¿Què n’hauríem fet, de les nostres adolescències, molts dels que estem a la quarentena, sense Lluís Llach? ¿Qui l’hauria substituït com a pedagog de l’amor, la política i la vida? ¿Qui ens hauria engrunat i deixatat Kavafis, Màrius Torres i Sagarra i ficar-nos-els a la boca, cullerada a cullerada? Qui ens hauria desacomplexat la llengua? Tot i això, sóc de la pila que vàrem començar a fer-li lletjos després del zenit del concert al Camp del Barça, el 6 de juliol de 1985, on encara vàrem desembutxacar l’encenedor. Els camins es bifurcaren i, des de llavors, Llach es va convertir en un cordial ex, ocasionalment seductor, amb qui no estalviar una rebolcada pels vells temps. Sí, fa vint anys jo vaig ser “llaquero” de manual, i ben cofoi que n’estic. A Girona érem munió, una munió intergeneracional. Els seus concerts eren a les Fires el que el tarlà és a la Rambla o la ginesta al Corpus. Al Teatre Municipal, ple com un ou, s’establia una complicitat especial, perquè ell jugava a casa i els de casa érem nosaltres; fins que una tardor, la rutina va estroncar-se i van deixar de programar-lo. Això, a hores d’ara molts no ho hem perdonat. Entre l’Ajuntament refractari i els discos desconcertants d’Astres i Geografia, el divorci entre Llach i molts gironins va consumar-se, sense papers, silenciosament. Quan, després de Verges i de Parlavà, als noranta va bescanviar l’Empordà pel Priorat, no ens va saber ni greu. Ell, autor junt amb Sopa de Cabra i Enric Morera de les peces musicals més xovinistes sobre l’Empordà, traïa el seu amic el mar. Motiu de més per fer via per separat. Ja tornarà quan li vagui. La Dansa de la Mort de Verges es podia ballar perfectament sense que ell cantés al cor de la processó.
Ens fèiem els desmenjats però, malgrat tot, malgrat els anys i la distància, l’hem anat vigilant de lluny estant. Encara la seva integritat personal ens educa, encara coincidim en la gran majoria dels seus arguments ja que no en la seva música, encara ens incomoda una mica la seva caricatura al Polònia. De més a més, per acabar-ho d’adobar, el fill pròdig ara ens torna, en el seu darrer concert abans de retirar-se, savi i sabent el que volen dir les Ítaques i les Itaques. El concert serà a benefici d’una ONG local, Salvem l’Empordà, i una altra de global, Metges Sense Fronteres, segons voluntat del mateix Llach. A Verges hi haurà batusses per trobar alguna de les 5.000 entrades, perquè el desamor no era tal. Només ho fèiem veure: bon viatge per als guerrers.
[@more@]
