Tal dia com avui, però trenta anys
enrera, el cinema Orient de Girona portava quatre setmanes programant
“Furtivos”, de J. L. Borau, però a l’Albéniz també triomfava “Tres suecas para
tres Rodríguez”, amb Toni Leblanc i Marisa Medina. Mentre “Los Sitios”, el diari
oficial del règim, dedicava setze de les seves vint-i-sis pàgines a la mort de
Franco, segurament preparades de molts dies enrera gràcies a la parsimoniosa
arribada de la dallaire, el setmanari Presència del 22 de novembre a penes van
tenir temps d’introduir-hi una crònica que acabava amb “el desig esperançat
d’una convivència col·lectiva ocupada pacíficament en la construcció lliure,
justa i solidària del futur”. A la Cambra de Comerç hi havia programada una
conferència sobre “El arte militar en la conducción de los negocios” a càrrec
de Vicente Ysern de Arce, doctor en ciències econòmiques i diplomat en
enginyeria nuclear (!), que potser es devia suspendre, com succeí amb la
projecció de “El lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica a la Casa de la Cultura.
L’Híper Sant Ponç tenia el xampany Codorniu d’oferta. Cinc-cents gironins, cap
al funeral del dictador. La setmana següent, l’editorial de Presència ja
s’entonava amb la reclamació de l’amnistia, el reordenament sindical i la
garantia de la diversitat dels pobles de l’Estat. Entretant, els alcaldes de
Girona, Olot, Figueres, La Bisbal, ploraven públicament la seva orfenesa,
entrevistats per periodistes que se’ls adreçaven de tu, amb camaraderia
falangista. A l’altra banda, Presència enllestia amb urgència un “Diccionari
polític europeu”: constitució, dret de vaga, divisió de poders, dreta,
esquerra, centre, república, partits, federalisme, llibertats. I anunciava un
Debat Costa Brava, amb un ampli consens de la societat civil, per aturar
l’inevitable. I denunciava la situació dels barris marginals de Girona, i
posava contra les cordes l’alcalde, Ignasi de Ribot, per l’estultícia del
govern municipal.
enrera, el cinema Orient de Girona portava quatre setmanes programant
“Furtivos”, de J. L. Borau, però a l’Albéniz també triomfava “Tres suecas para
tres Rodríguez”, amb Toni Leblanc i Marisa Medina. Mentre “Los Sitios”, el diari
oficial del règim, dedicava setze de les seves vint-i-sis pàgines a la mort de
Franco, segurament preparades de molts dies enrera gràcies a la parsimoniosa
arribada de la dallaire, el setmanari Presència del 22 de novembre a penes van
tenir temps d’introduir-hi una crònica que acabava amb “el desig esperançat
d’una convivència col·lectiva ocupada pacíficament en la construcció lliure,
justa i solidària del futur”. A la Cambra de Comerç hi havia programada una
conferència sobre “El arte militar en la conducción de los negocios” a càrrec
de Vicente Ysern de Arce, doctor en ciències econòmiques i diplomat en
enginyeria nuclear (!), que potser es devia suspendre, com succeí amb la
projecció de “El lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica a la Casa de la Cultura.
L’Híper Sant Ponç tenia el xampany Codorniu d’oferta. Cinc-cents gironins, cap
al funeral del dictador. La setmana següent, l’editorial de Presència ja
s’entonava amb la reclamació de l’amnistia, el reordenament sindical i la
garantia de la diversitat dels pobles de l’Estat. Entretant, els alcaldes de
Girona, Olot, Figueres, La Bisbal, ploraven públicament la seva orfenesa,
entrevistats per periodistes que se’ls adreçaven de tu, amb camaraderia
falangista. A l’altra banda, Presència enllestia amb urgència un “Diccionari
polític europeu”: constitució, dret de vaga, divisió de poders, dreta,
esquerra, centre, república, partits, federalisme, llibertats. I anunciava un
Debat Costa Brava, amb un ampli consens de la societat civil, per aturar
l’inevitable. I denunciava la situació dels barris marginals de Girona, i
posava contra les cordes l’alcalde, Ignasi de Ribot, per l’estultícia del
govern municipal.
Tot i que la consulta de
les hemeroteques hauria de ser tan recomanable com menjar fibra, entre els que
haurien desfilat davant del taüt i els que haurien comprat el xampany d’oferta
composen una foto cremada. Segurament no foren tantes ampolles com afirmen ara
els demòcrates de tota la vida, ni tantes les llàgrimes com pretenien llavors
les cròniques del poder. Un article de Bouso Marés parlava del silenci viscut a
la ciutat aquell primer 20-N. Quin percentatge de por, quin d’esperança i quin
d’indiferència hi devia haver, dins aquell silenci?
les hemeroteques hauria de ser tan recomanable com menjar fibra, entre els que
haurien desfilat davant del taüt i els que haurien comprat el xampany d’oferta
composen una foto cremada. Segurament no foren tantes ampolles com afirmen ara
els demòcrates de tota la vida, ni tantes les llàgrimes com pretenien llavors
les cròniques del poder. Un article de Bouso Marés parlava del silenci viscut a
la ciutat aquell primer 20-N. Quin percentatge de por, quin d’esperança i quin
d’indiferència hi devia haver, dins aquell silenci?
[@more@]
