guerra
incivil o una transició militant se’ns ha donat viure un temps de
desprestigi
de la política i d’escepticisme generalitzat, se’ns fa difícil
d’imaginar la
dialèctica i la coreografia de tota revolució. No em puc imaginar dins
una
trinxera si no és que m’hi hagin entaforat, per això vaig agrair
l’episodi
altament instructiu sobre la condició humana sota pressió en un petit
avalot
viscut en un multicinemes gironí. Allà vàrem ser una massa solidària,
una massa
plastilina, una massa amenaça, com si la pel·lícula transcorregués fora
de la
pantalla. No vàrem ser ni “Terra i llibertat” ni “Els miserables”, però
gairebé.
Tot va començar quan,
sense prou
personal, van trigar a obrir la sala i el públic va haver d’entrar amb
la
pel·lícula ja començada, allò que fa tanta ràbia. Desconcert, murmuris
de
desaprovació, sang calenta. Només faltava algú que canalitzés la
indignació
general que electrificava l’ambient, tan carregat com la calefacció
excessiva.
Sí, hi hauria sarau, perquè hi havia Agitador, un jove que, braços
estesos,
torero, va interpel·lar la concurrència: “I no us penseu queixar?!”.
Davant la
disjuntiva de protestar o quedar com uns calçasses, una minoria optem
pel motí
i sortim a fora. L’Agitador, val a dir-ho, es quedà a dins mirant la
pel·lícula.
Mentre van explotant crispetes darrera nostre, entrem ràpidament en
situació
exigint que rebobinin la cinta, el full de reclamacions, el
responsable, de tot
i ja. Sense dir-nos res ens repartim els papers: el de la Indignada, el
de la
Portaveu, el del I-Amb-El-Somriure-La-Revolta i, molts, el dels
Revolucionaris
Circumspectes, que som allà per fer piló piló. Del bàndol contrari,
l’enemic
actua amb el conegut mecanisme de passar-se la patata calenta, fins que
toca
d’entomar-la una autoritat intermitja però solvent, i prou cinèfila com
per
recordar el “Novecento” de Bertolucci. Tot i que les excuses són
suades,
l’oferta de pacte és engrescadora: el retorn dels diners i, a més, una
entrada
gratuïta. Ha esclatat la pau. Els revoltats, que fins llavors havien
trobat
inadmissible veure una pel·lícula començada, retornen cap a dins ben bé
un
quart després: ja recuperaran els diners a la sortida. Fent comptes,
hauran
vist tres pel·lícules pel preu d’una. I els més beneficiats de tots, la
majoria
silenciosa que no es va moure de la butaca i que va rebre el premi
sense
haver-se’l guanyat. Vaja, com els altres estatuts respecte l’Estatut.
[@more@]
