El pastor de núvols

El recordo, en una gran entaulada, havent dinat davant del mar. Es va aixecar de la cadira per entonar un poema cara al vent, solemne, “Núvols”: “elomen elomen lefitalominal volminuscaio bàumala bunga”. Com que li coneixia una mica l’estil, sabia que no podien ser seus, aquells versos, però els va dir com si ho fossin, gorgolant les guturals i les líquides, fins que es congriaren al nostre davant aquells cúmuls panxarruts plens de catxassa i esdrúixoles: “gràgluda glígoda glòdaix gluglamen glòglada glèroda glàndridi”. Imagino l’extraordinari poema d’Hugo Ball, el poeta dadà del Cabaret Voltaire, recitat per Jaume Bosquet dins les aules del seu institut olotí, congriant-se de nou davant dels seus estudiants. Ho explica ell mateix al seu poema “Entrada lliure”: “I fins avui no he sabut, per la innocència / dels ulls d’en Bully Darbo (de Sant Jaume o de Gàmbia,/ tant se val, el que compta és entrar en els versos) / que els núvols del poema excels portaven pluja”. A dia d’avui els poetes fan les feines més insospitades, com professor d’institut o millor dit, en el cas de Bosquet, pastor de núvols -si més no mentre li deixin els plans d’estudi actuals-, fent-los entrar dins la cleda de l’aula trenta-tres. La darrera disfressa que li he vist és la de guanyador dels premis dels Jocs Florals de Barcelona d’enguany, en el cent cinquantenari de la seva restauració, pel seu poemari Triacant, i que el converteix també durant un any en el Poeta de la Ciutat. Acostumat al verí del teatre, no crec que la disfressa l’afecti gaire. Continuarà estimant els Davidoff –fill d’estanquer–, el jazz i les faves, els haikús i la poesia de Joan Teixidor, aprenent dels seus fills, perseguint versos com anguiles esmunyedisses, i mirant de transmetre als seus estudiants l’esgarrifança, l’espasa de llum que algun altre pastor de núvols li va transmetre.