Busco Joan Solà, artista

L’estela que deixem és com
la de les barques o la dels reactors. Fent una recerca sobre els col·laboradors
de l’arquitecte Rafael Masó, gairebé he pogut establir la data mitjana de
caducitat de la memòria oral: uns vuitanta anys, més enllà el rastre
s’esfilagarsa. Queden els fills, ja grans, que poden parlar del seu pare i, amb
ell, de la darrera etapa de l’arquitecte, sobretot de s’Agaró, a finals dels
anys vint i principis dels trenta. Com a néts, en canvi, poca cosa poden
explicar del seu avi, res, uns detalls estantissos i difuminats d’uns homes
que precisament havien treballat per
romandre. Han romàs dues generacions, no més. La vida és breu, i l’art no tan
duradora com diu la dita llatina. Un cas: Joan Solà Romà, un pintor enigmàtic.
El roc el llancen dos estudiosos de Masó i el seu entorn, N. Comadira i J.
Tarrús: “Pel poc que hem vist d’ell, es tracta d’un artista ple d’interès, en
certa manera una figura paral·lela, estèticament, a Fidel Aguilar.” D’aquest segon
Fidel Aguilar, tanmateix, no se’n sap ben res, com si se l’hagués empassat la
terra. Ni a les publicacions coetànies o especialitzades, ni els entrevistats,
ni a internet, ningú no en sap donar raó. Mentre Fidel Aguilar s’anava
convertint en un mite, Joan Solà, potser amb uns mèrits artístics similars però
amb una dimensió menys tràgica, s’anava enfonsant en l’oblit. Quants Joans Solà
hi deu haver hagut, dissolts, volatilitzats, tan sols en la història de Girona?