Larari, o el racó dels déus de casa

Ja fem tard per recomanar Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, que ja porta tres reimpressions des de l’any passat i una corrua de bones crítiques al darrere. Més enllà del seu innegable valor literari, els set relats que el conformen mereixen també aparèixer aquí per la lliçó d’amor a la música de cobla que hi traspuen, pels coneixements que hi dissemina i, sobretot, pels valors amb què ens ensenya a estimar-la des de la contemporaneïtat, sense essencialismes però també sense complexos. I, de més a més, perquè moltes de les figures sobre qui escriu són gironines: semblava impossible, una mirada esbandida sobre Juli Garreta, Ricard Viladesau, Saderra Puigferrer o Pep Ventura, després de tanta intencionalitat que els ha plogut al damunt.
De Pep Ventura, el creador de la cobla nascut a Alcalá la Real i, per tant, d’origen andalús com les mateixes arrels de Jordi Lara, en resulta una reflexió sobre la identitat que ens anem bastint i de l’arrelament. Com la mateixa cobla, aquesta perversió de supervivència rebeca. De Juli Garreta en reprèn el misteri ja mític del creador ganxó, aquest personatge escàpol que ningú encerta a explicar, amagat sota les disfresses de rellotger o de poca-solta, convertit per Jordi Lara, durant anys, en una obsessió personal. No és sinó la fascinació pel geni creador i els seus processos, pel pinetell inexplicable, en una recerca que sempre aporta resultats parcials i insatisfactoris. Amb Ricard Viladesau, el millor domador de tenora del món, el misteri es trasllada del compositor a l’intèrpret, de com s’és donat o negat allò que es diu talent, independentment de les qualitats morals de l’artista. I amb Saderra Puigferrer, Jordi Lara acaba recreant literàriament, com ho féu Stephan Zweig amb El Messies de Haendel, la creació de la seva sardana més celebrada, “Somni”, en un rapte d’inspiració que no va poder igualar mai més. S’enganyarà, doncs, qui cregui que és un llibre bàsicament per a sardanistes o, essent benèvols, per a melòmans catalans, perquè Una màquina d’espavilar ocells de nit és una reflexió sobre la creació i com el do de l’art pot entrellaçar-se amb les nostres vides donant-hi sentit.
Literaturitzant la cobla i els seus protagonistes, el que acaba fent Jordi Lara és la creació d’un imaginari musical lluminós, modern i, si les coses anessin com haurien d’anar, col·lectiu; convertint un patrimoni que alguns voldrien escleròtic en un llegendari per acompanyar-nos el dia de demà. Un altre vigatà com ell, el musicòleg Jaume Ayats, ha fet un bon treball històric desconstruint la sardana, analizant sistemàticament l’adhesió de valors que han acabat encotillant-la. Un cop alliberada, un cop evidenciada la trama d’ideologies, interessos i malentesos, ja la tenim a punt perquè Jordi Lara l’hagi reprès per reconstruir-nos-la dins el nostre larari, el racó sagrat on venerar els déus familiars.

 



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Música, Revista de Girona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.