Cadena d’amics


Després del nus a la gola amb el vídeo que va publicar l’Assemblea Nacional Catalana de les cadenes catalanes formades arreu del món, en la vigília vam decidir assajar-la a casa en Xevi i jo, no fos cas que ens encalléssim enaiguats a Els Segadors. Però l’Esteve i en Mario ja havien arribat a Girona, i de seguida ho vam deixar estar. En Lluís, vingut expressament de Brussel·les, on treballa, també ja hi era. Era el més aplicat, sabia on començava exactament el nostre tram –el 606, a tocar de Sarrià de Ter–, tenia la samarreta groga comprada de fa dies, a punt la ràdio, l’impermeable, tot. Mentre, en William arribava des d’Amsterdam a l’aeroport de Barcelona: li calia llogar un cotxe i fer els cent quilòmetres fins a Girona. Va arribar a temps per veure la marxa de torxes que organitza Òmnium Cultural cada 10 de setembre, aquest any més multitudinària que mai. A la façana de la catedral s’hi projectava una enorme estelada, sota la qual començaven a peregrinar les teies, amb la mística inquietant del foc. Al final hi vam trobar en Xevi -l’altre-, amb qui vam coincidir a la plaça del Vi, en la crema del Decret de Nova Planta. Anava amb la Nuri que, coixa i tot, no s’ho volia perdre.

L’endemà l’amenaça de pluja es va esbargir progressivament, i això que estàvem preparats per a fotos èpiques, aguantant estoics el temporal. Al dinar, en un restaurant proper al nostre tram, va venir-hi també l’Anna, arribada des de Figueres, amb feina per aparcar el cotxe a ciutat. I en Víctor, des de Perpinyà, on s’havia esgargamellat amb el “Sense Valenci hi ha pas d’independenci, sense el Rosselló hi ha pas revolució!”, amb aquella capacitat que té per imitar accents. Repetiria l’eslògan a la tarda, val a dir-ho, sense gaire ressò. Trobàvem a faltar la Nuri, que al final s’havia decidit pel tram de Vidreres; i en Miquel, que des de Madrid ens anava enviant fotos d’ell sol amb la samarreta groga i els braços estesos, fent la cadeneta. I l’Ignasi i en Pau, que serien al tram d’Orriols -en Pau, voluntariós, s’havia ofert per servir el dinar popular, netejar lavabos, per al que fos–. I els amics de la feina, distribuïts en molts punts de la geografia catalana. Jo mateix vaig tenir recança de no poder-me desdoblar i anar fins al tram amb els de Vilobí, és clar. Al nostre restaurant, ple de samarretes grogues i banderes, posaven Llach, Raimon, Anna Roig i l’ombre de ton chien. El whatsapp fumejava. En Jordi i l’Àlex proposaven enviar-nos el jersei que ens havíem oblidat a Igualada per Via Catalana. Era broma, és clar, perquè la Via no passava per Igualada i a més en Jordi, enyorat, era a Andorra.

Vam fer via a menjar-nos les postres, perquè eren gairebé les quatre i teníem uns vint minuts de tros. Patíem pel temps, patíem per arribar a l’hora, patíem per si seríem els que van dir que seríem, patíem per saber si allò serviria de res o no. Més que país petit, som del país patit. Pel camí en Xevi -l’altre- va trobar les Laures, que venien al nostre tram. El 606 era al nord de la ciutat, per on discorria l’antiga N-II, més enllà de l’Hospital Trueta, que la Xarxa pels Drets Socials proposava també d’encerclar. En David, que era a la setena planta perquè hi té la mare ingressada, n’envià fotos al Facebook, solidaritzant-s’hi. Faltava menys d’una hora, però ja hi era pràcticament tothom. Nosaltres ens havíem apuntat devia fer cosa d’un mes, quan ja s’havien omplert els trams més cèntrics de Girona i quedaven els menys fotogènics. Al nostre tros d’autovia, magatzems de mobles a banda i banda, venda de butà, una casa de menús, cap campanar a prop per avisar-nos. Per sort, els voluntaris es preocupaven de tot, pels tempos, per la senyalització, per distribuir-nos bé, per deixar un vial lliure per a les urgències, per la gigafoto, per si a algú li cal aigua. Fa calor i tot, tenim el sol al clatell. Hi he trobat la Maria Dolors i la seva germana: previsores, s’han portat cadires i han dinat allà. I molts, molts altres amics, coneguts i saludats.

La Irene m’envia un whatsapp preguntant-me com tenim el tram. Li faig una foto mirant cap al nord i una altra cap al sud, una corrua groga a punt de donar-se les mans. Ella, que ha anat fins Altafulla amb en Carles i amics, em diu que el seu també és ple. I l’Eduard, desplaçat fins a Vandellós, escriu “Visca Catalunya lliure… de centrals nuclears. Can Simpson”. Passades les cinc, tot és a punt. Ara és l’hora, catalans.

