Els judicis a Flaubert i a Baudelaire
se citen sovint, en la història de la literatura. El 1857, després d’haver
publicat per entregues i amb prou èxit “Madam Bovary”, Flaubert va ser portat a
judici per la presumpta immoralitat de la seva novel·la. Mesos després, el
mateix fiscal havia considerat corruptes i corruptores “Les flors del mal” de
Baudelaire. El primer va guanyar el plet, el segon va perdre’l, però en ambdós
casos, a partir dels raonaments dels denunciants i els denunciats es poden
extreure lliçons sobre les postures estètiques dels autors, sobre les relacions
problemàtiques entre l’art i la realitat. I sobre la hipocresia de cada època:
el mateix fiscal que els havia acusat era l’autor de certs poemets pornogràfics
prou reeixits.
Ara l’escriptor gironí
Javier Cercas també ha hagut d’anar al jutjat per una seva novel·la, per una
denúncia d’una bruixa televisiva, el nom de la qual no paga la pena d’esmentar,
que s’ha vist reflectida en el personatge de la Conchi de “Soldados de Salamina”.
Amb una mica de seny que hi posi el jutge, aquest afer s’hauria de despatxar
prou ràpidament i sense la publicitat que cerca la bruixa en qüestió. Ni és tan
clara la similitud entre el personatge amb la denunciant, ni la Conchi és tan
grotesca com per sentir-se insultat. En l’afany de notorietat disfressat de
denúncia moral trobem la hipocresia del nostre temps. En les declaracions del
judici, Cercas s’ha vist obligat a separar el gra que és la literatura de la
palla que és la realitat, a recordar les beceroles de l’art de la ficció, a
explicitar els seus mecanismes creatius. A Cercas, que continua explorant la
regió enjardinada per Flaubert, li agrada jugar amb foc, deixant entrar i
sortir la realitat dels seus relats, i per això els anomena relats reals,
encara que tothom amb dos dits de seny i de gramàtica sap que el nom preval
sobre l’adjectiu. Com a ficció hem de llegir “Soldados de Salamina”, encara que
a una de les primeres presentacions, a la Llibreria 22, hi assistissin alguns
dels seus personatges. És així com les seves novel·les –també la darrera, “La
velocidad de la luz”- són
protagonitzades per personatges que se li assemblen i fins li roben el nom, i
on els gironins ens divertim a trobar, en les seves fabulacions ambigües,
paral·lelismes amb el nostre entorn, però sabem que no tenim dret a
utilitzar-les com a periodisme o com a llibre d’història, tot i el seu alt grau
de versemblança. Ara, aquest joc amb foc li ha esclatat entre les mans, però és
només una piula i el més segur és que farà llufa.
[@more@]
