Avui austriacistes, demà botiflers. Els mestres de capella i la Guerra de Successió

El Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la commemoració del Tricentenari, presentarà aviat l’exposició “Les músiques dels 1714s“,  que mostrarà tant l’entorn i transformacions musicals d’aquells anys com el ressons musicals posteriors dels fets i el mite. Les capelles musicals de les catedrals catalanes van sofrir especialment aquests revessos, els avatars polítics dels canvis successoris i l’ambient bèl·lic, els mestres de capella dividits entre Felip V i Carles d’Àustria, entre austriacistes i botiflers, entre servilismes i rebel·lies.

L’Església catalana no va estar exempta de les divisions i tensions pròpies de la Guerra de Successió. Bona part de la jerarquia era felipista –especialment els bisbes castellans–, però l’austriacisme era molt estès a d’altres esferes eclesiàstiques. Així, si els bisbes de Lleida, Girona, Tortosa, la Seu d’Urgell i Vic, van exiliar-se el 1705 amb el virrei Velasco i altres botiflers; de l’altra banda veiem, per exemple, com el 1706 més de cent religiosos van defensar Girona amb les armes en la causa austriacista. A les catedrals, aquests canvis successoris, buits de poder, fractures internes i vicissituds bèl·liques havien de notar-se forçosament en la vida musical de les capelles i en la seva producció.

Servir el rei que toca

Només per la seva producció musical, al servei del poder establert en cada moment, es fa molt difícil conèixer la ideologia particular dels mestres que van dirigir les capelles catedralícies durant les primeres dècades del Set-cents. A Barcelona, Girona i Tortosa tenim mostres explícites d’obra musical religiosa tant en favor de Felip V com a Carles III, i sovint a càrrec dels mateixos autors, honrant ara l’un i després l’altre.

A Barcelona, durant els primers anys en què el Principat va reconèixer Felip V, el mestre de capella de la catedral Francesc Valls i Galan (1671-1747) va compondre música per celebrar-ne l’arribada a Madrid el 1701, però els anys de la Barcelona austriacista li serà un període d’enorme fecunditat. La seva Missa Scala Aretina és un cas probable de reaprofitament de material per a les dues corones enfrontades, com veurem més endavant.

A Girona, a Josep Gaz va encarregar-se-li la rebuda musical que la catedral havia d’oferir a l’arxiduc el gener de 1710. Tot i que la capella de música s’havia desmantellat durant el període 1703-6, el vilancet conservat, Hoy que Gerona a María és prou ambiciós, a nou veus, amb acompanyament de continu, xeremies i sacabutx. Un any més tard, amb el triomf de la causa borbònica, en retornar de la seva seu el bisbe Miquel Joan de Taverner, Gaz va dedicar-li el solo de benvinguda Venid mortales, només a una veu i acompanyament, “puesto en música por el más humilde capellán de su Il[lustrísi]ma”.

I a Tortosa, el 1708 poc abans que la ciutat caigués sota els borbònics, el nou mestre Josep Escorihuela (1674-1742) va dedicar també a Carles III el vilancet Ya Tortosa ilustre i un altre amb clares al·lusions austriacistes, A la batalla naval. Tanmateix, el 1719 en va compondre un altre, a 11 veus i violins, en favor de Felip.

Les músiques i els textos

Era massa aviat perquè en aquestes peces de circumstàncies s’hi incorporessin els canvis estètics que la música catalana anirà evidenciant al llarg del segle XVIII, afavorits per les circumstàncies polítiques. Segurament, els músics italians que l’arxiduc Carles va cridar a la seva cort barcelonina deurien impactar els mestres de capella amb la seva destresa violinística, les noves formes i tècniques instrumentals, amb tots els nous aires de l’avantguarda que va importar el monarca vienès, tan devot de la música. Però els models autòctons encara eren vàlids per festejar els diferents monarques, de manera que van ser usats l’estructura tradicional dels vilancets (estribillocoplas), el predomini dels vents per damunt la corda fregada o l’organització en cors heretada de la policoralitat.

Val a dir, a més, que certs aires de novetat ja havien arribat a les catedrals amb independència dels avatars polítics de la Guerra de Successió. Els violins, per exemple, ja apareixen en les completes, vilancet i missa gironins de Francesc Soler del 1686, per bé que amb un ús tímid i extraordinari. O Josep Gaz i altres autors ja havien començat a desenvolupar, en els vilancets, estructures alternatives i més properes a l’òpera i la cantata, amb la introducció de recitats i àries, com a La Concepción de María; Ay Dios, ay Madre mía; Cesad instrumentos, cesad o Del globo celeste.