La Via Catalana al seu tram 606

En Lluís, amb la ràdio, ens va transmetent el que va succeint, que si Barcelona i Girona són plenes de gom a gom, que si ara en Llach i en Carles Santos s’agafen de les mans, que si la Forcadell diu no sé què. Hem fet amistat amb els desconeguts del costat, que no tenen ràdio. De les 17:14 fins a les sis hi ha temps per a tot, especialment per a fer l’onada, una vegada i una altra. Passen avions i helicòpters volant arran, i saludem. Tot s’esdevé tal com es preveia que s’esdevingués. El matrimoni de jubilats de la casa del davant han tret banquetes i s’ho miren. No sabem ben bé quan hem de plegar amb Els Segadors. Alguns s’han avançat, però nosaltres ens posem a cantar l’himne a les sis en punt. Alguns no se’l saben, jo dubto de l’ordre de les estrofes. De seguida els cotxes tornen a circular per la carretera. Unes nenes passen amb la bici. Una canta: “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser Països Catalans…” i de seguida les altres la renyen perquè s’ha equivocat.

Quan vam arribar a casa, ens va agradar mirar-nos al mirall, és a dir, veure la televisió i el Facebook. Allò que passa amb els dies històrics, fan més patxoca vistos i recordats que no pas viscuts. La distància poleix. Des de l’aire, hi havia trams que semblaven més festius que el nostre, o més heroics, o més coloristes. Nosaltres no vam sentir ni les campanes de la catedral, si és que van arribar a sonar. Amb en Xevi vam haver de reconèixer que no vam tenir cap nus a la gola ni els ulls enaiguats a l’hora de cantar els Segadors. L’Anna havia marxat de seguida cap a Figueres, en Xevi -l’altre- no gaire més tard. També l’Esteve i en Mario, i en Víctor, rebentat de cansament. Encara vàrem sopar amb en Lluís i en William, que havien de matinar per tornar a treballar l’endemà, l’un a Brussel·les i l’altre a Amsterdam.

Els que no són cecs potser hauran vist una massa, una marea, una nació movent-se. Incapaços de percebre el matís, veuen en el groc un sol color. No hi han vist l’amalgama de generacions, de classes, de pensament polític, de llengua, no veuen les diferències que ens individualitzen i fins i tot separen. Per a mi han estat en Xevi, en Lluís, en William, l’Esteve, en Mario, l’Anna, en Xevi -l’altre-, en Víctor, la Nuri, en Miquel, l’Ignasi i en Pau, les Laures, la Nuri -l’altra-, en David, la Maria Dolors i la seva germana, en Jordi i l’Àlex, la Irene i en Carles, l’Eduard, i molts, molts altres noms i cares concrets que un onze de setembre ens vam agafar de les mans perquè, malgrat tot, creiem en un futur en comú i en el dret a decidir-lo plegats, sense ingerències.

Pubilcat a El Temps núm. 1527  – 17 de setembre 2013

 

Publicat dins de General, Història | Comentaris tancats a Cadena d’amics

Filosofia musical piulable

IMG_6484
Com si s’avancessin al seu temps endevinant el Twitter, Friedrich Nietzsche i Emile Cioran van esmicolar –o potser millor condensar– la seva filosofia en píndoles, dins la qual la música ocupa un lloc preponderant. Molta de la seva literatura musical és piulable en forma d’aforismes i sentències relativament breus, amb tot el que es pot demanar a un bon tuit: condensació, estil i polèmica. Si ho van escriure així, em penso que no ho van fer tant en qualitat de profetes –que també– com per les característiques mateixes del seu pensament, asistemàtic i intestinal. Un fals sil·logisme de Cioran no pot pas dir-ho més clar: “Aprofundir una idea és atemptar en contra d’ella: treure-li tot l’encant i fins la vida…”.

Una de les citacions nietzschianes que prefereixo és molt coneguda, l’aforisme 33 del Götzen-Dämmerung (El crepuscle dels ídols, una altra resposta a Wagner, per cert): “Que poc cal per ser feliç! El so d’una cornamusa. Sense la música la vida seria un error”. La darrera part de la sentència està molt gastada, però que l’essència de la música necessària la resumeixi el so terral d’una gaita, hauria d’obligar molts estudiants de música tradicional a tatuar-se la frase prop del cor, o com a mínim estampar-se-la en una samarreta i rentar-la en el programa de roba delicada.

