Jo –i perdoneu-m’ho– sóc poc mestís. Sense moure’s de la Selva, durant generacions els Pujols i els Colls han contribuït de grat i per força, mitjançant els delmes i altres impostos, a construir ermites romàniques i a daurar retaules barrocs. Tot i això jo tindria el pas barrat en qualsevol d’aquestes esglésies en el cas improbable que volgués casar-m’hi pel civil, perquè hi ha uns senyors molt venerables que en són els propietaris legítims. Aquests ancians estan poc avesats a portar el negoci per via assambleària, i menys encara a escoltar la colla de fadristerns descastats que hem abandonat l’empresa en trobar-la poc viable. Resumint, hi ha un patrimoni històric descomunal governat per una gerontocràcia numantina, atrinxerada contra el perill laic. Ara per ara, i com a desafectes que som, el nostre amor pel passat compartit amb l’Església només pot ser, com deien els trobadors, amor de lluny. Certa tradició patrícia deixa enfonsar la casa pairal quan la dinastia desapareix: si cau el llinatge, que s’enruni lentament el castell. Si aquesta tendència continua, què passarà amb esglésies, rectories, ermites, arxius i museus de titularitat eclesiàstica? Qui continuarà, per exemple, la gestió, amb vocació de servei públic, de l’arxiver Josep M. Marquès al capdavant de l’Arxiu Diocesà? En els seus papers transiten Pujols i Colls, besavis i rebesavis, per això els hereus morals som molts més que no pas els legítims.
[@more@]