ESMUCdigital 26 Art 4

Més que l’estil musical, són deutors del moment els textos, explicitant la situació política, l’entusiasme oficial i la causa defensada. A cap altre lloc com a Catalunya, on l’estructura dels poders civils s’integraven amb força dins les festivitats religioses,  arrelà amb tanta força la tradició del vilancet polític El 1701, per a les festes d’aclamació a Barcelona de Felip V, Francesc Valls va compondre sis vilancets on lluïen textos com “Feliz, pues el gran FILIPO,/ hermoso rayo de Marte, / es luz y ardor para que / quien más le teme le ame” (Ya de la fortuna). Després, òbviament, a partir de 1705 l’orientació dels textos dels vilancets canvien, en honor del nou monarca Carles III: “Glorioso, deseado y augusto monarca / con blandos influjos, permitan los cielos / que en todas empresas igualen tus triunfos / o a méritos tuyos o a nuestros deseos.” (Rosa Montagut, 2004: 93). Per a les festes de clausura de les corts, el 1702, trobem textos laudatoris similars, encara més triomfalistes, i on s’emmarcaria també la Missa Scala Aretina de Valls.

A Tortosa, la segona ciutat en habitants del Principat i on es van celebrar en paral·lel a Barcelona festes similars el 1701, tenim testimonis de fe austriacista en el parell de vilancets elaborats per Josep Escorihuela, probablement, el 1708 –poc abans de caure sota el poder borbònic–, Ya Tortosa ilustre i A la batalla naval. Del primer, ressalten versos com “Este el día de hoy el asunto, / pues se ve esta catedral ilustre, / esta ciudad siempre fiel, / bajo el dominio de Carlos / fuera del yugo cruel.”.

A Girona, Josep Gaz va patir una situació similar, declarant l’austriacisme de la ciutat en la visita que féu Carles III el 1710: “Hoy que Gerona a María / se consagra fiesta real / en créditos de amor leal / será de Carlos el día.”. Però un any més tard, amb el retorn victoriós de l’exili del bisbe borbònic, l’escolà va haver de cantar el solo Venid Mortales: “Señor ilustrísimo / con afectos buenos / siendo butifleros / aquí cantaremos” i “Nobles ciudadanos los que buenos soys / digays que Phelipe viva, el de Bourbon”(Rifé, 1998: 386).

“Siendo butifleros, aquí cantaremos”

Com a portaveus de les seves ciutats i comunitats, no és pas als textos d’aquests vilancets on podem destriar els posicionaments ideològics particulars d’aquests músics sotmesos als girs de la guerra i canvis dinàstics, sinó en la seva trajectòria personal i professional. De tota manera, la documentació conservada és molt circumspecta a l’hora d’evidenciar adhesions polítiques clares per part dels mestres de capella. ¿S’ha d’entendre la jubilació del seu càrrec que va obtenir Josep Gaz el 1713 com un premi per part del bisbe, una depuració política per causes austriacistes, o simplement la retirada voluntària d’un vell malalt?

Sembla prou evident que l’ascensió al càrrec de mestre de capella de la catedral de Tortosa per part de Josep Escorihuela es va beneficiar de les circumstàncies bèl·liques, després del decés de l’antic mestre Baltasar Sanz. Les oposicions, fetes molt poc abans que la ciutat suportés el setge borbònic entre el 10 de juny fins l’11 de juliol de 1708, van donar uns resultats sorprenents, ja que un membre del tribunal va oferir-se i finalment obtenir la plaça: el mateix Escorihuela, fins llavors mestre de la catedral de Tarragona. Potser la causa austriacista dels canonges fos un motiu prou decisori per al seu nomenament (Gregori, 1998). Cal recordar que el bisbe de Tortosa, Silvestre García de Escalona, fou un dels exiliats botiflers a Perpinyà. Tot i això, amb el règim borbònic Escorihuela no va sofrir cap depuració i va restar al mateix càrrec fins a la seva mort, el 1743.

El cas Valls i la missa Scala Aretina

ESMUCdigital 26 Art 3

El mestratge de capella de la catedral de Barcelona, un dels càrrecs musicals més importants de la Catalunya barroca, l’ocupà Francesc Valls del 1696 fins a la seva mort –tot i que se’n jubilà el 1726, va seguir essent propietari de la plaça–. Seguint les vicissituds polítiques, va compondre peces felipistes i carlistes, entre les quals destaca l’ambiciosa missa Scala Aretina. El manuscrit de la missa és datat el 1702, probablement per celebrar la clausura de les corts catalanes amb la presència de Felip V, el dissabte 14 gener d’aquell any. És possible que la missa es tornés a interpretar a la catedral l’agost de 1710 per celebrar llavors la victòria austriacista d’Almenar, amb l’afegit dels oboès doblant els violins. Aquests oboès podrien respondre a l’ús heràldic que en féu Elisabet, l’esposa de l’arxiduc, a partir de l’arribada de sis oboistes a Barcelona el 1710.

