També som més que un club

club Vilobi  Estic d’acord que es pot viure una vida confortable i digna sense haver llegit ni un sol llibre. Com les amistats o els consells, els llibres es poden prendre o prescindir-ne i, com ells, no garanteixen pas una existència millor, però sí més acompanyada. Un club de lectura és un espai on hi sol haver un bon maridatge de llibres, amistats i consells, si més no al de la biblioteca municipal de Vilobí d’Onyar. Som a punt de complir-ne els deu anys i encara no ens n’hem cansat, senyal que la tríada és tan indestructible com el pa, l’oli i la tomata. En aquests deus anys, les nostres lectures en comú han sigut millors i les nostres vides més acompanyades. Llegir sol ser un vici que es practica en solitud però no és un vici solitari, perquè com a mínim som dos, jo i aquesta veu que es desperta com una capsa de música bon punt has obert la tapa:

– Què t’ha dit?
– Qui?
– La veu.

Un club de lectura sol ser això: explicar-nos els uns als altres què ens ha dit la veu quan hem aixecat la tapa i ens ha parlat. Hi descobrim que els llibres se’ns adrecen de manera diferent, de vegades són afables i de vegades pedants, a uns els sonen savis i a d’altres obvis, resulten alhora captivadors i avorrits. Com les amistats i els consells. A vegades el problema és d’oïda. Avisats, vam escoltar fil per randa William Faulkner amb El soroll i la fúria per posar en comú les seves veus –aquella vegada eren més d’una:  Benjy, Quentin, Jason, Dilsey– amb les nostres orelles, obertes com pàmpols. L’escolta col·lectiva, encara ho recordo, va convertir-se en un mapa sonor plaent i acotat, un passeig en colla ric de troballes. Perquè una lectura és també una excursió, amb marrades i dreceres, satisfaccions amb les vistes i algun esforç per alguna pujada.

Quan sordegem, una altra solució és convidar algú que tingui l’oïda molt fina. ¡Que bé que vam sentir la Cecília de El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda quan la Mita Casacuberta ens la va amplificar! Amb els autors que hem convidat a Vilobí, hem sabut com els de l’altra banda fan de ventrílocs de les veus. Haurien de ser innecessaris per a la vida del relat i tanmateix tenen la màgia dels titellaires. Han estat amb nosaltres en Vicenç Pagès, en Joan-Daniel Bezsonoff, en Jordi Lara, l’Imma Monsó, en J. Navarro Santaeulàlia, en Martí Gironell, en Jaume Mestres, la Núria Esponellà, en Sebastià Benassar, entre d’altres, i mai no els ho hem agraït prou.

La llista de les lectures d’aquests anys resulta força eclèctica. Hi tenim una mica de tot, clàssics i contemporanis, llocs comuns i rareses, best-sellers i cross-overs, mirant d’acontentar gustos ben diversos. Ni hem arrufat el nas davant d’èxits populars ni ens hem acovardit davant la complexitat, perquè de vegades ve de gust un tomb planer però també convé el risc de l’escalada. I sempre junts –o juntes: potser que feminitzem, atesa la majoria de dones que solen configurar els clubs de lectura–, sempre amb un sopar esperant-nos tot seguit –per què les bones lectores solen ser bones cuineres?–, sempre a punt del salt fàcil de la literatura a la vida i viceversa. Perquè els llibres ho tenen, això: que, al capdavall, quan tanques la tapa t’acabes adonant que, d’alguna manera, aquella veu ha parlat de nosaltres.

Publicat al bloc Llibres i companyia, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, l’11 de juny de 2013.



Publicat dins de La Selva, Literatura | Comentaris tancats a També som més que un club

Quan la música ens corprèn com una mar

IMG_6061   Al meu entendre, no són pas els músics els qui han parlat millor de música, i quan dic millor vull dir amb més enginy, claredat expressiva i creativitat literària. Parlar de música és enormement complicat sobretot per dues raons: perquè hom n’ha opinat fins a l’extenuació i perquè es presta a derivar cap als extrems de l’especialització tècnica i minoritària de la disciplina o al de l’especulació filosòfica altisonant. Els discursos sobre música deriven fàcilment al lloc comú, sovint hi sentim ressonàncies de quelcom prèviament dit, de manera que costa de sorprendre’ns-hi. Quan Kurt Cobain afirmava –si és que realment ho va dir– que “La música és sinònim de llibertat, de tocar el que vulguis i com vulguis, sempre que sigui bo i tingui passió, que la música sigui l’aliment de l’amor”; doncs prefereixo Shakespeare, que va dir-ho molt abans i molt millor al començament de Nit de Reis: “Si la música és aliment de l’amor, doneu-me’n un excés, de manera que, sadollant-lo, l’apetit pugui emmalaltir i morir”. Les habilitats verbals no tenen per què anar en paral·lel amb les habilitats musicals, però continuem demanant als músics que ens expliquin la música com demanem a actors que facin política o abanderin causes. Si hi accedeixen, els músics fan el que poden, amb fortuna desigual. N’hi ha que se’n sortien prou bé, com Claude Debussy, Eric Satie, Xavier Montsalvatge o Leonard Bernstein, amb una obra literària interessant, pedagògica, de crítica periodística o de creació. D’altres no tant. Un wagnerià reconegut com Joan Maragall reconeixia només en privat que “Wagner, com a poeta, és un neula”. No es pot ser bo en tot.

