Ha plogut gaire, a Girona? em pregunta el meu pare, i sovint no li ho sé respondre. Tancat a casa, amb prou feines m’he fixat si plovia a bots o a barrals, encotonat i protegit de tots els excessos atmosfèrics. A ciutat, la pluja serveix per embussar els carrers; el temps, per fer-ne poesia i articles deliqüescents, d’aquí que considerem el súmmum de la banalitat les converses d’ascensor sobre la calor o la poca fred que fa a fora, sense haver-les experimentat a penes. El pagès que Pla trobava dins de tots els catalans escasseja. El meu pare queda sovint decebut, tant pel cel com per mi. El cel, perquè li plou massa poc; jo, perquè li porto notícies massa vagues. Li vàrem regalar un pluviòmetre, però no se’n refia. Més precisos que els mil·límetres cúbics són la set del seu planter, l’aspror de la terra, la pols a les fulles o la llera eixuta de l’Onyar.
Quan el meu pare em demana noves de pluja, no ho fa només per donar-me conversa sinó perquè sap que, al capdavall, la bona marxa del món en depèn. És una veritat primària, elemental. Del teatre de la política, de les deslocalitzacions de la indústria o dels avatars de l’economia, ens en salvaran -o no- les pluges benignes, l’únic que ell no relativitza. El seu pagès ben viu a dins, el meu pare examina el cel de llevant a ponent, sospesa els núvols prenys i els seus matisos de gris, els bons i els mals averanys, perquè l’essència de la vida es troba en el regal de l’aigua ben ploguda.
[@more@]