Els Syllogismes de l’amertume (Sil·logismes de l’amargor) del romanès Emil Cioran segueixen de prop els de Nietzsche. La música encara hi surt més beneficiada, com a element dionisíac que ens compensa de la vida i de la buidor còsmica. Cioran n’omple tot un capítol i no m’he pogut resistir a traduir-ne uns quants, tot i que l’edició en castellà és tan popular que es pot trobar fàcilment piratejada a la xarxa. Potser el més conegut és el ditirambe paradoxal a Bach: “Sense Bach, la teologia estaria desproveïda d’objecte, la Creació fictícia, el no-res peremptori. Si hi ha algú que ho deu tot a Bach, és Déu”. Però el següent hauria d’agradar molt als estudiants de jazz, especialment als més reticents als banys de cultura: “Per què rellegir Plató quan un saxòfon pot fer-nos entreveure igualment un altre món?”. I als de clàssica i contemporània, potser aquest, especialment poètic: “L’aspiració del Nord cap a un altre cel va engendrar la música alemanya –geometria de tardors, alcohol de conceptes, borratxera metafísica–. A la Itàlia del segle XIX –fira de sons– li va mancar la dimensió de la nit, l’art d’esprémer les ombres per extraure’n l’essència. S’ha d’escollir entre Brahms o el sol…”. De la consolació de la filosofia, Cioran salta al de la música: “Nascut amb una ànima normal, en vaig demanar una altra a la música: fou l’inici de desastres meravellosos”. La música, la penúltima estació: “Quan ni tan sols la música és capaç de salvar-nos, un punyal brilla en els nostres ulls; ja no ens sosté res, com no sigui la fascinació del crim”.

Publicat a L’Esmuc Digital núm. 20, juny 2013

Publicat dins de Literatura, Música | Comentaris tancats a Filosofia musical piulable

També som més que un club

club Vilobi  Estic d’acord que es pot viure una vida confortable i digna sense haver llegit ni un sol llibre. Com les amistats o els consells, els llibres es poden prendre o prescindir-ne i, com ells, no garanteixen pas una existència millor, però sí més acompanyada. Un club de lectura és un espai on hi sol haver un bon maridatge de llibres, amistats i consells, si més no al de la biblioteca municipal de Vilobí d’Onyar. Som a punt de complir-ne els deu anys i encara no ens n’hem cansat, senyal que la tríada és tan indestructible com el pa, l’oli i la tomata. En aquests deus anys, les nostres lectures en comú han sigut millors i les nostres vides més acompanyades. Llegir sol ser un vici que es practica en solitud però no és un vici solitari, perquè com a mínim som dos, jo i aquesta veu que es desperta com una capsa de música bon punt has obert la tapa:

– Què t’ha dit?
– Qui?
– La veu.

Un club de lectura sol ser això: explicar-nos els uns als altres què ens ha dit la veu quan hem aixecat la tapa i ens ha parlat. Hi descobrim que els llibres se’ns adrecen de manera diferent, de vegades són afables i de vegades pedants, a uns els sonen savis i a d’altres obvis, resulten alhora captivadors i avorrits. Com les amistats i els consells. A vegades el problema és d’oïda. Avisats, vam escoltar fil per randa William Faulkner amb El soroll i la fúria per posar en comú les seves veus –aquella vegada eren més d’una:  Benjy, Quentin, Jason, Dilsey– amb les nostres orelles, obertes com pàmpols. L’escolta col·lectiva, encara ho recordo, va convertir-se en un mapa sonor plaent i acotat, un passeig en colla ric de troballes. Perquè una lectura és també una excursió, amb marrades i dreceres, satisfaccions amb les vistes i algun esforç per alguna pujada.

Quan sordegem, una altra solució és convidar algú que tingui l’oïda molt fina. ¡Que bé que vam sentir la Cecília de El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda quan la Mita Casacuberta ens la va amplificar! Amb els autors que hem convidat a Vilobí, hem sabut com els de l’altra banda fan de ventrílocs de les veus. Haurien de ser innecessaris per a la vida del relat i tanmateix tenen la màgia dels titellaires. Han estat amb nosaltres en Vicenç Pagès, en Joan-Daniel Bezsonoff, en Jordi Lara, l’Imma Monsó, en J. Navarro Santaeulàlia, en Martí Gironell, en Jaume Mestres, la Núria Esponellà, en Sebastià Benassar, entre d’altres, i mai no els ho hem agraït prou.

La llista de les lectures d’aquests anys resulta força eclèctica. Hi tenim una mica de tot, clàssics i contemporanis, llocs comuns i rareses, best-sellers i cross-overs, mirant d’acontentar gustos ben diversos. Ni hem arrufat el nas davant d’èxits populars ni ens hem acovardit davant la complexitat, perquè de vegades ve de gust un tomb planer però també convé el risc de l’escalada. I sempre junts –o juntes: potser que feminitzem, atesa la majoria de dones que solen configurar els clubs de lectura–, sempre amb un sopar esperant-nos tot seguit –per què les bones lectores solen ser bones cuineres?–, sempre a punt del salt fàcil de la literatura a la vida i viceversa. Perquè els llibres ho tenen, això: que, al capdavall, quan tanques la tapa t’acabes adonant que, d’alguna manera, aquella veu ha parlat de nosaltres.

