El sector immobiliari empordanès mai no estarà prou agraït a Josep Pla. Sense ell i altres creadors del mite de l’Empordà, les seves masies no estarien pas al preu que estan. El mateix Pla prou que havia definit la Selva com una de les comarques més finesdel país però, sense tanta fortuna literària,
pictòrica o il·lustrada, hem pogut trinxar el territori amb molta més
eficàcia i netedat de consciència. Nosaltres no tenim pulcres pobles
d’arquitectura límpida i fossilitzada, plens de bon gust barceloní i buits,
entre setmana i a l’hivern, d’habitants que els vivifiquin. A la Selva, a triar
entre l’arquitectura i la vida, triem la vida, entesa com a teixit orgànic que
creix creant noves artèries i eliminant les cèl·lules mortes. Hem fet més cas a
l’altre empordanès cèlebre, Dalí, que des del surrealisme recomanava enderrocar
tots els edificis amb més de trenta anys d’antiguitat. Escric des de la Selva
més dinàmica, la que va quedant fuetejada per vies de comunicació, la que creix
en urbanitzacions de segona i en usos residencials barats, la que practica una
arquitectura rabiosament moderna, còmoda i trista, la que deixa
desprotegits, a mercè dels especuladors, els seus barris vells i altres vestigis de seu passat. Les normes urbanístiques dels nostres municipis guarden silenci sobre criteris arquitectònics conservacionistes per tal que hi campi la indòmita, la salvatge vida, la que construeix destruint.
pictòrica o il·lustrada, hem pogut trinxar el territori amb molta més
eficàcia i netedat de consciència. Nosaltres no tenim pulcres pobles
d’arquitectura límpida i fossilitzada, plens de bon gust barceloní i buits,
entre setmana i a l’hivern, d’habitants que els vivifiquin. A la Selva, a triar
entre l’arquitectura i la vida, triem la vida, entesa com a teixit orgànic que
creix creant noves artèries i eliminant les cèl·lules mortes. Hem fet més cas a
l’altre empordanès cèlebre, Dalí, que des del surrealisme recomanava enderrocar
tots els edificis amb més de trenta anys d’antiguitat. Escric des de la Selva
més dinàmica, la que va quedant fuetejada per vies de comunicació, la que creix
en urbanitzacions de segona i en usos residencials barats, la que practica una
arquitectura rabiosament moderna, còmoda i trista, la que deixa
desprotegits, a mercè dels especuladors, els seus barris vells i altres vestigis de seu passat. Les normes urbanístiques dels nostres municipis guarden silenci sobre criteris arquitectònics conservacionistes per tal que hi campi la indòmita, la salvatge vida, la que construeix destruint.
[@more@]