Els que n’han parlat millor, perquè els correspon, són els poetes. Sovint, a més, ho han fet des del punt de vista de l’oient, que facilita la identificació amb la majoria que sent la música més per l’oïda que pels dits. L’arrencada del poema de Baudelaire La Musique, inclòs a les Flors del mal, és intensa, magmàtica i impetuosa: “La musique souvent me prend comme une mer!”. Tot el poema és el desenvolupament d’aquesta comparació, arravatada i orquestral, per on navega aquest jo poètic arrossegat per la música com ho pot fer una mar d’onades encabritades o, d’altres vegades, en “calma plana, espill ver / del meu desesper!”, segons la versió catalana de Xavier Benguerel. D’altres vegades l’amor a la música és tota una declaració de principis, com el conegut Art poétique de Paul Verlaine, que comença amb una proclama rotunda (“De la musique avant toute chose”) i acaba amb la constatació dels seus límits en tant que poeta (“Et tout le reste est littérature”). Un final i un principi ideals per a citacions a programes de mà, samarretes i noms de bar.

I, en català, dels més tocats per la música jo triaria Màrius Torres, amb diversos poemes de tema musical, delicats i molt a to amb la peça referenciada, com Couperin, a l’hivern (“la música comença, i et salta, entre les mans, / un ocell que palpita i que juga”); o Abenlied, on comenta una audició de Schumann on tot encaixa, els versos trencats, la melangia, la delicadesa, fins i tot la rima final “I flors mig adormides i anònimes perfumen / el capvespre i la música de Schumann”. El poeta lleidatà tenia la mar de Baudelaire rere el sonet on homenatja la música (“en el meu cor petit / fa cabre l’infinit”). Deixo per a un altre article els altres que han sabut descriure la música amb bellesa i correcció, els filòsofs amb vena literària com Nietzsche o Cioran.

(publicat a L’Esmuc Digital núm. 16)



Publicat dins de Literatura, Música | 3s comentaris

Deu consells per treballar en equip

suro

 

  • 1) El treball en grup no és una suma de treballs individuals. Implica una dinàmica d’interacció durant tot el procés, d’adquirir responsabilitats col·lectives i la capacitat d’avaluar-se entre companys.
  • 2) Treball entre iguals, amb destreses diferents. A l’inici, és important que cada membre del grup deixi clares les seves aptituds i les seves limitacions, el que pot fer amb facilitat i el que li costaria de fer. Quan s’ha posat damunt de la taula totes les habilitats dels integrants del grup, quedarà més clar a què pot aspirar.
  • 3) Els passos bàsics per treballar en grup sempre són els mateixos: definir objectius, establir els processos per aconseguir-los i designar responsabilitats individuals amb els terminis definits.
  • 4) És important repartir de manera equitativa responsabilitats i feines. Tant inconvenients són els espavilats –que s’escapoleixen de responsabilitats– com els messies –que les assumeixen gairebé totes–.
  • 5) Dins les diverses responsabilitats assignades, una ha de ser la de coordinació. Pot ser fixa o rotativa però qui l’assumeix ha de deixar constància escrita de les reunions, fixant-hi els acords, concretant les responsabilitats acordades i liderant el grup.
  • 6) No tot s’ha de fer en grup, però sí s’ha d’avaluar conjuntament. Hi ha tasques que es poden fer en grup, però d’altres són molt més eficients si es fa individualment, com per exemple redactar. En canvi, llegir els textos dels companys i unificar-los amb criteris comuns s’ha de fer en grup.
  • 7) Tot treball en grup comporta un mínim de tres reunions, la inicial per establir els passos bàsics, una d’intermèdia per controlar la bona marxa del  que s’està duent a terme i una de final de tancament i revisió.
  • 8) Les tres reunions bàsiques han de ser presencials. Les decisions virtuals són una contínua font de malentesos. Els correus electrònics, grups de Whatsapp, Facebook o similars poden ser bons complements, però mai substitutius de les trobades on es decideixen les directrius del treball. En canvi, és necessari un correu electrònic a posteriori amb l’acta de la reunió, on constin els temes tractats i, sobretot, els acords i responsabilitats adquirits, amb els terminis corresponents.
  • 9) Cal preparar també les reunions. És més pràctic que documents llargs o parts del treball s’enviïn abans, per tal de dedicar la segona reunió a revisar-los i unificar criteris, en el benentès que s’anirà a la reunió amb els documents llegits.
  • 10) La darrera reunió es dedica a tancar el treball i, també, per adonar-se del que ha funcionat i del que no per tenir-ho en compte en futurs projectes.

