Si a Girona hi hagués arribat oportunament un bon fotògraf de guerra, en aquell
juliol del 36 hauria captat una instantània insòlita, la d’un milicià de la FAI
defensant el Tapís de la Creació a punta de pistola contra la iconoclàstia dels
seus companys anarquistes. En tant que esforç per comprendre l’altre, el
contrari, l’escena seria digna de ser narrada per Javier Cercas, oimés tenint
en compte que aquest soldat de Salamina ha estat rescatat per un historiador
sacerdot, Joan Busquets. Quins motius guiaren l’anarquista cap a aquell gest
heroic? Com va sostraure’s a tota la càrrega simbòlica dels objectes religiosos
per veure-hi un llegat col·lectiu? Fou, potser, el nou tipus d’arguments
proposats per la propaganda republicana als quals eren sensibles l’anarquisme i
el socialisme: el patrimoni, a més de la base de la nostra cultura nacional, no
és una defensa del passat sinó el sagrat producte de l’esforç dels
treballadors. Són mots del conseller de Cultura de la Generalitat republicana,
Antoni M. Sbert, que s’afegien a les campanyes publicitàries de salvaguarda
endegades a Madrid: “Obreros de hoy, respetad la labor de nuestros compañeros
de ayer”.
La
fotografia inexistent, potser, s’hauria considerat poc representativa com per
figurar en l’imaginari de la Guerra Civil, ple de destruccions i vandalisme,
una excepció contra els 52 temples destruïts totalment i els 271 parcialment
només a la diòcesi de Girona. Lacrimae rerum, les llàgrimes de les
coses, la torna del gran plor dels homes. Val a dir, tanmateix, que el cas de
l’anarquista defensant l’art religiós no fou tan desacostumat. Joaquim M.
Puigvert, que ha estudiat l’exemple de Girona en el salvament del patrimoni
artístic en temps de guerra, reporta molts casos d’adeptes republicans, així
com la decisiva actuació de la Comissió del Patrimoni en aquells dies
incendiaris, que es van jugar la pell per salvar el patrimoni religiós. Aquella
república, pretesament trinxeraire i col·laboracionista amb les destrosses,
havia estat pionera en incloure en una constitució la riquesa artística i
històrica del país, i per preservar-la havia adoptar els criteris de
conservació més avantguardistes.
De nou, tant l’aniversari
del 1936 com la recent llei de la memòria històrica han servit per llançar-se
rocs amb la fona de la història. Més enllà de la legitimitat dels arguments o
de l’exemplaritat moral dels seus protagonistes, hi ha lliçons de la Guerra
Incivil que es troben en l’heterodòxia: un milicià deixant fugir Sánchez Mazas,
un anarquista salvant un tapís amb Déu al centre.
[@more@]