I és possible, també, que tant l’austriacisme de Francesc Valls com el darrer ús polític de la Missa Scala Aretina estiguin al darrere d’una de les polèmiques musicals més aferrissades i extravagants del segle xviii. Més de 50 músics de les Espanyes van intervenir en rèpliques i contrarèpliques a partir que un organista granadí –amb filiació borbònica– va denunciar una petita llicència harmònica que Valls s’havia pres. Els pasquins en favor i en contra van succeir-se fins al punt àlgid de 1717 i encara cuejaven fins el 1720, sempre en termes d’estètica musical (López Calo, 2005). Però és possible, tal com han apuntat diversos musicòlegs, que la geografia dels defensors i contraris a Valls resseguís els territoris d’un i altre bàndol, més que no pas una polèmica entre moderns i conservadors. Val a dir que Valls va ser desterrat el 1719 i no va ser restituït fins el 1725, amb el Tractat de Viena.

Temps de canvis

La història de Catalunya permet fer moltes comparacions i paral·lelismes entre aquest període i d’altres més recents, com la Guerra Civil, plena també de divisions, depuracions i supervivències; per això mateix hem de protegir-nos del perill del presentisme, d’aplicar arriscadament les mateixes categories mentals als episodis de la Guerra de Successió.

Així, els anys immediatament posteriors a la Guerra de Successió foren temps de canvis a les capelles catedralícies. A la de Lleida, Gabriel Argany fou substituït el 1716 per Domènec Teixidor: ¿Alguna cosa a veure amb la defensa de Valls per part d’Argany en la polèmica entorn la Scala Aretina, o simplement un episodi més de desavinences entre ell i el capítol, en una sèrie contínua d’entrades i sortides en el càrrec? El mateix Argany havia estat entre el 1709 i el 1712 a la Seu d’Urgell, un altre dels bisbats amb el cap absent, després de la fugida del bisbe Juan Julián Cano, quan els canonges havien organitzat diverses celebracions per honrar les victòries de Carles III, per Nadal de 1710. A Vic, la decidida col·laboració austriacista de Pere Rabassa amb Valls i l’Arxiduc no va pas impedir a Rabassa el nomenament com a mestre de capella el 1713, tot i que només s’hi estigués un any. Fins a quin punt aquests trasllats responien a obscures motivacions polítiques, és una pregunta que serà difícil de respondre amb total certesa.

(Publicat, amb referències bibliogràfiques, a L’Esmuc Digital núm. 26, març 2014)



Publicat dins de Història, Música | Comentaris tancats a Avui austriacistes, demà botiflers. Els mestres de capella i la Guerra de Successió

Esperances i topalls

Esperances i topallsJOSAFAT: Jo a tu et conec.
PEPONA: A tu jo també.
JOSAFAT: Han passat els anys.
PEPONA: Molts anys, han passat.
JOSAFAT: Tu estàs ben igual.
PEPONA: Tu no has canviat.
JOSAFAT: I a tu com t’ha anat?
PEPONA: Què fas a ciutat?

JOSAFAT:
Eres llavors una mossa
de pèl ros i nas de gla,
fins els porcs se t’aturaven
quan els feies pasturar.

PEPONA:
Eres com una bestiola,
un eriçó o un porc senglar,
ja eres pelut allavores,
ara ets un orangutà.

JOSAFAT: Així, te’n recordes?
PEPONA: Te’n recordes tu?
JOSAFAT: Jo, com si fos ara.
PEPONA: Jo, potser no tant.
JOSAFAT: Sí, sí que has canviat.
PEPONA: Tu estàs diferent.
JOSAFAT: Per què vas marxar?
PEPONA: I què n’has de fer?

JOSAFAT:
Ara sóc tot de Nostramo,
a les campanes lligat,
la catedral és ma casa,
s’hi vols t’hi puc passejar.

PEPONA:
Jo en canvi sóc tota lliure
faig el que vull i allà on vull,
jo em sóc senyora i majora,
com la catedral per tu.

JOSAFAT: (No és casada ni fadrina.)
PEPONA: (Ara el que sento em fa nosa.)
JOSAFAT: (A què ve aquesta visita?)
PEPONA: (Aquesta esperança m’angoixa…)
JOSAFAT: (D’ella què en puc esperar?)
PEPONA: (No hi ha cap altre demà.)