 (Material de creació pròpia per a treballar la dinàmica de grups a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Presentació PowToon creada per Robert Garrigós )

 




Publicat dins de General | Comentaris tancats a Deu consells per treballar en equip

Sirenes a les roques

Estant com estem en dies de balanç, en el meu hi ha un article que figurava sempre com a pendent. I això que el sentia gairebé com un deute, un homentatge que un dia o altre havia d’arribar. A les minves de gener, ara que ja hem sobreviscut un cop més al gran tiberi nadalenc, em sembla un moment molt adequat, perquè voldria professar la meva admiració més profunda per les meves companyes de generació que s’han instal·lat en una solteria responsable i han resistit, incòlumes, tots els àpats familiars sense cap parella al costat.

Com si no n’hi hagués prou amb el rellotge biològic, la pressió social a la qual es veuen sotmeses les dones solteres en travessar la frontera dels trenta és detestable i profundament sexista. Amb la mateixa edat, un home és un solter d’or, una dona prefigura la tieta, i el tietisme a casa nostra desperta una commiseració del tot injustificable. Vulgues que no, la vida en parella atueix una mica, com la calefacció massa alta. El tracte social es torna menys necessari, a casa s’hi està més bé, i la parella es converteix en un ou de dos rovells dins de la clova. Al fòrum públic hi fa més fred, però ens afina. Moltes dones que han nedat més temps en aquest mar n’han tret molt de profit. Saben esquivar taurons esdentegats i pops enganxosos, i han après a posar al mal temps bon pintallavis. Sirenes serenes, no abandonen les roques tot i els embats de la tempesta, i contra elles s’estavellen navegants immadurs o nàufrags ploramiques. Jo no en tindria mai prou, d’estar prop d’elles per sentir el seu cant, que de vegades és d’un humor molt fi i d’altres una rialla ben sonora. Que bé que han sabut créixer!

 

(publicat a El Punt, 8 de gener del 1998)

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sirenes a les roques

La Casa Masó

FaçanaRF La Casa Masó, seu de la Fundació Rafael Masó acaba d’obrir les seves portes al carrer Ballesteries. De la part forana, amb la darrera reforma la façana de ponent ha recuperat el seu paper de senya blanca. Si la intenció de l’arranjament de les cases de l’Onyar durant els anys vuitanta fou la de crear un fris colorista però homogeni, reflectint-se totes juntes vora el riu, ara la vela enlluernadora desdiu aquella decisió. El gest és tan cridaner que demanava una justificació dels arquitectes responsables, Joan Tarrús i Jordi Bosch. I ha estat argumentada amb les mateixes armes historiogràfiques: es tracta de recuperar els colors originals, en aquest cas els de la reforma de 1919. Era quan Masó derivava cap a una estètica populista, de la qual la façana oest representava l’inici i que culminaria a la urbanització de S’Agaró. Bons coneixedors de la trajectòria de Masó, els restauradors assenyalen les traces de masia i casa de pescadors, de la columna salomònica barroca i la teula àrab tradicional, l’espontaneïtat i frescor populars amb què és dibuixada. Però alhora la façana aconsegueix ser art d’autor, fins i tot autobiografia: hi són les rajoles “de la mamella” de les aventures d’Athenea i la casa Teixidor, les de les “aigües de la vida” usades per al cementiri de Girona, la ceràmica negra de Can Marcó de Quart a la pèrgola. Els autors de la remodelació reblen el discurs amb la fotografia de 1923, un autocrom a color, de Joan Masó: el blanc i el blauet són incontestables.

