Reserva de guaita-pitrams

El diumenge passat vaig llegir a El Punt una crònica d’en David Marca
que em va deixar parat. Encara hi ha guaita-pitrams ran de les platges
nudistes! La biodiversitat sempre és de celebrar, per això no cal sinó
congratular-se davant la supervivència d’una espècie que, com les tortugues
marines o les gambes de Palamós, semblava pràcticament extinta. Si he de triar,
jo prefereixo una plaga de curiosos que una de meduses: ells mantenen les
distàncies i a més donen una nota folklòrica simpàtica, com quan retrobes un
sis-cents. De tota manera, la crònica arran de mar es referia a la platja
alt-empordanesa de Las Azucenas, a Llançà. A l’altra banda del Montgrí no se
n’han detectat pas gaires exemplars, que jo sàpiga. Deu ser per això que a la
platja nudista de l’Illa Roja, a Pals, s’hi va despintant sense remei un gran
graffiti que convidava a ignorar, en la seva qualitat de malalts socials, els
curiosos. Més al sud, una reserva tradicional com era la cala Boadella de
Lloret va esdevenint més tèxtil i menys nudista, un cas de desestabilització de
l’ecosistema que va deixant a poc a poc els espia-pits sense nodriment. Sort
que, si més no a Llançà, resisteix un clàssic estival del temps de la Mirinda i
dels èxits de Georgie Dann. El que em costa d’entendre és com, tenint la
televisió, encara hi hagi algú que vulgui carregar-se de prismàtics i
perseverança per veure la carn que s’hi dóna sense acabar-ne decebut.