JOSAFAT:
Fermat sempre a les mans meves,
sóc com aquest flabiol;
la tonada, però, s’escampa
lliure com un rierol.

PEPONA:
La llibertat pesa a voltes,
a voltes un cadenat
pot ser una joia preciosa
engalanant una mà…

PEPONA: (No és un frare ni un monstre.)
JOSAFAT: (Ara el que sento em fa nosa.)
PEPONA: (I d’ell què en puc esperar?)
JOSAFAT: (Aquesta esperança m’angoixa…)
PEPONA: (Canviar un cel per un sostre…)
JOSAFAT: (Potser hi ha un altre demà…)

(De Josafat, el musical)



Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Esperances i topalls

Flor de carrer (Cançó de Pepona)

Pepona
Han passat tan pocs anys, però ara semblen segles,
jo he fet camí i el món les seves regles,
un temps per fer-me un jaç en un racó
i fer-me mal i aprendre la lliçó.

Em protegeixo el cor, ho faig amb un somriure,
posant preu a l’amor és quan em sento lliure,
sóc un licor, un rastre de perfum,
en un carreró estret, un glop de llum.

Flor de carrer,
arrelo en les juntures;
com l’ametller,
floreixo en la fred negra;
no em cal ningú
per estimar tothom
i quan em sento sola,
serrant les dents
jo guaito les altures.

Vaig costa amunt,
aquí tot fa pujada;
tants de llençols
perduts en la bugada.
Tot el que sóc
és obra d’una nena
que, deixant el seu món,
anà a ciutat
sens girar la mirada.

El que vaig ser,
quan sento les campanes
retorna a mi
amb l’aire de muntanya.
El seu repic
em du records de trenes,
d’amors enjogassats,
de molsa al sol,
pobresa, fred i gana.

Si algun cop
voldria tornar enrere,
recomençar,
refer la història meva,
prenc cent amants
i oblido les campanes;
tot el que he estat
ha mort a dins la cambra:
dins els miralls
hi ha algú que ja no espero.

Flor de carrer,
arrelo en les juntures,
tot el que sóc
pot cabre dins la cambra.
Recomençar
oblidant el passat,
recordant el passat.
Somiar és de franc
quan tot passa factura.

Tenir un test petit,
ser un gerani al sol.
Només puc ser
flor de carrer.

(De Josafat. El musical)



Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Flor de carrer (Cançó de Pepona)

Dejuna tu, que ells ja s’afarten (Cuplet de Fineta)

1364303809206

 

 

 

Jo feia de modisteta al carrer de Robadors
i per fer alguna pesseta vaig parlar amb alguns senyors
i em van dir que el que jo anhelo era tot al Paral·lelo;
del taller vaig tocar el dos.

Així fou com la modista va deixar agulla i didal,
gran artista modernista a l’Apolo i al Condal,
amb perruques i pintura i un xic de cara dura,
vaig triomfar a la capital.

“Trista rosa desfullada”,
cantava jo en el cuplet
però a casa, ocupada,
jo me’n feia un dineret.
Militars i fabricants,
canonges i capellans,
ells amb ganes i jo amb set,
jo me’n feia un dineret.

Per a les coses del vici
jo tenia un do especial,
ells, de caps al precipici,
jo comptava cada ral.
Quan perdien la xaveta
més en rajava l’aixeta,
jo aprenia de moral
i comptava cada ral.

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
vés esperant, que ells van tirant.

Hi havia cada bandarra
que tenia molt d’encís,
o em donaven la tabarra,
que em volien posar pis.
Molts casats i emmainadats
i, de franc, alguns soldats
per permetre’m un somrís,
que tenien molt … palpís.

A un fabricant de panyos
li vaig treure tot el suc,
i em vaig dir, saps què, m’afanyo
i em retiro, ara que puc.
Més val deixar Barcelona
quan la bossa encara sona,
però la lliçó me n’enduc,
i em retiro, ara que puc.

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
tu vés resant, que ells van… filant.

La ciutat és ensopida,
no m’hi he pas avesat,
i a mi el vici encara em crida,
no puc dir que m’ho he deixat.
Fins i tot un plaer nou
n’he après, que ara m’escou,
quin goig, encetar un pecat:
no puc dir que m’ho he deixat!

Ahir ama, avui clienta,
vinc disposada a pagar,
que en tinc l’ànima roenta
per deixar-me estomacar.
Encara el meu crit de guerra
entono en aquesta terra
avorrida com el pa,
un crostó de mal llescar:

Dejuna tu, que ells ja s’afarten,
tu, ruc poruc, sense adonar-te’n,
sigues bon jan, que ells ja s’ho fan,
sigues bon jan, que et cardaran.