De la part de dins, és tot un altre món. Cal recordar que aquella no fou la casa de Rafael Masó pròpiament dita, ja que per pressions del sogre els recent casats van haver d’instal·lar-se a la carretera de Santa Eugènia. Era “Casa el papà”, tot i que justament les obres de 1911 contemplaven la possibilitat d’una futura estada per a Rafael Masó i Esperança Bru al tercer pis, amb el taller de l’arquitecte dalt de tot, a les golfes, “amb l’alegria del riu amb els coloms que volen, les orenetes que xisclen, els galls que hi canten i les criatures que hi ploren”, segons Masó.

Per tant, bona part de les estances que s’obren al públic corresponen a la casa del pare, Rafael Masó Pagès, que hi visqué amb Paula Valentí i la seva nombrosa fillada, amb el negoci de la impremta a la part de baix, des d’on s’editava el Diario de Gerona. Aquest gust conservador i burgès, d’amor per la fusta fosca i les bones obres d’art, l’heretaria junt amb la casa el germà gran de Masó, l’advocat Santiago Masó. Hi ha una certa contradicció de llenguatge, doncs, en la voluntat de representació a les estances del rebedor i el despatx, a punt per a un polític o un advocat, i les intervencions de l’arquitecte que volia glossar la felicitat domèstica, humil i terrassana de la casa pairal.

article

El gust de Masó triomfa especialment a les estances més íntimes, el menjador, el lavabo, el cosidor i la galeria que s’obre a l’Onyar. O a l’escala interior, pur  Mackintosh. L’epicentre és el menjador, que Masó va dissenyar per a la família amb la devoció d’un larari. El llum central de forja amb el brodat de les germanes –ara, tot restaurat–, els vidres emplomats que en tamisen la llum, els mobles nobles i severs, els pots de farmàcia i la majòlica, les mènsules de pedra, tot hi està calculat per celebrar la família triomfant al voltant d’una sopera.

La Casa Masó, tanmateix, no deixa de ser testimoni també d’un temps de senyors i minyones, de segregació de gèneres, d’un ahir que permet combinar sentiments de nostàlgia i de superació. L’amorosa restauració de la cuina, el cosidor, certs passadissos estrets també parlen de gineceus i de biografies superposades, de manera que la casa acaba ensenyant també els seus secrets petits i s’erigeix en un palimpsest de la vida quotidiana durant el primer nou-cents.

Publicat a la Revista de Girona, núm.272, maig-juny 2012

Publicat dins de Arquitectura i urbanisme, Art, Història | Comentaris tancats a La Casa Masó

Els sons d’una flauta japonesa, o per què escriure “shakuhachi”

Horacio Curti Les incoherències lingüístiques, com a mínim, m’intriguen. Vet aquí un exemple: si ‘Xostakóvitx’, per què ‘shakuhatchi’? És a dir, per què no ‘xakuhatxi’? No, no és que tingui massa temps lliure, és que vaig tardar a entendre els criteris de la transliteració dels noms russos, que tant afecten l’escriptura musical, i de cop topo amb aquesta flauta japonesa, que dins el seu nom aplega tot un munt de consonants ‘problemàtiques’, transliterades de manera inesperada. Són consonants que semblen onomatopeiques, orgàniques com el mateix aire dins l’instrument que toca el professor de l’Escola Horacio Curti, travessant els alvèols del bambú.

Havíem quedat que un dels criteris bàsics en l’adaptació dels neologismes provinents de llengües amb altres alfabets, com el ciríl·lic, és la conservació dels mateixos sons però amb la grafia adaptada a la nostra llengua. És per això que no escriurem Chaikovsky sinó Txaikovski, ni tampoc Shostakóvich sinó Xostakóvitx. Aleshores, tornem-hi, per què shakuhachi? Dels quatre sons consonàntics —tots sords­—, ens podem posar de seguida d’acord amb els del mig. Encara que ens la mirem una mica malament, la k té una certa tradició per representar les oclusives velars en català, sobretot en mots d’origen estranger. I la h l’hem hagut d’usar per incorporar un so fricatiu aliè al català, però molt present als neologismes que ens arriben de l’anglès i el castellà.

Fins aquí tot bé, però anem al cap i a la cua, aquestes sh i ch que, personalment, em feien mal d’ulls. L’entrellat està en el romaji, el sistema de transliteració de l’alfabet japonès al llatí. És un sistema que té una gran tradició des que, el 1867, el reverend J. C. Hepburn el va usar al seu diccionari japonès-anglès i basat, és clar, en l’ortografia anglesa. Gràcies a aquest sistema, 武満 徹 podem escriure-ho com a Toru Takemitsu, i 坂本 龍 一 ho llegirem com a Yūichi Sakamoto. Tant al mateix Japó com a fora, el sistema romaji Hepburn de transliteració s’ha convertit, en la pràctica, en tot un estàndard mundial. Com si fossin paquets de te o estampes japoneses, les paraules de l’orient ens arriben pels ports anglosaxons, allà ens les manufacturen i ens les trameten a la resta del món dins el seu embolcall. La sh i la ch del shakuhachi, doncs, són el segell del seu viatge, la marca al seu passaport de les fronteres superades, o l’aranzel que hem de pagar per tenir-les aquí.

