Els sons que es perdran

Hi ha fresses força joves que ja tenen data de caducitat: el fregit dels vinils, el galop d’una impressora matricial, l’aiguabarreig del dial buscant una estació de ràdio, la percussió d’una màquina d’escriure, el sorollet d’un mòdem connectant-se. Seran sons d’una època, condemnats a evocar unes dècades del passat. Quan els recuperem en un exercici de nostàlgia o de pedagogia, ressuscitaran al costat dels cassets, els videos beta i els VHS, les pantalles verdinegres, els televisors voluminosos, les aspiradores amb bossa, al costat de les guies telefòniques, les enciclopèdies i la premsa fabricades amb arbres morts. Obsolets com ho són ja la textura de gramola, el so dolç de les campanes en la nit i la borinor soviètica de les sirenes de les fàbriques, o el creixent i el decreixent d’una flauta indicant el pas d’un esmolet. Josep Pla, que a l’hora de descriure paisatges tenia també l’oïda molt fina, escoltava com repicava l’airet entre les fulles dels pollancres i es desconcertava si en un poble no podia escoltar el rítmic martelleig de l’enclusa dels ferrers; o si per la Mare de Déu d’Agost no sentia a l’hora de dinar la simfonia de plats, forquilles i culleres emesa per les casetes de la platja del Canadell quan despatxaven l’arròs negre i la llagosta, totes a la mateixa hora. Dins de l’estrèpit del tren sentia a l’orella, quan creuava l’Onyar, el cant de les granotes, el vent entre les canyes, les notes d’un manubri llunyà, i tots aquests sons se l’enduien al seu passat gironí. La revista de tecnologia digital Wired, en llistar les cent coses que els nostres menuts ignoraran, inclou també, al costat del fax, la cal·ligrafia i les graelles horàries de la televisió, les escoltes col·lectives dins el cotxe, exterminades pels devedés i els emapetrès individuals. Potser el futur ens porta paradisos de sons privats i inferns de sorolls públics.

Tweet