En aquests temps de divorci entre polítics i
ciutadania, escolto sovint com a demèrit la professionalització dins la política.
Aquell polític de llarga trajectòria, que no ha fet altra cosa que activitat política
al llarg de la seva carrera, és mostrat com un paràsit social, suspecte de
corrupció i nepotisme, inepte per a l’altra vida, la professional de debò. Certament,
junt amb la prostitució, deuen ser les úniques feines en les quals la professionalitat
és un valor discutit; però mentre a la casa de barrets l’experiència almenys és
un grau, en el polític sempre el torna sospitós d’aprofitar-s’hi. Se n’han fet,
d’humorades del tipus “Els polítics són com els bolquers: han de ser recanviats
sovint i per les mateixes raons”. Però no era així com ho veia Ramon Barnils,
que el 1985 es queixava de la poca professionalitat dels polítics, de la
necessitat que siguin seriosos, preparats, diligents, resolutius i madurs. Si
se’n troben pocs, paga prou la pena aprofitar-los i que allarguin la vida útil,
com les piles recarregables. La política és un licor fort i calen estómacs
preparats. Cito Abraham Lincoln: “Gairebé tots els homes poden suportar
l’adversitat, però si voleu posar a prova el seu caràcter, doneu-los poder”. Es
veu que no tothom pot resistir les temptacions de Sant Antoni. Ara escolto Dwight
Eisenhower: “La política hauria de ser la feina a temps parcial de cada
ciutadà”. Com era previsible, ni els mateixos polítics es posen d’acord. Diletants
durant quatre o vuit anys, o polítics de carrera i saló? Si he de triar, jo potser
els prefereixo professionals, la veritat sigui dita, als acudits de llarga
durada, com el regidor de Reus que ho és perquè Elvis Presley li va ordenar de
presentar-se a alcalde. El problema amb les bromes polítiques, apunta George
Bernard Shaw, és que resulten elegides.
ciutadania, escolto sovint com a demèrit la professionalització dins la política.
Aquell polític de llarga trajectòria, que no ha fet altra cosa que activitat política
al llarg de la seva carrera, és mostrat com un paràsit social, suspecte de
corrupció i nepotisme, inepte per a l’altra vida, la professional de debò. Certament,
junt amb la prostitució, deuen ser les úniques feines en les quals la professionalitat
és un valor discutit; però mentre a la casa de barrets l’experiència almenys és
un grau, en el polític sempre el torna sospitós d’aprofitar-s’hi. Se n’han fet,
d’humorades del tipus “Els polítics són com els bolquers: han de ser recanviats
sovint i per les mateixes raons”. Però no era així com ho veia Ramon Barnils,
que el 1985 es queixava de la poca professionalitat dels polítics, de la
necessitat que siguin seriosos, preparats, diligents, resolutius i madurs. Si
se’n troben pocs, paga prou la pena aprofitar-los i que allarguin la vida útil,
com les piles recarregables. La política és un licor fort i calen estómacs
preparats. Cito Abraham Lincoln: “Gairebé tots els homes poden suportar
l’adversitat, però si voleu posar a prova el seu caràcter, doneu-los poder”. Es
veu que no tothom pot resistir les temptacions de Sant Antoni. Ara escolto Dwight
Eisenhower: “La política hauria de ser la feina a temps parcial de cada
ciutadà”. Com era previsible, ni els mateixos polítics es posen d’acord. Diletants
durant quatre o vuit anys, o polítics de carrera i saló? Si he de triar, jo potser
els prefereixo professionals, la veritat sigui dita, als acudits de llarga
durada, com el regidor de Reus que ho és perquè Elvis Presley li va ordenar de
presentar-se a alcalde. El problema amb les bromes polítiques, apunta George
Bernard Shaw, és que resulten elegides.