Publicat a L’Esmuc Digital, núm.12 – novembre 2012

Publicat dins de Llengua, Música | Comentaris tancats a Els sons d’una flauta japonesa, o per què escriure “shakuhachi”

Canviar, aprendre, desprendre’s


Si fos veritat que la insatisfacció incita més a la creativitat que no pas la felicitat estàtica, per a l’art aquesta hauria de ser una època excel·lent, plena de revulsius socials i personals. Malgrat que no tothom pensa que per crear s’ha de patir, sí que aquests moments, en què tot es replanteja, l’artista pot aprofitar per fer examen de consciència d’on és, què fa, per què i per a qui ho fa, on vol anar a parar i, si ho creu convenient, donar un gir a la seva obra. Al capdavall, tota indagació personal és un bon punt de partida per a la creació.

Voldria començar amb dos exemples, en aquests cas de compositors –és el que tinc més a mà– per plantejar dos models de creativitat en relació amb el seu públic, el de Schoenberg contra el de Puccini. I entre l’alemany i l’italià encara hi cabria un rus.

Com Schoenberg o com Puccini

Al compositor alemany li devem el mèrit de la gran revolució musical del segle XX. Amb el dodecafonisme, Schoenberg s’inventa un nou llenguatge que es defineix a les antípodes del que occident havia anat definint amb els segles, la tonalitat. La seva nova música exigeix un nou tipus d’oient sense posar-li-ho fàcil, perquè a més de l’alta exigència intel·lectual i fina sensibilitat, Schoenberg va difondre l’invent mitjançant selectes societats d’un recel gairebé maçònic. Tot i això, morí convençut que, amb els anys, els infants i els obrers xiularien melodies dodecafòniques pel carrer. Al mateix temps però a l’altra banda, un músic italià amb molta preparació tècnica, coneixedor dels ressorts melodramàtics del seu segle passat i alhora atent a les noves modes operístiques del verisme, compon òperes que se situen al llunyà Oest o en una fabulosa Xina de conte, i no només rep el reconeixement en vida sinó que planta la llavor dels musicals futurs. Ha de quedar clar que no estem parlant de la qualitat intrínseca dels seus productes: de fet, segurament té més mèrit el genial Schoenberg que l’adaptatiu Puccini, però el que parlem aquí és de plantejar-se amb realisme el que cal esperar en cada cas, una recepció entusiasta entre els happy few o bé els mass-media, perquè caldran estratègies diferents. En el cas de les comarques gironines, el cineasta Albert Serra, l’escriptor Lluís Muntada o l’artista Job Ramos responen al model Schoenberg, mentre que Robert Bellsolà, Maria Mercè Roca o Joan Mateu podrien ser els Puccini nostrats. Necessaris tots, els Schoenbergs tendeixen a l’entotsolament, l’austeritat i l’enigma; els Puccini a l’espectacularitat, l’empatia i la socialització. Uns tenen la temptació de la supèrbia, els altres la de la banalitat. Als primers els cal el suport de les institucions i la crítica, als altres inserir-se en la dinàmica del mercat.

Són dos extrems, no hi ha res entremig? Sí, és clar, hi ha el model Sostakovitx. El compositor rus va  caminar pel bell mig de la fulla de la navalla, en un difícil compromís entre la creativitat avantguardista personal i el dictat populista que li exigia el poder soviètic, i se’n va sortir. Qui podria representar a les comarques gironines aquest equilibri rar de modernitat i acceptació? En arts plàstiques, Domènec Fita, potser? En literatura, potser Narcís Comadira?

Les tipologies descrites suara són reductores i admeten infinitat de matisos. Per sort, les regles del joc de l’art no són matemàtiques, són plenes d’excepcions i no tot es resol entre populisme o elitisme. Penso, per exemple, en l’artista multimèdia saltenc Manel Bayo i el seu film Tiefland remix. Vet aquí la transfrontera, no només de gènere sinó de relació amb el seu possible públic. El seu llenguatge és alhora exigent i colorista, mira al passat però és tecnològicament atractiu, es podria moure entre la galeria d’art i la xarxa internàutica. Schoenberg, Puccini, Sostakovitx? Ja no ho sé.