Publicat al bloc Llibres i companyia, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, l’11 de juny de 2013.

Publicat dins de La Selva, Literatura | Comentaris tancats a També som més que un club

Quan la música ens corprèn com una mar

IMG_6061   Al meu entendre, no són pas els músics els qui han parlat millor de música, i quan dic millor vull dir amb més enginy, claredat expressiva i creativitat literària. Parlar de música és enormement complicat sobretot per dues raons: perquè hom n’ha opinat fins a l’extenuació i perquè es presta a derivar cap als extrems de l’especialització tècnica i minoritària de la disciplina o al de l’especulació filosòfica altisonant. Els discursos sobre música deriven fàcilment al lloc comú, sovint hi sentim ressonàncies de quelcom prèviament dit, de manera que costa de sorprendre’ns-hi. Quan Kurt Cobain afirmava –si és que realment ho va dir– que “La música és sinònim de llibertat, de tocar el que vulguis i com vulguis, sempre que sigui bo i tingui passió, que la música sigui l’aliment de l’amor”; doncs prefereixo Shakespeare, que va dir-ho molt abans i molt millor al començament de Nit de Reis: “Si la música és aliment de l’amor, doneu-me’n un excés, de manera que, sadollant-lo, l’apetit pugui emmalaltir i morir”. Les habilitats verbals no tenen per què anar en paral·lel amb les habilitats musicals, però continuem demanant als músics que ens expliquin la música com demanem a actors que facin política o abanderin causes. Si hi accedeixen, els músics fan el que poden, amb fortuna desigual. N’hi ha que se’n sortien prou bé, com Claude Debussy, Eric Satie, Xavier Montsalvatge o Leonard Bernstein, amb una obra literària interessant, pedagògica, de crítica periodística o de creació. D’altres no tant. Un wagnerià reconegut com Joan Maragall reconeixia només en privat que “Wagner, com a poeta, és un neula”. No es pot ser bo en tot.

Els que n’han parlat millor, perquè els correspon, són els poetes. Sovint, a més, ho han fet des del punt de vista de l’oient, que facilita la identificació amb la majoria que sent la música més per l’oïda que pels dits. L’arrencada del poema de Baudelaire La Musique, inclòs a les Flors del mal, és intensa, magmàtica i impetuosa: “La musique souvent me prend comme une mer!”. Tot el poema és el desenvolupament d’aquesta comparació, arravatada i orquestral, per on navega aquest jo poètic arrossegat per la música com ho pot fer una mar d’onades encabritades o, d’altres vegades, en “calma plana, espill ver / del meu desesper!”, segons la versió catalana de Xavier Benguerel. D’altres vegades l’amor a la música és tota una declaració de principis, com el conegut Art poétique de Paul Verlaine, que comença amb una proclama rotunda (“De la musique avant toute chose”) i acaba amb la constatació dels seus límits en tant que poeta (“Et tout le reste est littérature”). Un final i un principi ideals per a citacions a programes de mà, samarretes i noms de bar.

I, en català, dels més tocats per la música jo triaria Màrius Torres, amb diversos poemes de tema musical, delicats i molt a to amb la peça referenciada, com Couperin, a l’hivern (“la música comença, i et salta, entre les mans, / un ocell que palpita i que juga”); o Abenlied, on comenta una audició de Schumann on tot encaixa, els versos trencats, la melangia, la delicadesa, fins i tot la rima final “I flors mig adormides i anònimes perfumen / el capvespre i la música de Schumann”. El poeta lleidatà tenia la mar de Baudelaire rere el sonet on homenatja la música (“en el meu cor petit / fa cabre l’infinit”). Deixo per a un altre article els altres que han sabut descriure la música amb bellesa i correcció, els filòsofs amb vena literària com Nietzsche o Cioran.