(De Josafat. El musical)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Dejuna tu, que ells ja s’afarten (Cuplet de Fineta)

L’àngel blau (Cançó de Fineta)

1794538_10203334316948083_2116653160_n

 

 

 

 

 

 

El món és ple de gent flasca i poruga,
gent que, quan ve el plaer, té por i s’arruga;
jo, que tot ho he tastat, ho tinc molt clar,
jo goso el que la gent no gosa gosar.

Com que em conec, de res no en faig cap fàstic,
la meva pell ha après del goig i el càstig:
tenir el poder que et dóna ser un esclau,
deixar-se anar si et besa l’àngel blau.

Dalt de la seu,
a la punta més alta
hi ha un àngel fred
que vetlla des de l’alba.
Vigila, dret
i tibat com un ciri,
que moris com un lliri
immaculat,
sens cap petó a la calba.

Però aquí baix,
ben lluny d’aquelles penes,
hi ha un àngel blau
covat entre les venes.
Se’t fica a dins
i creix i s’apuntala,
quan sents un batec d’ala
saps que és aquí,
bufant-te, suau, l’esquena.

Tot és urgent,
tot és turgent i es tensa,
que l’àngel blau
no espera ni dispensa.

Xuclar, llepar,
patir, glatir, estrènyer,
rebre, donar, empènyer,
ressuscitar,
morir en pau immensa,
i xuclar més,
patir, glatir, empènyer,
si et besa l’àngel blau!

Resa per ell,
per la santa visita
de l’àngel blau,
dón-li el que necessita.
No vol manyacs,
narcisos que es contemplin
ni covards que es destrempin:
ell vol sotracs
del teu cor que palpita.

Gosa gosar,
reconeix el teu vici,
deixa’t anar,
la moral és caprici
d’uns avorrits,
beats i ressentits:
no hi ha bé sense mal,
no en feu cabal
dels seus grans maleficis.

El cel de l’amor
no té un sol color.
Gosa gosar:
rep l’àngel blau.

Xuclar, llepar,…

De Josafat. El musical

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a L’àngel blau (Cançó de Fineta)

Bertrana a l’alba

Girona. Teatre Munic

Què hi faig, aquí? La dona, la fillada,
la ciutat dorm. I jo, entre tanta gent,
sol i despert, camina l’estelada,
l’alba no ve i s’envola el pensament.

Què hi faig, aquí? Les aigües de la vida
se m’han endut avall com un farcell
les il·lusions, tot sembla de mentida,
tot és d’ahir, corcat i humit i vell.

Jo era l’amant i ara sóc el pare,
jo era un hereu i em provo de pintor;
malvivim tots, no sé què vull ni on para
la llibertat, només tinc ara amor.

Avui la catedral sembla que està més viva,
senyorejant-ho tot se’n riu de la ciutat,
com un falcó aturat s’emmiralla a la riba
de quatre rierols eixuts d’eternitat.

Davant d’uns fulls, provant ara d’escriure,
de pintar amb mots per fracassar de nou,
¿què hi faig aquí, cap on porto el meu viure
sense talent, tan curt de son i sou?

I la ciutat em sembla més migrada
que una presó, més morta que els records
d’allò que fou; tancats dins la murada,
convents, bordells, mossens, nobles i bords.

Avui la catedral, jo sé que està més viva…

La catedral i jo dins la nit clara,
com dos amants de lluny ens vigilem,
ella una nau o el ventre d’una mare,
jo, fill i esclau; jo vela, braç i rem.

Com em somrius, tu, catedral encesa;
tu ja has triat, tu saps el meu destí,
aquesta nit la verge que em festeja
vol que somiï amb ella al seu coixí.

Ja sé qui sóc, jo sóc qui esperaves,
jo el teu amor, jugant a fer de Déu,
jo t’escriuré un fill fet de paraules,
i el covaràs valenta al ventre teu.

A l’hora dels albats, els fulls no són mortalla
d’una altra inútil nit que ha mort sense il·lusió,
sinó llençols d’amor, bressol, camp de batalla
on, abraçats, guanyem la catedral i jo!

I la llavor a dins la volta immensa
es farà carn, els mots engendraran
un home sol vivint la fosca densa,
a dins l’espai sagrat es farà gran.

Gironins:
Ja d’esma la ciutat s’espolsa les lleganyes,
s’estira cada pont, s’abraça al seu carrer,
i l’àngel de la seu desperta les muntanyes
i es lleva Josafat, la bèstia campaner.