Tiefland remix, de Manel Bayo-

El que l’artista s’ha de plantejar, ara i sempre, és crear el que li vingui de gust en un acte de sinceritat amb si mateix. Després hauria de venir l’estratègia de mercat, i només si es produeixen frustracions al respecte caldrà replantejar-se bé el llenguatge utilitzat o bé el màrqueting per rendibilitzar-lo.

Revista de Girona, núm. 272, maig 2012

Publicat dins de Art, Música | Comentaris tancats a Canviar, aprendre, desprendre’s

A l’estiu, algun festival riu

Vida, mort i transfiguració dels festivals de música d’estiu: el de Sant Feliu de Guíxols celebra cinquanta anys, vint la Schubertíada de Vilabertran, ha desaparegut el Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona i s’està transformant, ara en mans de La Caixa, el de Cap Roig. Opinar sobre aquesta mena d’esdeveniments musicals de les comarques gironines porta sovint cap a dos llocs comuns: l’estacionalitat (pa per a l’estiu i fam per a l’hivern) i el desarrelament (músiques per a forans i turistes). És difícil resistir-se a parlar de tòpics, sociologia, política i diners en casos com el Festival de Peralada (4 milions de pressupost, 44 % subvencionats, entrades a uns 150 euros de mitjana), però tanmateix és també complex de parlar-ne en termes estrictament musicals. La labor dels crítics periodístics resta automàticament sota sospita quan molts dels festivals es cuiden prou bé de tenir importants grups de comunicació entre els patrocinadors. Per quan, un Risto Mejide, o millor encara, un retorn d’Oriol Ponsatí a la crítica musical, martell d’estafadors i poca-soltes? En comptes de sabó i crònica rosa, tindríem almenys una mica de sang i fetge, o si més no una visió més contrastada de la qualitat del que s’hi ofereix.

Aquest hauria de ser un bon moment per a uns festivals d’estiu més refrigerats: amb més coordinació entre ells, més modestos, amb programadors caçatalents de la producció autòctona. Com en les caixes d’estalvis, no estaria de més una estratègia de fusió, per exemple, cap a un sol, utòpic i gran Festival de Música de l’Empordà. Costaria déu i ajuda, atesa la diversitat d’institucions organitzadores i d’interessos implicats.

Finalment, un consell, un temor i una felicitació. El consell: per poc temps lliure que hom disposi a l’hivern, paga la pena valorar la relació qualitat-preu en la música de vacances. Convindrem de seguida que cinquanta euros seran més ben invertits dins un auditori i a primeres files que no pas a l’aire lliure, amb una acústica infernal i asseguts en un humiliant teló de fons de polítics i altres invitats. El temor: en què es convertiran els festivals vinents, sota l’obsessió pel populisme i la rendibilitat de la nova política? De moment, han cavalcat a Cap Roig els genets de l’Apocalipsi, i es diuen Hombres G. I una felicitació per als vint anys de la Schubertíada, un festival que ha tingut una línia de programació exquisida, especialitzada i coherent entorn del lied i el romanticisme.

Vint Schubertíades

En la frustració d’un festival empordanès que aglutinés diverses iniciatives locals, hi ha l’origen de la Schubertíada de Vilabertran, organitzada per Joventuts Musicals de Figueres. Un cop assentats al conjunt monumental de Santa Maria, la trajectòria del festival és modèlica pel que ha tingut de recerca de nous valors catalans i internacionals. Matthias Goerne era un jovenet desconegut que gairebé va haver de demanar per cantar a Vilabertran, avui és un dels grans liederistes europeus i continua fidel a l’Alt Empordà. Enguany, el Quartet Casals també hi ha retornat, interpretant la integral dels quartets schubertians, un excel·lent pastís d’aniversari.