(publicat a L’Esmuc Digital núm. 16)

Publicat dins de Literatura, Música | 3s comentaris

Deu consells per treballar en equip

suro

 

  • 1) El treball en grup no és una suma de treballs individuals. Implica una dinàmica d’interacció durant tot el procés, d’adquirir responsabilitats col·lectives i la capacitat d’avaluar-se entre companys.
  • 2) Treball entre iguals, amb destreses diferents. A l’inici, és important que cada membre del grup deixi clares les seves aptituds i les seves limitacions, el que pot fer amb facilitat i el que li costaria de fer. Quan s’ha posat damunt de la taula totes les habilitats dels integrants del grup, quedarà més clar a què pot aspirar.
  • 3) Els passos bàsics per treballar en grup sempre són els mateixos: definir objectius, establir els processos per aconseguir-los i designar responsabilitats individuals amb els terminis definits.
  • 4) És important repartir de manera equitativa responsabilitats i feines. Tant inconvenients són els espavilats –que s’escapoleixen de responsabilitats– com els messies –que les assumeixen gairebé totes–.
  • 5) Dins les diverses responsabilitats assignades, una ha de ser la de coordinació. Pot ser fixa o rotativa però qui l’assumeix ha de deixar constància escrita de les reunions, fixant-hi els acords, concretant les responsabilitats acordades i liderant el grup.
  • 6) No tot s’ha de fer en grup, però sí s’ha d’avaluar conjuntament. Hi ha tasques que es poden fer en grup, però d’altres són molt més eficients si es fa individualment, com per exemple redactar. En canvi, llegir els textos dels companys i unificar-los amb criteris comuns s’ha de fer en grup.
  • 7) Tot treball en grup comporta un mínim de tres reunions, la inicial per establir els passos bàsics, una d’intermèdia per controlar la bona marxa del  que s’està duent a terme i una de final de tancament i revisió.
  • 8) Les tres reunions bàsiques han de ser presencials. Les decisions virtuals són una contínua font de malentesos. Els correus electrònics, grups de Whatsapp, Facebook o similars poden ser bons complements, però mai substitutius de les trobades on es decideixen les directrius del treball. En canvi, és necessari un correu electrònic a posteriori amb l’acta de la reunió, on constin els temes tractats i, sobretot, els acords i responsabilitats adquirits, amb els terminis corresponents.
  • 9) Cal preparar també les reunions. És més pràctic que documents llargs o parts del treball s’enviïn abans, per tal de dedicar la segona reunió a revisar-los i unificar criteris, en el benentès que s’anirà a la reunió amb els documents llegits.
  • 10) La darrera reunió es dedica a tancar el treball i, també, per adonar-se del que ha funcionat i del que no per tenir-ho en compte en futurs projectes.

 (Material de creació pròpia per a treballar la dinàmica de grups a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Presentació PowToon creada per Robert Garrigós )

 


Publicat dins de General | Comentaris tancats a Deu consells per treballar en equip

Sirenes a les roques

Estant com estem en dies de balanç, en el meu hi ha un article que figurava sempre com a pendent. I això que el sentia gairebé com un deute, un homentatge que un dia o altre havia d’arribar. A les minves de gener, ara que ja hem sobreviscut un cop més al gran tiberi nadalenc, em sembla un moment molt adequat, perquè voldria professar la meva admiració més profunda per les meves companyes de generació que s’han instal·lat en una solteria responsable i han resistit, incòlumes, tots els àpats familiars sense cap parella al costat.

Com si no n’hi hagués prou amb el rellotge biològic, la pressió social a la qual es veuen sotmeses les dones solteres en travessar la frontera dels trenta és detestable i profundament sexista. Amb la mateixa edat, un home és un solter d’or, una dona prefigura la tieta, i el tietisme a casa nostra desperta una commiseració del tot injustificable. Vulgues que no, la vida en parella atueix una mica, com la calefacció massa alta. El tracte social es torna menys necessari, a casa s’hi està més bé, i la parella es converteix en un ou de dos rovells dins de la clova. Al fòrum públic hi fa més fred, però ens afina. Moltes dones que han nedat més temps en aquest mar n’han tret molt de profit. Saben esquivar taurons esdentegats i pops enganxosos, i han après a posar al mal temps bon pintallavis. Sirenes serenes, no abandonen les roques tot i els embats de la tempesta, i contra elles s’estavellen navegants immadurs o nàufrags ploramiques. Jo no en tindria mai prou, d’estar prop d’elles per sentir el seu cant, que de vegades és d’un humor molt fi i d’altres una rialla ben sonora. Que bé que han sabut créixer!

 

(publicat a El Punt, 8 de gener del 1998)