1920948_215101675355621_1058243061_o

(De Josafat, El musical)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Bertrana a l’alba

Cançó de Josafat

YouTube Preview Image

Les campanes quan tritllegenCançó de Josafat
allà dalt del campanar
se les sent enriolades
enraonant amb la ciutat.
De vegades són com dones
que s’ensenyen tot cantant,
massa alegres de faldilla,
contentes de voleiar.
Pare Sant, ai, vigileu-les,
que en aquesta soledat
no puc fer que siguin santes
amb el que han de contemplar.

Les campanes, enfilades,
les enveja Josafat,
que veuen les Guilleries
quan el dia és net i clar.
Des del cau jo les somio,
però és pecat enyorar,
fora pares, fora casa,
fora boscos, fora prat.
Dels perills de la memòria
deslliureu-me’n, Pare Sant,
sobretot d’aquella mossa
que encara em fa somiar.

Les campanes són com mascles,
per’xò les conec tan bé,
el batall pica i repica,
i no l’has de deixar fer.
Lliga’l curt, bon Josafat,
voga fort, no hi pensis més,
ni en la veta que es deslliga,
o el pèl ros de fa tant temps.
Pare Sant, ai, perdoneu-me,
que a aquest pobre campaner
el record se li extravia,
Domine, libera me!

Les campanes s’esgarrifen
del que veuen pel carrer,
de les dones que arrosseguen
el pecat i el van venent.
Jo les miro, les espio
com ensenyen el braguer
tan a prop de la seu santa
que la flaire en ve al cancell.
¿Per què ens poseu tan a prova
a tota la gent de bé,
Senyor, volent que es refreguin
els prostíbuls i els convents?

Les campanes són guerreres,
les campanes són fidels,
com jo a aquesta santa casa,
com jo a la meva fe.
Jo sóc el gos de Nostramo,
si cal sang, en vessarem,
ja n’he esberlada una clepsa,
n’he enviat un a l’infern.
De la luxúria i la ira
deslliureu-me’n, Pare Etern,
sóc un home curt de pensa,
seré el que em deixeu ser.

Les campanes, quan acaben
allà dalt de repicar
em deixen amb un silenci
a mi sol i els meus pecats.

L’Àngel s’anuncià a Maria,
som els esclaus del Senyor.
Que el vostre Ull, que tot ho mira
sempre em guaiti i faci por.

Amen.

 

(de Josafat. El musical)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Cançó de Josafat

Capsa de Betlem

Els pastors, els vaig fer

pel meu primer pessebre.

Dels reis al caganer

jo n’era el déu orfebre.

 

Molts es van fer malbé

i se m’ha fos la febre

pel fang cru i rialler

que es dreça en la tenebra.

 

Dins una capsa vella

i un cel que no té estrella,

el que seu, sense esclops,

 

encara fa escudella,

i aguaita el sentinella

contra la fam dels llops.

Comentaris tancats a Capsa de Betlem

Aquí s’assassinà Tannhäuser

Wagner


Les celebracions pel bicentenari Wagner (1813-1883) estan generant devoció i indiferència a parts desiguals. Si a Barcelona la tradició wagneriana encara pesa i el Liceu se n’ha fet prou ressò, a les comarques gironines és més testimonial, especialment destacada al concert Wagner i la representació Das Lebesverbot (La prohibició d’estimar) en versió reduïda a Peralada. L’activació recent de la Societat Wagneriana de Girona no ha alterat pas gaire les coses.

Fa cent anys, estàvem més o menys igual, uns pocs abrandats i uns molts que s’ho escoltaven de lluny. A través de la premsa històrica hom pot adonar-se del progressiu arrelament del mestre de Leipzig a partir del 1890, sobretot en fragments arranjats per a banda militar. El mateix any, a Puigcerdà, Lohengrin féu una entrada triomfal a la festa de l’Estany: enmig d’un gran silenci, va travessar el llac guiat per un cigne blanc mentre sonava la seva música i espurnejaven focs d’artifici. Abans havien arribat fins al llac les carrosses, una representant una truita, una altra amb un gran porró de paper,  l’altra amb un lleó amb l’escut cerdà i encara una altra amb “una mujer de la Cerdaña en traje de fiesta con un farol en el estómago”, segons explica del Diario de Gerona.

Però el primer gran esforç per digerir Wagner es féu el 1907, amb la representació completa de Lohengrin per les fires de Girona i, uns dies abans, al Teatre Vidal de Sant Feliu de Guíxols. Totes les fonts coincideixen a lloar l’encomiable intent del director Pérez Cabrero, la dignitat dels solistes i la detestable escenografia. “Horror, horror, horror!”, escrivia La Lucha davant d’aquells decorats, “Una cosa dolorosa”, recordaven els wagnerians selectes de Scherzando, mentre els del Diario de Gerona es lamentaven de l’ocasió perduda.

