És poc freqüent que qualsevol gironí amb seny no se senti fascinat, deutor i culpable envers Rafael Masó, l’arquitecte que d’una revolada va plantar Girona al bell mig de la modernitat. Encara que hom sigui poc sensible a l’esperit noucentista, la fascinació pot provenir d’aquella personalitat capaç d’aglutinar artistes i artesans, clientela i polítics, fins deixar una petja com la que encara es pot reconèixer transitant pels carrers de la ciutat. El sentit de culpabilitat ens ve del maltractament col·lectiu que, tant des de les administracions com des d’iniciatives particulars, s’ha anat perpetrant amb els edificis de Masó. I no cal pas recular fins als anys setanta, només fins a l’enderrocament del garatge Callicó (1980) i el del magatzem Ensesa (1981), substituït aquest darrer per un dels edificis més representatius de la Girona lletja. De tota manera, ara que comença l’any Masó, serà el moment de fer un catàleg raonat i definitiu de les seves obres, de protegir-les d’un cop i per sempre de l’estultícia dels seus propietaris i de la supèrbia d’altres arquitectes, i de superar la temptació de l’hagiografia personal. No hauria de ser ociosa, sinó fructífera, la represa de les incòmodes llegendes sobre les relacions de l’arquitecte amb els seus artesans, o la discussió sobre la moralitat de les seves darreres obres. Comptat i debatut, potser conclouríem que tant ell com nosaltres tenim errors a perdonar-nos.
[@more@]
