En
aquesta mateixa època, però uns vint anys enrere, era quan jo tancava els ulls
abans d’adormir-me i només podia veure un estampat de pomes verdeloses
estenent-se fins a l’infinit. Compartia aquesta visió nocturna amb molts altres
estudiants que empentàvem la carrera amb els ingressos de la temporada de la
fruita, abans no comencés la universitat. Els més intrèpids anaven a la verema
a França, els altres fèiem jornades de vuit a deu hores entre rengles
interminables de pomeres, omplint caixes i palets. Les pomeres varen arribar a
Vilobí el 1964, de la mà de tècnics francesos que buscaven els terrenys barats
que havien perdut amb la guerra d’Algèria. Varen trobar-los, i nosaltres la
feina a les pomeres. Els setembres d’abans, més plujosos, deixaven basses i
fang on ens entollàvem, però pitjor era la monotonia del mateix gest repetit
fins a enfitar-se, el d’abastar la poma i estirar-la cap amunt per
desprendre-la de l’arbre, el gest que després ens inundava les nits. En aquella
marca indeleble, en aquella omnipresència nocturna de les pomes ens reconeixem
tota una generació de professionals gironins que un dia vàrem ser mà d’obra no
qualificada. Ara, a Vilobí amb prou feines hi ha pomeres, i d’estudiants que
vagin a collir-ne els fruits encara menys. Però, discreta, encara resta mà
d’obra sense qualificar que, llassada, abans d’adormir-se, contempla com es fon
en el negre un estampat de pomes Golden.
aquesta mateixa època, però uns vint anys enrere, era quan jo tancava els ulls
abans d’adormir-me i només podia veure un estampat de pomes verdeloses
estenent-se fins a l’infinit. Compartia aquesta visió nocturna amb molts altres
estudiants que empentàvem la carrera amb els ingressos de la temporada de la
fruita, abans no comencés la universitat. Els més intrèpids anaven a la verema
a França, els altres fèiem jornades de vuit a deu hores entre rengles
interminables de pomeres, omplint caixes i palets. Les pomeres varen arribar a
Vilobí el 1964, de la mà de tècnics francesos que buscaven els terrenys barats
que havien perdut amb la guerra d’Algèria. Varen trobar-los, i nosaltres la
feina a les pomeres. Els setembres d’abans, més plujosos, deixaven basses i
fang on ens entollàvem, però pitjor era la monotonia del mateix gest repetit
fins a enfitar-se, el d’abastar la poma i estirar-la cap amunt per
desprendre-la de l’arbre, el gest que després ens inundava les nits. En aquella
marca indeleble, en aquella omnipresència nocturna de les pomes ens reconeixem
tota una generació de professionals gironins que un dia vàrem ser mà d’obra no
qualificada. Ara, a Vilobí amb prou feines hi ha pomeres, i d’estudiants que
vagin a collir-ne els fruits encara menys. Però, discreta, encara resta mà
d’obra sense qualificar que, llassada, abans d’adormir-se, contempla com es fon
en el negre un estampat de pomes Golden.
[@more@]
