L’eix Vic-Girona ja existia abans de l’Eix. L’Eix Transversal no ha aconseguit sinó accentuar una porositat que les Guilleries i altres massissos tan sols mal dissimulen. Ho sap el Ter, que sap trobar meandre a meandre la platja de Pals, i ho saben els àmbits dels bisbats, més propensos a l’òsmosi intercomarcal que no pas a respectar límits provincials. “Laura a la ciutat dels sants” podria situar-se a Girona mentre Josafat podria transitar per la catedral de Vic. Amb túnel de Bracons o sense, els osonencs vénen a ser com els veïns de dalt amb qui es comparteixen dèries i mots, i amb els quals és senzill improvisar un àpat a base d’embotits.
Deu ser per això que els vigatans trasplantats a terres gironines no tenen gaires dificultats d’aclimatació. Més aviat s’hi eixoriveixen, sobretot quan els arriben els aires marins. Així, l’Empordà sol enllaminir-los i, si són lletraferits, hi fruiten amb ganes. Des del gran diorama de la Mare de Déu del Mont, en una estada transcendental de cinc setmanes, Verdaguer ja va enflairar el Canigó. El periodista Manuel Brunet (1889-1956), que és recordat sobretot per una novel·la plena de bonhomia, El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), fou un altre osonenc que va adoptar la segona plana amb tant o més entusiasme que la primera, i ja havia definit l’Empordà com “un país per quedar-s’hi”. Vigatana fou l’escriptora M. Àngels Anglada (1930-1999), però des del seu arrelament a Figueres el 1961, els gironins ens en sentim deutors, tant per la seva lectura tan sàvia i ponderada del nostre paisatge, com per la seva actitud cívica, per exemple, en la defensa dels aiguamolls de l’Empordà abans de la creació del parc natural. Anglada, tanmateix, la seva plana nadiua, se l’emportà posada. El seu poema Dues planes és el seu itinerari geogràfic i vital: reconeix i recorda els vels espessos d’imprecisa boira, els vells carrers de la ciutat dels sants, però “Camí dels vents, he estimat l’altra plana, / els vols de les gavines als sembrats, / les aigües, com nosaltres, indecises”. Per això és la Universitat de Girona, a través de la Càtedra Maria Àngels Anglada, qui més vetlla per la divulgació de la seva obra; i és al centre gironí de La Mercè on retrobàrem ahir la seva obra poètica, pensada amb vocació clàssica, és a dir, de vida perdurable, tot inaugurant el cicle A pas de poetes. Un cicle, aquest, pensat als seus inicis per un altre vigatà, Víctor Sunyol, al qual també Girona li va provar. És això, que de les estades llargues o curtes dels osonencs, aquí sempre ens en solem beneficiar.[@more@]
