Tenint com tenim tendència al monocultiu, em preguntava quina seria la
matèria prima en la qual ens abocaríem a Vilobí, ara que capolen les pomeres.
Serien les nous, seria el blat de moro? La resposta, la vàrem tenir divendres
passat a la biblioteca municipal. Amb l’excusa de l’Any del Llibre i la
Lectura, vàrem ser convocats fins a set escriptors locals, xifra de per si
notable per a una població de 2.300 habitants. A partir d’aquí, les
estadístiques van començar a disparar-se. A la taula rodona hi érem els que
teníem obra publicada, però se n’hi podrien comptabilitzar com a mínim tres
escriptors més si comptéssim els inèdits, alguns d’ells força prolífics. Més
encara: tenim una editorial, i fins un diari propi, el Diari de Vilobí,
disponible en xarxa i en paper. Dins aquest monocultiu del llibre, l’hem diversificat de manera que
es pugui escollir entre escriptors de ficció, historiadors, periodistes,
científics, memorialistes i poetes. Tenim club de lectura, diversos weblogs
personals, dos premis Casero vilobinencs. I la biblioteca, no ens deixéssim pas
la biblioteca, uns dels motius d’orgull local, fruit més de l’obstinació més
que de les institucions oficials, només disposades a dotar-ne a poblacions de més
de 3.000 habitants. I el gerro d’aigua freda: la bibliotecària se’ns queixava
de l’abandó dels lectors infantils en el seu pas a l’adolescència. En això, som
com la resta dels pobles catalans.
[@more@]
matèria prima en la qual ens abocaríem a Vilobí, ara que capolen les pomeres.
Serien les nous, seria el blat de moro? La resposta, la vàrem tenir divendres
passat a la biblioteca municipal. Amb l’excusa de l’Any del Llibre i la
Lectura, vàrem ser convocats fins a set escriptors locals, xifra de per si
notable per a una població de 2.300 habitants. A partir d’aquí, les
estadístiques van començar a disparar-se. A la taula rodona hi érem els que
teníem obra publicada, però se n’hi podrien comptabilitzar com a mínim tres
escriptors més si comptéssim els inèdits, alguns d’ells força prolífics. Més
encara: tenim una editorial, i fins un diari propi, el Diari de Vilobí,
disponible en xarxa i en paper. Dins aquest monocultiu del llibre, l’hem diversificat de manera que
es pugui escollir entre escriptors de ficció, historiadors, periodistes,
científics, memorialistes i poetes. Tenim club de lectura, diversos weblogs
personals, dos premis Casero vilobinencs. I la biblioteca, no ens deixéssim pas
la biblioteca, uns dels motius d’orgull local, fruit més de l’obstinació més
que de les institucions oficials, només disposades a dotar-ne a poblacions de més
de 3.000 habitants. I el gerro d’aigua freda: la bibliotecària se’ns queixava
de l’abandó dels lectors infantils en el seu pas a l’adolescència. En això, som
com la resta dels pobles catalans.