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sirenes a les roques

La Casa Masó

FaçanaRF La Casa Masó, seu de la Fundació Rafael Masó acaba d’obrir les seves portes al carrer Ballesteries. De la part forana, amb la darrera reforma la façana de ponent ha recuperat el seu paper de senya blanca. Si la intenció de l’arranjament de les cases de l’Onyar durant els anys vuitanta fou la de crear un fris colorista però homogeni, reflectint-se totes juntes vora el riu, ara la vela enlluernadora desdiu aquella decisió. El gest és tan cridaner que demanava una justificació dels arquitectes responsables, Joan Tarrús i Jordi Bosch. I ha estat argumentada amb les mateixes armes historiogràfiques: es tracta de recuperar els colors originals, en aquest cas els de la reforma de 1919. Era quan Masó derivava cap a una estètica populista, de la qual la façana oest representava l’inici i que culminaria a la urbanització de S’Agaró. Bons coneixedors de la trajectòria de Masó, els restauradors assenyalen les traces de masia i casa de pescadors, de la columna salomònica barroca i la teula àrab tradicional, l’espontaneïtat i frescor populars amb què és dibuixada. Però alhora la façana aconsegueix ser art d’autor, fins i tot autobiografia: hi són les rajoles “de la mamella” de les aventures d’Athenea i la casa Teixidor, les de les “aigües de la vida” usades per al cementiri de Girona, la ceràmica negra de Can Marcó de Quart a la pèrgola. Els autors de la remodelació reblen el discurs amb la fotografia de 1923, un autocrom a color, de Joan Masó: el blanc i el blauet són incontestables.

De la part de dins, és tot un altre món. Cal recordar que aquella no fou la casa de Rafael Masó pròpiament dita, ja que per pressions del sogre els recent casats van haver d’instal·lar-se a la carretera de Santa Eugènia. Era “Casa el papà”, tot i que justament les obres de 1911 contemplaven la possibilitat d’una futura estada per a Rafael Masó i Esperança Bru al tercer pis, amb el taller de l’arquitecte dalt de tot, a les golfes, “amb l’alegria del riu amb els coloms que volen, les orenetes que xisclen, els galls que hi canten i les criatures que hi ploren”, segons Masó.

Per tant, bona part de les estances que s’obren al públic corresponen a la casa del pare, Rafael Masó Pagès, que hi visqué amb Paula Valentí i la seva nombrosa fillada, amb el negoci de la impremta a la part de baix, des d’on s’editava el Diario de Gerona. Aquest gust conservador i burgès, d’amor per la fusta fosca i les bones obres d’art, l’heretaria junt amb la casa el germà gran de Masó, l’advocat Santiago Masó. Hi ha una certa contradicció de llenguatge, doncs, en la voluntat de representació a les estances del rebedor i el despatx, a punt per a un polític o un advocat, i les intervencions de l’arquitecte que volia glossar la felicitat domèstica, humil i terrassana de la casa pairal.

article

El gust de Masó triomfa especialment a les estances més íntimes, el menjador, el lavabo, el cosidor i la galeria que s’obre a l’Onyar. O a l’escala interior, pur  Mackintosh. L’epicentre és el menjador, que Masó va dissenyar per a la família amb la devoció d’un larari. El llum central de forja amb el brodat de les germanes –ara, tot restaurat–, els vidres emplomats que en tamisen la llum, els mobles nobles i severs, els pots de farmàcia i la majòlica, les mènsules de pedra, tot hi està calculat per celebrar la família triomfant al voltant d’una sopera.

La Casa Masó, tanmateix, no deixa de ser testimoni també d’un temps de senyors i minyones, de segregació de gèneres, d’un ahir que permet combinar sentiments de nostàlgia i de superació. L’amorosa restauració de la cuina, el cosidor, certs passadissos estrets també parlen de gineceus i de biografies superposades, de manera que la casa acaba ensenyant també els seus secrets petits i s’erigeix en un palimpsest de la vida quotidiana durant el primer nou-cents.

Publicat a la Revista de Girona, núm.272, maig-juny 2012

Publicat dins de Arquitectura i urbanisme, Art, Història | Comentaris tancats a La Casa Masó

Els sons d’una flauta japonesa, o per què escriure “shakuhachi”

Horacio Curti Les incoherències lingüístiques, com a mínim, m’intriguen. Vet aquí un exemple: si ‘Xostakóvitx’, per què ‘shakuhatchi’? És a dir, per què no ‘xakuhatxi’? No, no és que tingui massa temps lliure, és que vaig tardar a entendre els criteris de la transliteració dels noms russos, que tant afecten l’escriptura musical, i de cop topo amb aquesta flauta japonesa, que dins el seu nom aplega tot un munt de consonants ‘problemàtiques’, transliterades de manera inesperada. Són consonants que semblen onomatopeiques, orgàniques com el mateix aire dins l’instrument que toca el professor de l’Escola Horacio Curti, travessant els alvèols del bambú.

Havíem quedat que un dels criteris bàsics en l’adaptació dels neologismes provinents de llengües amb altres alfabets, com el ciríl·lic, és la conservació dels mateixos sons però amb la grafia adaptada a la nostra llengua. És per això que no escriurem Chaikovsky sinó Txaikovski, ni tampoc Shostakóvich sinó Xostakóvitx. Aleshores, tornem-hi, per què shakuhachi? Dels quatre sons consonàntics —tots sords­—, ens podem posar de seguida d’acord amb els del mig. Encara que ens la mirem una mica malament, la k té una certa tradició per representar les oclusives velars en català, sobretot en mots d’origen estranger. I la h l’hem hagut d’usar per incorporar un so fricatiu aliè al català, però molt present als neologismes que ens arriben de l’anglès i el castellà.