Però la grossa va venir al cap d’uns anys, quan algú va gosar Tannhäuser. El 1914 es va programar una nodrida temporada d’òpera al Teatre Municipal de Girona, i el drama wagnerià, per Fires, n’era el cap de programa. Prudenci Bertrana tenia el dia mordaç i la versió no li plaïa. “Oiga, ¿qué día nos da el Tannhäuser?”, va engaltar-li a l’esforçat empresari Tomàs Sobrequés. Segons el cronista de la revista Flirt, Bertrana es va acomiadar de Girona convençut que havia vist La viuda alegre. I els refinats de la revista Cultura volien pagar una làpida de marbre negre per penjar-la al vestíbul del nostre teatre amb la següent inscripció: “Aquí s’assassinà Tannhäuser. IV Novembre MCMXIC. Wagner no perdona”. Tinc un amic bromista que manté el repte per al centenari. La temporada d’òpera no va tenir continuïtat.

Publicat a la Revista de Girona, núm. 280 (setembre 2013)

Publicat dins de Música | Comentaris tancats a Aquí s’assassinà Tannhäuser

Cadena d’amics


Després del nus a la gola amb el vídeo que va publicar l’Assemblea Nacional Catalana de les cadenes catalanes formades arreu del món, en la vigília vam decidir assajar-la a casa en Xevi i jo, no fos cas que ens encalléssim enaiguats a Els Segadors. Però l’Esteve i en Mario ja havien arribat a Girona, i de seguida ho vam deixar estar. En Lluís, vingut expressament de Brussel·les, on treballa, també ja hi era. Era el més aplicat, sabia on començava exactament el nostre tram –el 606, a tocar de Sarrià de Ter–, tenia la samarreta groga comprada de fa dies, a punt la ràdio, l’impermeable, tot. Mentre, en William arribava des d’Amsterdam a l’aeroport de Barcelona: li calia llogar un cotxe i fer els cent quilòmetres fins a Girona. Va arribar a temps per veure la marxa de torxes que organitza Òmnium Cultural cada 10 de setembre, aquest any més multitudinària que mai. A la façana de la catedral s’hi projectava una enorme estelada, sota la qual començaven a peregrinar les teies, amb la mística inquietant del foc. Al final hi vam trobar en Xevi -l’altre-, amb qui vam coincidir a la plaça del Vi, en la crema del Decret de Nova Planta. Anava amb la Nuri que, coixa i tot, no s’ho volia perdre.

L’endemà l’amenaça de pluja es va esbargir progressivament, i això que estàvem preparats per a fotos èpiques, aguantant estoics el temporal. Al dinar, en un restaurant proper al nostre tram, va venir-hi també l’Anna, arribada des de Figueres, amb feina per aparcar el cotxe a ciutat. I en Víctor, des de Perpinyà, on s’havia esgargamellat amb el “Sense Valenci hi ha pas d’independenci, sense el Rosselló hi ha pas revolució!”, amb aquella capacitat que té per imitar accents. Repetiria l’eslògan a la tarda, val a dir-ho, sense gaire ressò. Trobàvem a faltar la Nuri, que al final s’havia decidit pel tram de Vidreres; i en Miquel, que des de Madrid ens anava enviant fotos d’ell sol amb la samarreta groga i els braços estesos, fent la cadeneta. I l’Ignasi i en Pau, que serien al tram d’Orriols -en Pau, voluntariós, s’havia ofert per servir el dinar popular, netejar lavabos, per al que fos–. I els amics de la feina, distribuïts en molts punts de la geografia catalana. Jo mateix vaig tenir recança de no poder-me desdoblar i anar fins al tram amb els de Vilobí, és clar. Al nostre restaurant, ple de samarretes grogues i banderes, posaven Llach, Raimon, Anna Roig i l’ombre de ton chien. El whatsapp fumejava. En Jordi i l’Àlex proposaven enviar-nos el jersei que ens havíem oblidat a Igualada per Via Catalana. Era broma, és clar, perquè la Via no passava per Igualada i a més en Jordi, enyorat, era a Andorra.

