De cares a la futura exposició sobre la Casa Teixidor, de Rafael Masó, vàrem anar a filmar la fàbrica Coromina de la Bisbal, d’on provenien les escates de ceràmica, tant les primeres com les noves, les de després del llampec que va fulminar-ne la punxa. Encara en bona part manual, el procés és visualment agraït i entenedor. Des de les dues argiles, blanca i vermella, fins a la rajola envernissada, no calen gaires explicacions: rítmica, la galetera talla i emmotlla la peça, les cintes transporten, les pistoles pinten, els forns couen, giren els tambors amb el vernís i fan els homes tot allò que no fan les màquines. El documental podria ser mut, però caldrà una veu per explicar que la fàbrica fundada per Masó i els germans Coromina, una de les més antigues de La Bisbal, forma ja part del passat. És fins i tot incert el destí de l’arquitectura fabril, de les xemeneies, de l’històric forn de flama invertida que el 1918 va revolucionar la cuita. Com si fos un afer trist però privat, les administracions marquen distància. Mentrestant, a Olot han inaugurat el Museu dels Sants bo i reaprofitant una altra empresa històrica, el Arte Cristiano, un model en el qual el tímid Museu de la Terracota bisbalenc podria emmirallar-se. En temps de deslocalitzacions i tancaments industrials, cal coratge, voluntat política i molta imaginació per reinventar-se. Potser arribarà un dia que La Bisbal haurà de recordar quan, a més de vendre ceràmica, també la fabricava.
[@more@]
