Al Liceu he escoltat i vist dues nits de Sant Joan seguides. L’una, al segon acte dels Mestres cantaires de Nuremberg, orgiàstica; l’altra a Salomé, espectral: amb la degollació de Jokanaan instigada per la filla d’Herodies comença el primer Sant Joan de la història. Ells, i Mendelssohn, i Shakespeare, i Joan Amades, i Dagoll Dagom-Sisa, i Serrat, ens han anat insistint que la nit d’avui és especialíssima i portentosa per encarar l’estiu, i la vida, amb vigor i capacitat de somni. Contra tanta expectativa de renovació i màgia, se’ns han ofertat
revetlles de raval, petards amb precaució i fogates vallades. Si en aquestes condicions algú espera veure algun follet o bruixa entre les flames, va arreglat. Jo encara no sé com hem de viure aquesta nit de solstici que ens lliga amb el passat més ancestral, però agrairia que algú repensés el model actual de festa, sobretot a Girona, acceptada més com una nosa plena de perills on cal, bàsicament, esgarriar les brases per tal que el foc no sigui massa poderós. Per la seva tradició popular i literària, per les seves dimensions locals, mediterrània i europea, Sant Joan és una celebracio amb tantes potencialitats simbòliques que, de creure’ns-la, la podríem rellançar com han fet els americans amb el seu Halloween o nosaltres mateixos amb Sant Jordi. Però li falta que algú cregui en ella i s’hi inverteixi, sobretot en el seu marqueting, que algú la insereixi amb dignitat dins la cultura de
masses. Si la deixessin, TV3 ho sabria fer prou bé (i que ressuscitin les Teresines per a l’ocasió!). Algú l’ha convertida, ui quina por, en la festa dels Països Catalans. A mi no em faria res que es digués, per exemple, la festa dels Països Valencians, amb el benentès que ens hi compten. De fet, en foc i en festa, els del sud ens poden ensenyar moltes coses, als de la València Vella.
revetlles de raval, petards amb precaució i fogates vallades. Si en aquestes condicions algú espera veure algun follet o bruixa entre les flames, va arreglat. Jo encara no sé com hem de viure aquesta nit de solstici que ens lliga amb el passat més ancestral, però agrairia que algú repensés el model actual de festa, sobretot a Girona, acceptada més com una nosa plena de perills on cal, bàsicament, esgarriar les brases per tal que el foc no sigui massa poderós. Per la seva tradició popular i literària, per les seves dimensions locals, mediterrània i europea, Sant Joan és una celebracio amb tantes potencialitats simbòliques que, de creure’ns-la, la podríem rellançar com han fet els americans amb el seu Halloween o nosaltres mateixos amb Sant Jordi. Però li falta que algú cregui en ella i s’hi inverteixi, sobretot en el seu marqueting, que algú la insereixi amb dignitat dins la cultura de
masses. Si la deixessin, TV3 ho sabria fer prou bé (i que ressuscitin les Teresines per a l’ocasió!). Algú l’ha convertida, ui quina por, en la festa dels Països Catalans. A mi no em faria res que es digués, per exemple, la festa dels Països Valencians, amb el benentès que ens hi compten. De fet, en foc i en festa, els del sud ens poden ensenyar moltes coses, als de la València Vella.
