Mentre, en William arribava des d’Amsterdam a l’aeroport de Barcelona: li calia llogar un cotxe i fer els cent quilòmetres fins a Girona. Va arribar a temps per veure la marxa de torxes que organitza Òmnium Cultural cada 10 de setembre, aquest any més multitudinària que mai. A la façana de la catedral s’hi projectava una enorme estelada, sota la qual començaven a peregrinar les teies, amb la mística inquietant del foc. Al final hi vam trobar en Xevi -l’altre-, amb qui vam coincidir a la plaça del Vi, en la crema del Decret de Nova Planta. Anava amb la Nuri que, coixa i tot, no s’ho volia perdre.

L’endemà l’amenaça de pluja es va esbargir progressivament, i això que estàvem preparats per a fotos èpiques, aguantant estoics el temporal. Al dinar, en un restaurant proper al nostre tram, va venir-hi també l’Anna, arribada des de Figueres, amb feina per aparcar el cotxe a ciutat. I en Víctor, des de Perpinyà, on s’havia esgargamellat amb el “Sense Valenci hi ha pas d’independenci, sense el Rosselló hi ha pas revolució!”, amb aquella capacitat que té per imitar accents. Repetiria l’eslògan a la tarda, val a dir-ho, sense gaire ressò. Trobàvem a faltar la Nuri, que al final s’havia decidit pel tram de Vidreres; i en Miquel, que des de Madrid ens anava enviant fotos d’ell sol amb la samarreta groga i els braços estesos, fent la cadeneta. I l’Ignasi i en Pau, que serien al tram d’Orriols -en Pau, voluntariós, s’havia ofert per servir el dinar popular, netejar lavabos, per al que fos–. I els amics de la feina, distribuïts en molts punts de la geografia catalana. Jo mateix vaig tenir recança de no poder-me desdoblar i anar fins al tram amb els de Vilobí, és clar. Al nostre restaurant, ple de samarretes grogues i banderes, posaven Llach, Raimon, Anna Roig i l’ombre de ton chien. El whatsapp fumejava. En Jordi i l’Àlex proposaven enviar-nos el jersei que ens havíem oblidat a Igualada per Via Catalana. Era broma, és clar, perquè la Via no passava per Igualada i a més en Jordi, enyorat, era a Andorra.

Vam fer via a menjar-nos les postres, perquè eren gairebé les quatre i teníem uns vint minuts de tros. Patíem pel temps, patíem per arribar a l’hora, patíem per si seríem els que van dir que seríem, patíem per saber si allò serviria de res o no. Més que país petit, som del país patit. Pel camí en Xevi -l’altre- va trobar les Laures, que venien al nostre tram. El 606 era al nord de la ciutat, per on discorria l’antiga N-II, més enllà de l’Hospital Trueta, que la Xarxa pels Drets Socials proposava també d’encerclar. En David, que era a la setena planta perquè hi té la mare ingressada, n’envià fotos al Facebook, solidaritzant-s’hi. Faltava menys d’una hora, però ja hi era pràcticament tothom. Nosaltres ens havíem apuntat devia fer cosa d’un mes, quan ja s’havien omplert els trams més cèntrics de Girona i quedaven els menys fotogènics. Al nostre tros d’autovia, magatzems de mobles a banda i banda, venda de butà, una casa de menús, cap campanar a prop per avisar-nos. Per sort, els voluntaris es preocupaven de tot, pels tempos, per la senyalització, per distribuir-nos bé, per deixar un vial lliure per a les urgències, per la gigafoto, per si a algú li cal aigua. Fa calor i tot, tenim el sol al clatell. Hi he trobat la Maria Dolors i la seva germana: previsores, s’han portat cadires i han dinat allà. I molts, molts altres amics, coneguts i saludats.

La Irene m’envia un whatsapp preguntant-me com tenim el tram. Li faig una foto mirant cap al nord i una altra cap al sud, una corrua groga a punt de donar-se les mans. Ella, que ha anat fins Altafulla amb en Carles i amics, em diu que el seu també és ple. I l’Eduard, desplaçat fins a Vandellós, escriu “Visca Catalunya lliure… de centrals nuclears. Can Simpson”. Passades les cinc, tot és a punt. Ara és l’hora, catalans.

La Via Catalana al seu tram 606

En Lluís, amb la ràdio, ens va transmetent el que va succeint, que si Barcelona i Girona són plenes de gom a gom, que si ara en Llach i en Carles Santos s’agafen de les mans, que si la Forcadell diu no sé què. Hem fet amistat amb els desconeguts del costat, que no tenen ràdio. De les 17:14 fins a les sis hi ha temps per a tot, especialment per a fer l’onada, una vegada i una altra. Passen avions i helicòpters volant arran, i saludem. Tot s’esdevé tal com es preveia que s’esdevingués. El matrimoni de jubilats de la casa del davant han tret banquetes i s’ho miren. No sabem ben bé quan hem de plegar amb Els Segadors. Alguns s’han avançat, però nosaltres ens posem a cantar l’himne a les sis en punt. Alguns no se’l saben, jo dubto de l’ordre de les estrofes. De seguida els cotxes tornen a circular per la carretera. Unes nenes passen amb la bici. Una canta: “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser Països Catalans…” i de seguida les altres la renyen perquè s’ha equivocat.

