He estat rellegint els articles que al llarg dels anys he escrit per aquestes dates, molts dels quals, inevitablement, versaven sobre el Nadal. Posant-m’hi de cares o de cul, buscant estratègies per afrontar-lo, que si mirant-les amb les ulleres dels infants o dels poetes, que si resistint-m’hi amb les orelleres de la indiferència. El cas és posicionar-se, deprimint-s’hi o col·laborant-hi, defugint-lo o engrescant-s’hi: l’allau d’estímuls del Nadal exigeix una resposta. Et sacsegen els llums i les músiques i les ofertes, però també et ve a tustar l’esquena la memòria dels altres Nadals passats, com en el conte de Dickens. Tanmateix, els mateixos gestos d’ahir ja no serveixen, ni l’anada a buscar molsa a bosc, ni plantar el caganer en un racó del pessebre, ni la recerca d’una caravana oriental dins la nit insondable. On només veia un gran pa de molsa als meus braços, freda, xopa de rosada i bruta d’agulles de pi, ara veuria sobretot la nafra del bosc, la seva pell escorxada, el delicte. El caganer ja no fertilitza la terra, només embruta incívicament els carrers. El paisatge d’Estanyol, prop de Girona, encara s’assembla al pessebre que parem a casa meva, un diorama de muntanyes blaves i celatge, unes masies ençà i enllà de la carretera, uns pujols que podrien ser perfectament de suro, tant com els camps en són de molsa. Tot passant-hi rabent amb el cotxe, m’és donat el record de com els camells de plàstic es tornaven de debò allà lluny, als cingles del Far i a la muntanya de Santa Bàrbara, resseguint la carena. El record d’una fascinació, només el record.
He canviat i hem canviat, fins al punt de qüestionar la legitimitat del Nadal, farcit d’incorreccions polítiques per als nostres ulls contemporanis, tal com pertoca a una tradició de llarga durada i que, com a tal, ha tingut temps d’arreplegar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Tot i així, el Nadal continua interrogant-nos, i cada vegada ens queden menys estratègies i menys respostes. Actualment, un dels moments preferits d’aquests meus Nadals de maduresa és quan retorno en cotxe, la nit del vint-i-quatre, des de casa els pares fins a Girona. Passo ran d’Estanyol, il·luminat només per la celístia. La fred regala una Via Làctia incandescent, la promesa d’una bona glaçada. El solstici queda enrera. L’endemà, un pas de pardal. El passat i el silenci conformen una gran pregunta, però jo només miro i escolto, sense dignar-me a respondre.
[@more@]
