Encara que sigui de mata baixa, l’ombra del xalet Tarrús
es allargada. Si la seva història de proteccions mal gestionades i sentències
milionàries ja és prou llastimosa, més ho seran les conseqüències en els
catàlegs patrimonials del futur en mans de governants porucs. Els ajuntaments
es tornaran gasius, mandrosos i temorencs a l’hora de salvar de l’especulació
el patrimoni arquitectònic. Ho constatava fa poc la demarcació gironina del
Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, denunciant com es rebaixen les
proteccions d’edificis des de l’Ajuntament de Girona. És una presa de posició
que els honra, tenint en compte que el COAC té un horitzó de vaques flaques i
descens d’ingressos, i això no obstant es decanten per un proteccionisme que
els pot limitar les possibilitats d’actuació, llençant-se pedres damunt la
pròpia teulada. De més a més, han centrat la seva atenció en edificis
racionalistes, un llegat mal comprès i de mal defensar: la seva revolucionària
simplicitat constructiva es confon sovint amb pobresa de llenguatge. Per
contra, les mesures de protecció adoptades per l’Ajuntament de Girona són d’un
possibilisme de sostre baix. S’hi troba a faltar aquell coratge dels primers
ajuntaments democràtics, la gosadia jove i mesella que va permetre a Girona la
redacció del pla especial del barri vell. Sembla com si la preservació de la
part antiga demanés tants d’esforços, que avui dia la resta de barris s’hagin
de conformar amb les engrunes.
es allargada. Si la seva història de proteccions mal gestionades i sentències
milionàries ja és prou llastimosa, més ho seran les conseqüències en els
catàlegs patrimonials del futur en mans de governants porucs. Els ajuntaments
es tornaran gasius, mandrosos i temorencs a l’hora de salvar de l’especulació
el patrimoni arquitectònic. Ho constatava fa poc la demarcació gironina del
Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, denunciant com es rebaixen les
proteccions d’edificis des de l’Ajuntament de Girona. És una presa de posició
que els honra, tenint en compte que el COAC té un horitzó de vaques flaques i
descens d’ingressos, i això no obstant es decanten per un proteccionisme que
els pot limitar les possibilitats d’actuació, llençant-se pedres damunt la
pròpia teulada. De més a més, han centrat la seva atenció en edificis
racionalistes, un llegat mal comprès i de mal defensar: la seva revolucionària
simplicitat constructiva es confon sovint amb pobresa de llenguatge. Per
contra, les mesures de protecció adoptades per l’Ajuntament de Girona són d’un
possibilisme de sostre baix. S’hi troba a faltar aquell coratge dels primers
ajuntaments democràtics, la gosadia jove i mesella que va permetre a Girona la
redacció del pla especial del barri vell. Sembla com si la preservació de la
part antiga demanés tants d’esforços, que avui dia la resta de barris s’hagin
de conformar amb les engrunes.