Fins aquí tot bé, però anem al cap i a la cua, aquestes sh i ch que, personalment, em feien mal d’ulls. L’entrellat està en el romaji, el sistema de transliteració de l’alfabet japonès al llatí. És un sistema que té una gran tradició des que, el 1867, el reverend J. C. Hepburn el va usar al seu diccionari japonès-anglès i basat, és clar, en l’ortografia anglesa. Gràcies a aquest sistema, 武満 徹 podem escriure-ho com a Toru Takemitsu, i 坂本 龍 一 ho llegirem com a Yūichi Sakamoto. Tant al mateix Japó com a fora, el sistema romaji Hepburn de transliteració s’ha convertit, en la pràctica, en tot un estàndard mundial. Com si fossin paquets de te o estampes japoneses, les paraules de l’orient ens arriben pels ports anglosaxons, allà ens les manufacturen i ens les trameten a la resta del món dins el seu embolcall. La sh i la ch del shakuhachi, doncs, són el segell del seu viatge, la marca al seu passaport de les fronteres superades, o l’aranzel que hem de pagar per tenir-les aquí.

Publicat a L’Esmuc Digital, núm.12 – novembre 2012

Publicat dins de Llengua, Música | Comentaris tancats a Els sons d’una flauta japonesa, o per què escriure “shakuhachi”

Canviar, aprendre, desprendre’s


Si fos veritat que la insatisfacció incita més a la creativitat que no pas la felicitat estàtica, per a l’art aquesta hauria de ser una època excel·lent, plena de revulsius socials i personals. Malgrat que no tothom pensa que per crear s’ha de patir, sí que aquests moments, en què tot es replanteja, l’artista pot aprofitar per fer examen de consciència d’on és, què fa, per què i per a qui ho fa, on vol anar a parar i, si ho creu convenient, donar un gir a la seva obra. Al capdavall, tota indagació personal és un bon punt de partida per a la creació.

Voldria començar amb dos exemples, en aquests cas de compositors –és el que tinc més a mà– per plantejar dos models de creativitat en relació amb el seu públic, el de Schoenberg contra el de Puccini. I entre l’alemany i l’italià encara hi cabria un rus.

Com Schoenberg o com Puccini

Al compositor alemany li devem el mèrit de la gran revolució musical del segle XX. Amb el dodecafonisme, Schoenberg s’inventa un nou llenguatge que es defineix a les antípodes del que occident havia anat definint amb els segles, la tonalitat. La seva nova música exigeix un nou tipus d’oient sense posar-li-ho fàcil, perquè a més de l’alta exigència intel·lectual i fina sensibilitat, Schoenberg va difondre l’invent mitjançant selectes societats d’un recel gairebé maçònic. Tot i això, morí convençut que, amb els anys, els infants i els obrers xiularien melodies dodecafòniques pel carrer. Al mateix temps però a l’altra banda, un músic italià amb molta preparació tècnica, coneixedor dels ressorts melodramàtics del seu segle passat i alhora atent a les noves modes operístiques del verisme, compon òperes que se situen al llunyà Oest o en una fabulosa Xina de conte, i no només rep el reconeixement en vida sinó que planta la llavor dels musicals futurs. Ha de quedar clar que no estem parlant de la qualitat intrínseca dels seus productes: de fet, segurament té més mèrit el genial Schoenberg que l’adaptatiu Puccini, però el que parlem aquí és de plantejar-se amb realisme el que cal esperar en cada cas, una recepció entusiasta entre els happy few o bé els mass-media, perquè caldran estratègies diferents. En el cas de les comarques gironines, el cineasta Albert Serra, l’escriptor Lluís Muntada o l’artista Job Ramos responen al model Schoenberg, mentre que Robert Bellsolà, Maria Mercè Roca o Joan Mateu podrien ser els Puccini nostrats. Necessaris tots, els Schoenbergs tendeixen a l’entotsolament, l’austeritat i l’enigma; els Puccini a l’espectacularitat, l’empatia i la socialització. Uns tenen la temptació de la supèrbia, els altres la de la banalitat. Als primers els cal el suport de les institucions i la crítica, als altres inserir-se en la dinàmica del mercat.

Són dos extrems, no hi ha res entremig? Sí, és clar, hi ha el model Sostakovitx. El compositor rus va  caminar pel bell mig de la fulla de la navalla, en un difícil compromís entre la creativitat avantguardista personal i el dictat populista que li exigia el poder soviètic, i se’n va sortir. Qui podria representar a les comarques gironines aquest equilibri rar de modernitat i acceptació? En arts plàstiques, Domènec Fita, potser? En literatura, potser Narcís Comadira?

