Cultura de la massa


brunyols Comprant resolis i matafaluga em sento observat,  ja no pels meus avantpassats sinó per mi mateix. Vull dir que fer brunyols ja no m’és un acte natural sinó una litúrgia, una –ai, las!– tradició. I així, en la meva consciència de supervivent, de practicant, el meu pastat es torna menys espontani, el gest se’m torna emfàtic, em subratllo en la meva condició d’aborigen. Quan la flaire saturada d’oli i sucre s’escampa per l’estret carrer de la Clau, a Vilobí d’Onyar (La Selva), pressento com si en qualsevol moment pugui arreplegar-nos alguna càmera televisiva que vagi a la recerca de les autèntiques tradicions de Setmana Santa. Suposo que els deu passar també a les vestes o als manaies, quan en algun moment se senten equiparables als que fan de Mickey i Goofy a Eurodisney. Tot això està molt estudiat, els antropòlegs en diuen processos de folklorització, que s’inicien quan algú assenyala amb un dit certa activitat tradicional i diu “Que maco, que típic!”, i se la mira i li fa una fotografia. Després els fotografiats es contemplen, i s’agraden; per agradar més n’accentuen tot allò peculiar, colorista i extremat, per tal que es trobi tot encara més maco i més típic. I hom acaba muntant-ne una fira o llogant-s’hi cadires per a oci de vagants. Miro de desnaturalitzar-me, com és tendència al meu poble, on s’han debolit tant el sal-pas com les processons i les caramelles. Al meu poble, el tocadiscos connectat als altaveus del campanar escampava la Passió segons Sant Mateu planant per la vila, Bach com una matraca, percudint les consciències. Vilobinenc com sóc, perverteixo l’ortodòxia dels brunyols amb pràctiques noves i aberrants, com per exemple deixar llevar la massa dins el cotxe al sol. Això les meves àvies no ho feien: traeixo, desafio el passat. Tot i això, continuo sentint-me un tipus típic, nadiu esclau dels nadius, un selvatà pintoresc que encara fa brunyols.



Quant a joseppujol

Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d’Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d’Història de la Cultura a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d’altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L’estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/

Aquesta entrada ha esta publicada en La Selva. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.