El consol de les campanes

Conversa entre l’antropòleg Nigel Barley i un dowayo, per esbrinar algun dels seus ritus: “¿Per què feu això?” ”Perquè és bo.” ”¿Per què és bo?” “Perquè ens ho van dir els nostres avantpassats.” “¿Per què us van dir que ho havíeu de fer?” “Perquè és bo.” En aquest cercle tautològic on s’estavellaven la resta d’arguments, l’antropòleg mai no podia esquivar els
avantpassats, ens els quals començaven i acabaven totes les explicacions. Els avantpassats opinen mitjançant les tradicions, creuen que les campanes han de continuar sonant a la nit de Sant Mori o on sigui, que les curses de braus han de perpetuar-se, o que la fruita es menja després de l’àpat, mai abans. Els avantpassats són una colla de xerraires que de vegades parlen amb seny i bellesa, però d’altres cops més val perdre’ls el respecte i enviar-los al repós etern. Quina essència rural es perdria, si les campanes deixessin de tocar a la nit? O és per orgull vilatà contra els sobrevinguts? Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, però avui dia per batre no cal ni pols ni era; en canvi sí que pot caldre silenci nocturn per fer prosperar un negoci de turisme rural que pot beneficiar tota la vila. Les
meves nits infantils són indestriables dels tocs del campanar de Vilobí que m’acotxaven, però em preocuparia molt més la pèrdua d’altre patrimoni si les campanes abandonessin el seu insomni. És quan tot canvia massa de pressa que la veu dels avantpassats semblen cançons de sirenes. Llavors ens aferrem a detalls, símbols i engrunes bo i resignant-nos a les pèrdues més transcendents. Al temps de l’eufòria immobiliària, mentre s’enderrocaven
edificis seculars del meu poble, la preocupació era no perdre la toponímia local, el nom de cada casa. Magre consol, el dring nocturn d’una vella campana enmig d’una urbanització amb nom de poble antic.

Tweet