Fa pocs dies la Caixa de Girona presentava el programa de les seves exposicions a la Fontana d’Or per a aquest any amb un elenc de noms i xifres enlluernador: Miró, Warhol, Klimt, Man Ray, simbolistes francesos, renaixement català i així fins a setze llaminadures. S’hi pot posar la mà al foc que la qualitat serà l’acostumada i el balanç de visites, tan satisfactori com el d’anys anteriors. En termes similars es podria parlar de les exposicions que organitza La Caixa a la sala de la plaça Constitució. Entretant, mentre que fins ara parlàvem de visites gratuïtes, el Museu d’Història dels Jueus cobra entrada per les seves exposicions temporals; mentre les entitats bancàries van editant catàlegs a quatre tintes sobre les seves mostres, les exposicions de Garbo o Brando al Museu del Cinema se’n varen quedar sense. Mentre els uns llencen la casa per la finestra; els altres han de suplir amb un entusiasme encomiable una falta de mitjans més que evident. Així, en comptes d’una competència entre iguals que acabi beneficiant tots els gironins, més aviat assistim a una escenificació visual de la petitesa dels poders públics contra la magnanimitat caritativa i autopromocional dels nous Médicis. De més a més, entrampats pel pes feixuc i llargament arrossegat dels totxos de l’Auditori i del Teatre Municipal, els pressupostos gironins de cultura no es deixen seduir per la insostenible lleugeresa dels muntatges efímers.
[@more@]