Les tipologies descrites suara són reductores i admeten infinitat de matisos. Per sort, les regles del joc de l’art no són matemàtiques, són plenes d’excepcions i no tot es resol entre populisme o elitisme. Penso, per exemple, en l’artista multimèdia saltenc Manel Bayo i el seu film Tiefland remix. Vet aquí la transfrontera, no només de gènere sinó de relació amb el seu possible públic. El seu llenguatge és alhora exigent i colorista, mira al passat però és tecnològicament atractiu, es podria moure entre la galeria d’art i la xarxa internàutica. Schoenberg, Puccini, Sostakovitx? Ja no ho sé.

Tiefland remix, de Manel Bayo-

El que l’artista s’ha de plantejar, ara i sempre, és crear el que li vingui de gust en un acte de sinceritat amb si mateix. Després hauria de venir l’estratègia de mercat, i només si es produeixen frustracions al respecte caldrà replantejar-se bé el llenguatge utilitzat o bé el màrqueting per rendibilitzar-lo.

Revista de Girona, núm. 272, maig 2012

Publicat dins de Art, Música | Comentaris tancats a Canviar, aprendre, desprendre’s

A l’estiu, algun festival riu

Vida, mort i transfiguració dels festivals de música d’estiu: el de Sant Feliu de Guíxols celebra cinquanta anys, vint la Schubertíada de Vilabertran, ha desaparegut el Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona i s’està transformant, ara en mans de La Caixa, el de Cap Roig. Opinar sobre aquesta mena d’esdeveniments musicals de les comarques gironines porta sovint cap a dos llocs comuns: l’estacionalitat (pa per a l’estiu i fam per a l’hivern) i el desarrelament (músiques per a forans i turistes). És difícil resistir-se a parlar de tòpics, sociologia, política i diners en casos com el Festival de Peralada (4 milions de pressupost, 44 % subvencionats, entrades a uns 150 euros de mitjana), però tanmateix és també complex de parlar-ne en termes estrictament musicals. La labor dels crítics periodístics resta automàticament sota sospita quan molts dels festivals es cuiden prou bé de tenir importants grups de comunicació entre els patrocinadors. Per quan, un Risto Mejide, o millor encara, un retorn d’Oriol Ponsatí a la crítica musical, martell d’estafadors i poca-soltes? En comptes de sabó i crònica rosa, tindríem almenys una mica de sang i fetge, o si més no una visió més contrastada de la qualitat del que s’hi ofereix.

Aquest hauria de ser un bon moment per a uns festivals d’estiu més refrigerats: amb més coordinació entre ells, més modestos, amb programadors caçatalents de la producció autòctona. Com en les caixes d’estalvis, no estaria de més una estratègia de fusió, per exemple, cap a un sol, utòpic i gran Festival de Música de l’Empordà. Costaria déu i ajuda, atesa la diversitat d’institucions organitzadores i d’interessos implicats.

Finalment, un consell, un temor i una felicitació. El consell: per poc temps lliure que hom disposi a l’hivern, paga la pena valorar la relació qualitat-preu en la música de vacances. Convindrem de seguida que cinquanta euros seran més ben invertits dins un auditori i a primeres files que no pas a l’aire lliure, amb una acústica infernal i asseguts en un humiliant teló de fons de polítics i altres invitats. El temor: en què es convertiran els festivals vinents, sota l’obsessió pel populisme i la rendibilitat de la nova política? De moment, han cavalcat a Cap Roig els genets de l’Apocalipsi, i es diuen Hombres G. I una felicitació per als vint anys de la Schubertíada, un festival que ha tingut una línia de programació exquisida, especialitzada i coherent entorn del lied i el romanticisme.

Vint Schubertíades

En la frustració d’un festival empordanès que aglutinés diverses iniciatives locals, hi ha l’origen de la Schubertíada de Vilabertran, organitzada per Joventuts Musicals de Figueres. Un cop assentats al conjunt monumental de Santa Maria, la trajectòria del festival és modèlica pel que ha tingut de recerca de nous valors catalans i internacionals. Matthias Goerne era un jovenet desconegut que gairebé va haver de demanar per cantar a Vilabertran, avui és un dels grans liederistes europeus i continua fidel a l’Alt Empordà. Enguany, el Quartet Casals també hi ha retornat, interpretant la integral dels quartets schubertians, un excel·lent pastís d’aniversari.

Revista de Girona, núm. 273, juliol-agost 2012

Publicat dins de Música | Comentaris tancats a A l’estiu, algun festival riu