afectat és gironí, se li hauria d’afegir també la vocació d’emigrant. Acabat el
grau mig en l’únic conservatori de les comarques gironines l’espera el grau
superior, sigui a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc),
sigui al Conservatori del Liceu, ambdós centres a Barcelona. Això, si no es
planteja l’èxode abans i programa ja a l’estranger els seus estudis. Hi ha
temptacions que viuen molt a prop, als conservatoris de Perpinyà o de Tolosa i,
en música, la mobilitat estudiantil europea que propugna Bolonya ja fa anys que
rutlla. En qualsevol cas cal desdramatitzar, si s’escau, l’exili barceloní, els
quatre o cinc anys de formació que culminaran en un títol universitari i una
sòlida xarxa de contactes a compositors, musicòlegs, sonòlegs, pedagogs de la
música i, és clar, músics de tots els àmbits, des de l’especialitat d’antiga,
de clàssica i contemporània, de jazz i música moderna, fins a la música
tradicional. Cal desdramatitzar, doncs, l’esforç d’estudiants i pares que els
donen suport, perquè el veritable drama, de fet, comença tot just després, quan
el graduat vol exercir la professió per a la qual ha esgarrapat semifuses i vol
exercir-la tornant a les arrels gironines. Descomptant la docència, les
oportunitats són mínimes.
Un repàs a les joves promocions de gironins que han entrat
en el món del treball i ho han volgut fer com a músics: el violoncelista
palamosí Domènech Surroca es guanya la vida a Manheimm, on va estudiar; així
com el viola Josep Bracero toca a l’Orquestra de la ràdio de Saarbrücken;
mentre el violinista de Tossa Carles Puig corre per Holanda. Casos similars són
els germans Oliu, de les Preses, o el violinista Agustí Coma i la seva germana,
la mezzosoprano Gemma Coma. Els mateixos destins es donen en l’àmbit de la
música antiga: si el baixonista Quim Guerra s’espavila per Suïssa i Holanda,
Pau Marcos toca la viola de gamba per terres lioneses i també volta per França
el contratenor Òscar Bonany. Els que tenen més sort, en canvi, són els que
s’han optat per la música tradicional: de moment, encara hi ha feina per a les
cobles, i més si són cobles orquestra, que permeten sobreviure econòmicament
per bé que amb una forta estacionalitat i uns horaris feixucs a partir dels
trenta anys.
És massa fàcil atribuir-ho tot al sistema, a una indústria
musical que premia la música comercial i oblida l’exigència. En aquest temps de
turbulències i de crisi del sector discogràfic, hi ha noves oportunitats per a
la imaginació, ja que les mateixes eines que permeten escoltar qualsevol música
sense pagar drets d’autor són les que, en contrapartida, permeten difondre
qualsevol iniciativa sense passar per la indústria, unir esforços i
canalitzar-los, buscar nous repertoris i, al capdavall, acabar amb l’oïda
única. Tot es resitua, i el que ahir era música clàssica avui es reformula amb
fusions amb altres músiques i propostes interdisciplinàries. L’Orquestra de Girona,
acompanyant el pop mallorquí d’Antònia Font; l’Ensemble Athenea –que
aconsegueix integrar en dates assenyalades alguns dels esmentats joves músics
en la diàspora- prestant-se a les disfresses i jocs surrealistes i parateatrals
en el seu projecte Poulenc, vet aquí el pas que alguns ja han donat per
guanyar-se un nou públic i noves oportunitats. Ara les institucions han de
parar la mà a aquestes iniciatives. Una mesura intel·ligent que comença a fer
camí és exigir, als festivals de música que demanen subvencions oficials,
certes quotes de participació de músics del territori, per contribuir així a
crear un teixit de professionals que puguin guanyar-s’hi mitjanament la vida.