Vam fer via a menjar-nos les postres, perquè eren gairebé les quatre i teníem uns vint minuts de tros. Patíem pel temps, patíem per arribar a l’hora, patíem per si seríem els que van dir que seríem, patíem per saber si allò serviria de res o no. Més que país petit, som del país patit. Pel camí en Xevi -l’altre- va trobar les Laures, que venien al nostre tram. El 606 era al nord de la ciutat, per on discorria l’antiga N-II, més enllà de l’Hospital Trueta, que la Xarxa pels Drets Socials proposava també d’encerclar. En David, que era a la setena planta perquè hi té la mare ingressada, n’envià fotos al Facebook, solidaritzant-s’hi. Faltava menys d’una hora, però ja hi era pràcticament tothom. Nosaltres ens havíem apuntat devia fer cosa d’un mes, quan ja s’havien omplert els trams més cèntrics de Girona i quedaven els menys fotogènics. Al nostre tros d’autovia, magatzems de mobles a banda i banda, venda de butà, una casa de menús, cap campanar a prop per avisar-nos. Per sort, els voluntaris es preocupaven de tot, pels tempos, per la senyalització, per distribuir-nos bé, per deixar un vial lliure per a les urgències, per la gigafoto, per si a algú li cal aigua. Fa calor i tot, tenim el sol al clatell. Hi he trobat la Maria Dolors i la seva germana: previsores, s’han portat cadires i han dinat allà. I molts, molts altres amics, coneguts i saludats.

La Irene m’envia un whatsapp preguntant-me com tenim el tram. Li faig una foto mirant cap al nord i una altra cap al sud, una corrua groga a punt de donar-se les mans. Ella, que ha anat fins Altafulla amb en Carles i amics, em diu que el seu també és ple. I l’Eduard, desplaçat fins a Vandellós, escriu “Visca Catalunya lliure… de centrals nuclears. Can Simpson”. Passades les cinc, tot és a punt. Ara és l’hora, catalans.

La Via Catalana al seu tram 606

En Lluís, amb la ràdio, ens va transmetent el que va succeint, que si Barcelona i Girona són plenes de gom a gom, que si ara en Llach i en Carles Santos s’agafen de les mans, que si la Forcadell diu no sé què. Hem fet amistat amb els desconeguts del costat, que no tenen ràdio. De les 17:14 fins a les sis hi ha temps per a tot, especialment per a fer l’onada, una vegada i una altra. Passen avions i helicòpters volant arran, i saludem. Tot s’esdevé tal com es preveia que s’esdevingués. El matrimoni de jubilats de la casa del davant han tret banquetes i s’ho miren. No sabem ben bé quan hem de plegar amb Els Segadors. Alguns s’han avançat, però nosaltres ens posem a cantar l’himne a les sis en punt. Alguns no se’l saben, jo dubto de l’ordre de les estrofes. De seguida els cotxes tornen a circular per la carretera. Unes nenes passen amb la bici. Una canta: “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser Països Catalans…” i de seguida les altres la renyen perquè s’ha equivocat.

Quan vam arribar a casa, ens va agradar mirar-nos al mirall, és a dir, veure la televisió i el Facebook. Allò que passa amb els dies històrics, fan més patxoca vistos i recordats que no pas viscuts. La distància poleix. Des de l’aire, hi havia trams que semblaven més festius que el nostre, o més heroics, o més coloristes. Nosaltres no vam sentir ni les campanes de la catedral, si és que van arribar a sonar. Amb en Xevi vam haver de reconèixer que no vam tenir cap nus a la gola ni els ulls enaiguats a l’hora de cantar els Segadors. L’Anna havia marxat de seguida cap a Figueres, en Xevi -l’altre- no gaire més tard. També l’Esteve i en Mario, i en Víctor, rebentat de cansament. Encara vàrem sopar amb en Lluís i en William, que havien de matinar per tornar a treballar l’endemà, l’un a Brussel·les i l’altre a Amsterdam.

Els que no són cecs potser hauran vist una massa, una marea, una nació movent-se. Incapaços de percebre el matís, veuen en el groc un sol color. No hi han vist l’amalgama de generacions, de classes, de pensament polític, de llengua, no veuen les diferències que ens individualitzen i fins i tot separen. Per a mi han estat en Xevi, en Lluís, en William, l’Esteve, en Mario, l’Anna, en Xevi -l’altre-, en Víctor, la Nuri, en Miquel, l’Ignasi i en Pau, les Laures, la Nuri -l’altra-, en David, la Maria Dolors i la seva germana, en Jordi i l’Àlex, la Irene i en Carles, l’Eduard, i molts, molts altres noms i cares concrets que un onze de setembre ens vam agafar de les mans perquè, malgrat tot, creiem en un futur en comú i en el dret a decidir-lo plegats, sense ingerències.

Pubilcat a El Temps núm. 1527  – 17 de setembre 2013

 

Publicat dins de General, Història | Comentaris tancats a Cadena d’amics