Revista de Girona, núm. 273, juliol-agost 2012

Publicat dins de Música | Comentaris tancats a A l’estiu, algun festival riu

Sobreviure a la devastació



A Sallent, a l’Alt Urgell, encara hi queda en Josep Miquel, lo Driana, que evoca un a un els noms de les cases de l’antic nucli, deshabitat, com si recités un mantra. També els pot recitar la Rosa Subirana, de Santa Eugènia de Relat; o la Queca de casa Taló de Puimanyons. Són els supervivents de pobles perduts, convertits en guardians de les claus d’esglésies buides i marmessors de la seva història abans de l’adéu definitiu. Després d’ells, la desfeta. Què protegeix més un poble, les teules o la memòria? La mirada literària no salva però de vegades pal·lia, per això és d’agrair l’encàrrec que l’editorial Sidillà ha fet a deu autors de reportar trenta pobles catalans espatllats per causes diverses. Assolats per desastres naturals (Puigcercós vell), submergits sota un pantà (Faió, Tragó, Blancafort de Noguera, Querós), destruïts per les guerres (Corbera d’Ebre, Rúbies, el Born), engolits per la metròpoli (Sant Genís dels Agudells, el Camp de la Bota), o senzillament abandonats per les dures condicions de supervivència, la industrialització o la crida de la ciutat, tots tenen una microhistòria que els diferencia i demana ser narrada amb sensibilitat.

Quan els escriptors hi tenen vincles personals, com Xavier Lloveras amb Iscles, Andratx Badia amb Finestres o Judit Pujadó amb Sant Genís dels Agudells, la primera persona del singular és indefugible i la crònica es torna més sentida. Tanmateix, el territori català ha quedat repartit en zones que tots els autors demostren conèixer en profunditat. Als gironins ens interessaran Fitor, Molinàs, Querós, Sant Cebrià dels Alls, Talaixà i, per proximitat amb la Catalunya nord, Perellós, la majoria restaurats literàriament per Miquel Martin, però també per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. El pudor els deu haver impedit d’incloure Sidillà, el Cidilianus medieval colgat pel Ter prop de Foixà i que dóna nom a l’editorial.

L’èxit de les tres edicions i la persistència a la llista dels llibres de no ficció més venuts en català demostra la necessitat d’aquesta obra, així com la resistència dels mateixos pobles a morir del tot. Des de la distància o vivint-hi encara, els habitants o els seus descendents els insuflen vida a través de les anècdotes i l’amor pel lloc que transmeten. Des d’aquí prometo que, per ells, algun dia tastaré el paradís amagat de Solduga, la bellesa precisa de Valldarques o el patrimoni artístic de Conill.

Si, després de les pràctiques edicions digitals, ha d’haver un retorn a la vida literària en paper, estaria bé que fos en les condicions d’aquest llibre, tan acurat en les guardes granes, les versaletes i les caplletres, el paper verjurat, l’imaginatiu colofó, les il·lustracions puntillistes de Llenas Llença, que ressuscita els pobles, reconstruint-los o posant-hi vida, sargantanes i papallones. Viure dins aquests llibres serà com fer-ho en un poble perdut i resilient: seran les belles excepcions, fruit de l’esforç d’anar a contracorrent.

Revista de Girona, núm. 273 (juliol-agost 2012)

Publicat dins de Literatura, Revista de Girona | Comentaris tancats a Sobreviure a la devastació

Anellades, com baules en el temps



Remenant papers de diaris esgrogueïts per documentar-me a l’hora d’escriure aquestes ratlles, m’he retrobat a les files del darrere d’una coral, el rostre mig desfigurat pel gra gruixut i poc complaent de les fotos de rotativa. Molts gironins poden sentir-se còmplices d’aquesta experiència, els seus noms esgarriats en retalls de premsa, la seva imatge gairebé irreconeixible de tan empetitida per encabir, d’un sol cop d’ull, el grup de cantaires. El moviment coral ha format part de la nostra quotidianitat des que podem recordar-ho, com una de les formes tradicionals de socialització a la ciutat.

A l’hemeroteca, doncs, he fullejat retalls dels darrers vint anys, però es pot recular molt més per explicar la diversitat actual del moviment cantaire a Girona, tal com podreu comprovar en aquest concert. Com a d’altres poblacions catalanes, durant el XIX i primeries del XX a l’ombra d’Anselm Clavé van sorgir un ventall de cors masculins amb fortuna i longevitat desigual, com “La Regional”, el del Centre Republicà, “La Nova Girona” o “Unión y Concordia”. L’arrelament i l’èxit del claverisme a Girona queda palès amb la dedicació d’un carrer al mestre on, ben vistent, encara hi trobareu la placa que l’Ajuntament li va dedicar en recordança el 1906. A la mateixa època, per la seva banda l’Església també prenia part activa en la vida musical de la ciutat, sobretot gràcies a mossèn Miquel Rué, mestre de capella de la catedral entre els anys 1877 i 1919. La seva activitat no només va beneficiar el culte catedralici, sinó que va nodrir Girona de molts músics. El mateix Rué feia comptes i li sortien uns 2.000 o 3.000 nens cantors formats a les tres escolanies gironines durant els seus trenta anys de magisteri. De la catedral va sorgir també l’Schola Gregoriana, el 1927, les activitats de la qual van perdurar fins més enllà de la guerra incivil. Les senyores amb aspiracions filharmòniques podien satisfer-les, des del 1914, a l’Agrupació Coral de les Congregacions Marianes. En canvi, amb seccions masculina i femenina, l’Orfeón Gerundense, ja actiu el 1885, travessava la frontera del segle reconvertit, des del 1905, en Orfeó Gironí, amb local i butlletí mensual propis. Fou així com, arribats els anys vint i trenta, la ciutat podia fer gala de diverses agrupacions de cantors. A més de l’Orfeó Gironí, doncs, aparegueren l’Escola Orfeònica Gironina, la Secció Orfeònica del Centre Moral i l’orfeó Cants de Pàtria.

