Argelaguer té a penes quatre-cents habitants
i, com succeeix sovint als estius garrotxins, atrau la pluja inesperadament. La
setmana passada vaig ser espectador d’alguns d’aquests xàfecs regalats, loteria
tramposa que reparteix els millors premis als mateixos llocs, deixant als
altres la pedra o l’enveja. El marc era, al mas Espuella, la primera edició de
L’Obrador d’estiu de la Sala Beckett, una estimulant proposta pedagògica i
creativa a l’entorn de la dramatúrgia. A dalt, a les golfes de la masia, un
grapat d’espectadors observàvem les improvisacions d’uns actors sota els
efectes d’una música melodramàtica, potser de Beethoven, potser de la Björk. A
la doble combinació de la música amb els gestos, intencions i interaccions dels
actors s’hi va afegir l’actuació de la pluja, mullant-los la cara, obrint els
batents de les finestres, espolsant un enorme paper d’estrassa. La superposició
d’efectes suscitava una tensió narrativa enigmàtica i carregada que avançava sense
resoldre’s. Entre els que s’ho mirava hi havia el dramaturg Rafael Spregelburd,
professor d’aquell taller i impulsor d’aquella catàstrofe escènica. Quin relat
devia construir-se a partir d’aquelles imatges el dramaturg argentí? Com
Mandelbrot, el matemàtic teoritzador dels fractals, Spregelburd s’havia avorrit
davant les geometries simples i reduccionistes de certes estratègies teatrals,
però l’acostament a la ciència i a les teories explicatives dels caos li ha
servit per indagar nous sentits dins les turbulències, com aquella que s’havia
arremolinat a les golfes del Mas Espuella.
Han estat moltes altres les tempestes
congriades a Argelaguer la passada setmana, a més de les que invocava el
professor Spregelburd a les golfes. Moltes figures de la jove dramatúrgia
catalana han pujat a muntanya convocats per l’Obrador de la sala Beckett,
disposats a compartir opinions, projectes i lectures als tallers, espectacles,
recitals, debats. Tant el poble com els altres participants ens hem aprofitat
de l’energia explosiva d’una primera edició, farcida de propostes a l’entorn
del teatre contemporani, una primera edició en què s’ha preferit pecar per
excés que per defecte, i que duri. Era, aquesta, una peça que faltava en el
puzzle del mapa creatiu i pedagògic del teatre a les comarques gironines.
Als que veníem des de
Girona, en tornar ens vàrem trobar que una altra tempesta, igual d’elèctrica
però més devastadora, havia esmussat la punxa de la Casa Teixidor, de Masó. Era
un llapis despuntat retallant-se sobre la nuvolada, esperant la maquineta.
[@more@]
