Les tecles del telèfon
formen un triangle equilàter: Retrucar – Marcar –Penjar. Les recorro
prement-les mecànicament durant una hora, esperant que hi hagi algú a l’altra
banda. No és tan monòton com sembla, ja que molt de tant en tant algú respon:
“Benvinguts al servei d’entrades de Temporada Alta, bla-bla-bla, esperi’s un
moment” i em regalen les oïdes amb un concert de Brandenburg, sempre el mateix
moviment. Al cap d’uns minuts, em
foragiten sense explicacions de la línia. Llufa. Sort que som dos els intrèpids
per combatre durant aquest primer dia en què surten a la venda els abonaments,
i podem rellevar-nos en aquesta fadigosa tasca al llarg de tot el matí. Ho
aconseguim després d’esmerçar-hi hores, diners per les trucades i diners per la
seva gestió, perquè el seu temps té un preu, el nostre no. Gairebé preferia les
cues davant les taquilles del Teatre Municipal, sense suplements econòmics i
que permetien ser previsors: arribar abans, menjar l’entrepà, llegir-hi el
diari. A més, s’hi feien amics, per solidaritat contra els enemics que volien
colar-se. En canvi, les cues virtuals premien l’atzar i no l’esforç, ens aïllen
perquè ens saben perillosos com a grup, exigeixen una disposició activa i
absorbent, i acabes havent-te-les contra una màquina sense rostre,
incombustible, impertinent, insensible als improperis amb què la vilipendies.
Tanmateix, m’han dit que les cues presencials a taquilla també han estat un
malson.
[@more@]