L’esllavissada del 36 va acabar amb la normalitat de la vida coral gironina. És en aquest any quan Francesc Civil clou la seva recensió del fet musical a les comarques gironines. Joan Gay, que s’ha ocupat de refer la història de la música a Girona en el punt en què Civil la va deixar, apunta com s’intentà refundar el moviment coral des dels òrgans oficials del franquisme, sobretot des de la Jefatura Provincial de Prensa y Propaganda. La instrumentalització del moviment coral havia començat: concursos de cors escolars, concerts quaresmals, escolanies parroquials i, especialment, el Coro de la Sección Femenina que, dirigit pel mestre Civil, amb el temps va obtenir un prestigi notable. Però també ben aviat començaren iniciatives deslligades dels organismes oficials: la societat civil començava a obrir boca. El 1941 ressorgia de les seves cendres prerrepublicanes l’orfeó Cants de Pàtria, i el 1947 naixia la coral del GEiEG, ambdues ben nodrides i ambdues ocupant encara un moble espaiós en la memòria musical de molts gironins. Uns anys més tard, el 1956, es creava la Capella Polifònica de Girona i des d’allí mateix, previsors, més endavant també la coral infantil Saba Nova, el 1969, com a filial que havia de servir d’empelt de futurs cantaires adults. En aquells retalls de diari de què us parlava, cantaires hi ha que, en ser entrevistats, recorden la seva formació inicial dins les fileres d’algun d’aquests cors. Llegint com s’engalzen unes i altres corals, com baules en el temps, hom s’adona d’una continuïtat històrica centenària que ni una guerra ni una postguerra pogueren desanellar.

Per a la Girona coral, l’arribada de la democràcia fou com l’adveniment de la polifonia, tantes van ser les línies melòdiques noves que s’hi desplegaren. D’una banda, diverses iniciatives ciutadanes, municipals i escolars contribuïren a promoure la formació de base, sobretot a través de les escoles, i així van sorgir les Trobades de corals escolars (des del 1979) o les Colònies musicals (des del 1980). Durant aquests anys s’hi han anat polint veus blanques de més de deu escoles gironines, s’hi han estrenat cantates de compositors locals, i poc a poc s’hi han anat afermant els fonaments d’una normalitat musical. De més a més, des del 1985 algunes acadèmies i escoles privades de música també contribueixen amb les seves corals pròpies a enriquir l’estol de rossinyols infantils. D’altra banda, i potser com a fruites primerenques de les granes sembrades, el panorama coral adult es va diversificar amb noves agrupacions. La coral Oidà (avui Filharmonia) va crear-se juntament amb els primers ajuntaments democràtics, el 1977, i tres anys més tard se li afegia el Cor Maragall. I el 1983 arribava La Cantoria, i el 1990 el Cor Undaris. Si durant quaranta anys la vida coral havia estat com una bassa d’oli, el panorama recent s’assembla més aviat a l’aigua picant, amb bombolles que s’inflen, s’ajunten, es disgreguen o es volatilitzen. De tant en tant s’han format bombolles ufanoses però efímeres, quan s’han unit moltes boques en un únic petó ben sonor. Ja que les fotos em desfiguren, prefereixo conservar jo mateix el record, per exemple, del Rèquiem de Mozart cantat el 1991 en ocasió del bicentenari de la mort del geni. D’altres guardaran ben endins el seu Messies de Haendel, o el seu Magnificat de Bach. També haurem de fer una mica d’espai per encabir, d’ara endavant, aquest Britten que les corals gironines, per ara les darreres baules de la cadena, volen oferir-nos.

Text per a la Cantata de Sant Nicolau, de Britten, en ocasió del III Festival de Músiques Religioses del Món, Girona, 2002

Publicat dins de Història, Música | Comentaris tancats a Anellades, com baules en el temps