Des de La Vanguardia, dies
enrere el columnista barcelogironí Jaume Fabre comentava la moda de les
disbauxes juvenils als pàrquings, arrecerant-se de la fred hivernal. Si el
balanç final és el d’alguna ampolla vessada i una escampadissa de gots de
plàstic, els propietaris poden considerar-se relativament afortunats amb
l’atzagaiada. Al nostre pàrquing varen entrar ahir a la nit amb un concepte de
festa diferent. Després de rebentar els vidres de diversos cotxes per
obrir-los, van marxar sense haver-se’n endut pràcticament res de valor.
L’empresa que substitueix els vidres ens comentava que van enfeinats fins a
dalt per casos similars al nostre, però m’ha semblat que no han transcendit pas
als diaris. Al capdavall, els nostres lladres han treballat amb pulcritud,
carregant-se un vidre lateral per cotxe, que repararem i oblidarem; una
bretolada absurda sense beneficis; un delicte menor que no paga la pena de ser
seguit per periodistes o policies. Potser aquesta resignació és la pitjor lliçó
de tot plegat. Afectats, policia, companyies d’assegurances, tots ens ho hem
pres com una rifa rutinària contra la qual és inútil de lluitar, superats com
estem per altres imperatius molt pitjors, més urgents, més prioritaris.
Tanmateix, una justa indignació davant del tercer món que s’esllavissa,
s’inunda, s’esparreca o s’incendia, és del tot compatible amb la reacció contra l’incivisme
nostre de cada dia. Les accions globals contra la violència domèstica o la
situació internacional bé es poden combinar amb accions particulars contra la
insolidaritat o la mala educació dels nostres veïns.
enrere el columnista barcelogironí Jaume Fabre comentava la moda de les
disbauxes juvenils als pàrquings, arrecerant-se de la fred hivernal. Si el
balanç final és el d’alguna ampolla vessada i una escampadissa de gots de
plàstic, els propietaris poden considerar-se relativament afortunats amb
l’atzagaiada. Al nostre pàrquing varen entrar ahir a la nit amb un concepte de
festa diferent. Després de rebentar els vidres de diversos cotxes per
obrir-los, van marxar sense haver-se’n endut pràcticament res de valor.
L’empresa que substitueix els vidres ens comentava que van enfeinats fins a
dalt per casos similars al nostre, però m’ha semblat que no han transcendit pas
als diaris. Al capdavall, els nostres lladres han treballat amb pulcritud,
carregant-se un vidre lateral per cotxe, que repararem i oblidarem; una
bretolada absurda sense beneficis; un delicte menor que no paga la pena de ser
seguit per periodistes o policies. Potser aquesta resignació és la pitjor lliçó
de tot plegat. Afectats, policia, companyies d’assegurances, tots ens ho hem
pres com una rifa rutinària contra la qual és inútil de lluitar, superats com
estem per altres imperatius molt pitjors, més urgents, més prioritaris.
Tanmateix, una justa indignació davant del tercer món que s’esllavissa,
s’inunda, s’esparreca o s’incendia, és del tot compatible amb la reacció contra l’incivisme
nostre de cada dia. Les accions globals contra la violència domèstica o la
situació internacional bé es poden combinar amb accions particulars contra la
insolidaritat o la mala educació dels nostres veïns.
Tinc un parell d’amics que, farts de tant
semenfotisme, s’han autoproclamat àngels venjadors de la ciutadania. Una, anant
en bicicleta, no té cap dubte en descavalcar-ne per encarar-se a adolescents
que llencen llaunes o papers al terra. Sense ironies, amb autoritat: “Tu, cull
això!”, substituint el que pares, mestres i televisió els haurien d’haver
inculcat. Superwoman contra els pòtols. L’altre meu amic, a la piscina, va
clavar una solemne filípica al seu veí de carril que va pixar-se descaradament
dins l’aigua. Ambdós paladins contra la mol·lície dels costums coincideixen a
opinar que els seus sermons serviran potser de poc, però també que almenys van
quedar ben descansats, i que pensen repetir. Com a catarsi, m’ho recomanen
vivament. I, si som molts, tampoc no seria tan inútil. Desinhibim-nos,
ciutadans valents?
semenfotisme, s’han autoproclamat àngels venjadors de la ciutadania. Una, anant
en bicicleta, no té cap dubte en descavalcar-ne per encarar-se a adolescents
que llencen llaunes o papers al terra. Sense ironies, amb autoritat: “Tu, cull
això!”, substituint el que pares, mestres i televisió els haurien d’haver
inculcat. Superwoman contra els pòtols. L’altre meu amic, a la piscina, va
clavar una solemne filípica al seu veí de carril que va pixar-se descaradament
dins l’aigua. Ambdós paladins contra la mol·lície dels costums coincideixen a
opinar que els seus sermons serviran potser de poc, però també que almenys van
quedar ben descansats, i que pensen repetir. Com a catarsi, m’ho recomanen
vivament. I, si som molts, tampoc no seria tan inútil. Desinhibim-nos,
ciutadans valents?
[@more@]
