Al llarg de la Gran Via deles Corts Catalanes, per on discorria festivament la manifestació el proppassat
dissabte, tot de banderoles penjades dels fanals publicitant l’exposició de
gravats de Rembrandt ens anaven mostrant un conegut autorretrat de l’artista
amb un posat d’estupor. Cada dos per tres ens retrobàvem amb aquell rostre que
ens mirava obertament de dalt estant, observant-nos, interrogant-nos. Atònit,
celles arquejades i boqueta de pinyó, amb un gest reculadís, semblava la cara
d’un polític, la cara que solen posar quan la gent els sobreïx i els rebufa
pels costats. La cara que posen davant de litres de poble que vessa sense el
seu permís. O, sorneguer, Rembrandt semblava qüestionar-nos: “Encara esteu
així? Nosaltres, això ja ho vam arreglar al segle XVII, quan a Flandes els
vàrem pondre el sol. L’autonomia menys nefanda és la que tenim a Holanda”. O
era el qui ens comptava, i s’equivocava, i tornava a començar. O potser els
seus ulls astorats eren els de vianant sorprès, solidari com les senyores en
bata que penjaven banderes al seu balcó, amatent com l’ancià tapadet que va
presenciar-ho tot des de la seva cadira de rodes. O potser la seva era una cara de sorpresa que ens feia de mirall,
senzillament reflectint la nostra, bufant davant l’èxit de la convocatòria,
sense acabar de creure’ns la riuada, retrobant amics aquí, allà i més enllà.
Com si no ho sapiguéssim, que som molts opinant el mateix.
[@more@]