Quan vam arribar a casa, ens va agradar mirar-nos al mirall, és a dir, veure la televisió i el Facebook. Allò que passa amb els dies històrics, fan més patxoca vistos i recordats que no pas viscuts. La distància poleix. Des de l’aire, hi havia trams que semblaven més festius que el nostre, o més heroics, o més coloristes. Nosaltres no vam sentir ni les campanes de la catedral, si és que van arribar a sonar. Amb en Xevi vam haver de reconèixer que no vam tenir cap nus a la gola ni els ulls enaiguats a l’hora de cantar els Segadors. L’Anna havia marxat de seguida cap a Figueres, en Xevi -l’altre- no gaire més tard. També l’Esteve i en Mario, i en Víctor, rebentat de cansament. Encara vàrem sopar amb en Lluís i en William, que havien de matinar per tornar a treballar l’endemà, l’un a Brussel·les i l’altre a Amsterdam.

Els que no són cecs potser hauran vist una massa, una marea, una nació movent-se. Incapaços de percebre el matís, veuen en el groc un sol color. No hi han vist l’amalgama de generacions, de classes, de pensament polític, de llengua, no veuen les diferències que ens individualitzen i fins i tot separen. Per a mi han estat en Xevi, en Lluís, en William, l’Esteve, en Mario, l’Anna, en Xevi -l’altre-, en Víctor, la Nuri, en Miquel, l’Ignasi i en Pau, les Laures, la Nuri -l’altra-, en David, la Maria Dolors i la seva germana, en Jordi i l’Àlex, la Irene i en Carles, l’Eduard, i molts, molts altres noms i cares concrets que un onze de setembre ens vam agafar de les mans perquè, malgrat tot, creiem en un futur en comú i en el dret a decidir-lo plegats, sense ingerències.

Pubilcat a El Temps núm. 1527  – 17 de setembre 2013

 

Publicat dins de General, Història | Comentaris tancats a Cadena d’amics

Filosofia musical piulable

IMG_6484
Com si s’avancessin al seu temps endevinant el Twitter, Friedrich Nietzsche i Emile Cioran van esmicolar –o potser millor condensar– la seva filosofia en píndoles, dins la qual la música ocupa un lloc preponderant. Molta de la seva literatura musical és piulable en forma d’aforismes i sentències relativament breus, amb tot el que es pot demanar a un bon tuit: condensació, estil i polèmica. Si ho van escriure així, em penso que no ho van fer tant en qualitat de profetes –que també– com per les característiques mateixes del seu pensament, asistemàtic i intestinal. Un fals sil·logisme de Cioran no pot pas dir-ho més clar: “Aprofundir una idea és atemptar en contra d’ella: treure-li tot l’encant i fins la vida…”.

Una de les citacions nietzschianes que prefereixo és molt coneguda, l’aforisme 33 del Götzen-Dämmerung (El crepuscle dels ídols, una altra resposta a Wagner, per cert): “Que poc cal per ser feliç! El so d’una cornamusa. Sense la música la vida seria un error”. La darrera part de la sentència està molt gastada, però que l’essència de la música necessària la resumeixi el so terral d’una gaita, hauria d’obligar molts estudiants de música tradicional a tatuar-se la frase prop del cor, o com a mínim estampar-se-la en una samarreta i rentar-la en el programa de roba delicada.

Els Syllogismes de l’amertume (Sil·logismes de l’amargor) del romanès Emil Cioran segueixen de prop els de Nietzsche. La música encara hi surt més beneficiada, com a element dionisíac que ens compensa de la vida i de la buidor còsmica. Cioran n’omple tot un capítol i no m’he pogut resistir a traduir-ne uns quants, tot i que l’edició en castellà és tan popular que es pot trobar fàcilment piratejada a la xarxa. Potser el més conegut és el ditirambe paradoxal a Bach: “Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d’objecte, la Creació fictícia, el no-res peremptori. Si hi ha algú que ho deu tot a Bach, és Déu”. Però el següent hauria d’agradar molt als estudiants de jazz, especialment als més reticents als banys de cultura: “Per què rellegir Plató quan un saxòfon pot fer-nos entreveure igualment un altre món?”. I als de clàssica i contemporània, potser aquest, especialment poètic: “L’aspiració del Nord cap a un altre cel va engendrar la música alemanya –geometria de tardors, alcohol de conceptes, borratxera metafísica–. A la Itàlia del segle XIX –fira de sons– li va mancar la dimensió de la nit, l’art d’esprémer les ombres per extraure’n l’essència. S’ha d’escollir entre Brahms o el sol…”. De la consolació de la filosofia, Cioran salta al de la música: “Nascut amb una ànima normal, en vaig demanar una altra a la música: fou l’inici de desastres meravellosos”. La música, la penúltima estació: “Quan ni tan sols la música és capaç de salvar-nos, un punyal brilla en els nostres ulls; ja no ens sosté res, com no sigui la fascinació del crim”.

Publicat a L’Esmuc Digital núm. 20, juny 2013

Publicat dins de Literatura, Música | Comentaris tancats a Filosofia musical piulable