El mestre Francesc Civil i Castellví (1895-1990) va tenir dissabte passat el seu homenatge amb l’estrena del seu “La Magdalena penitent, poema-oratori per a chor, solistes i orquestra, amb orgue”, amb lletra de Salvador Sunyer, una obra de 1975. L’orgue del títol, substituït per un harmònium, es va trobar a faltar sobretot en certs moments solistes d’explosió sonora. El mestre gironí segurament pensava en els plens del seu orgue de la catedral, d’una pulmonada que l’harmònium no pot ni somiar. Però el mestre prou que s’hi hagués conformat, de poder estrenar a Girona un parsifal d’aquesta envergadura, amb orgue o sense. Hi estava acostumat: la vida de Francesc Civil fou un continu resignar-se a gairebé tot, a estretors, a injustícies, a certes humiliacions, per tal que li deixessin fer música. En ell, aquest fer música incloïa tocar-la, compondre-la, escoltar-la, recollir-la, estudiar-la, historiar-la. Però només ensumar-la, en el cas de la Magdalena.
Tres sales hi ha a l’Auditori gironí que esperen tres noms que les mereixin. Al de Barcelona, s’han decantat per batejar-les amb els noms de Pau Casals, Oriol Martorell i Tete Montoliu. Prudents, han triat els de tres venerables difunts, evitant els homenatges lapidaris contra ancians de cor trencadís. Si mai es discuteixen les de Girona, la sala Francesc Civil serà un nom de consens que ningú no gosarà discutir, després d’algunes generacions de músics i oients que li som deutors.
[@more@]
