La primera solució constructiva d’ahir que es va convertir en un greu problema d’avui fou l’al·luminosi, quan les bigues es van tornar de mantega. Ara toca l’amiant. Per les seves excel·lents qualitats aïllants i per abaratir costos, el fibrociment amb components d’amiant, popularment conegut com a uralita, va usar-se en teulades, dipòsits d’aigua, canonades, desguassos, parets, arreu. I un cop revestits, aixoplugats, sadollats per la uralita, hem descobert que l’amiant és cancerigen. La inhalació continuada de les fibres d’amiant provoca abesteosi, mesotelioma i tot un ventall de tumors, com n’han patit els treballadors de les fàbriques d’uralita fins que fou prohibida en dates recents. El reglament sobre treballs amb risc d’amiant, del 1984, va arribar massa tard, quan molt de mal ja estava fet. L’assumpte encara cueja als tribunals.
A més dels afectats, hi ha l’escampadissa del producte verinós. Catalunya està folrada d’uralita, especialment la Catalunya menuda, la que no podia permetre’s un teulat de teules, la que ha begut o beu encara de dipòsits vells. Actualment, qui té uralita té un problema, tant pel risc de mantenir-la com pel preu d’eliminar-la. Truco a la Deixalleria de Girona i, tal com em temia, no l’accepten: em proporcionen telèfons d’empreses autoritzades, que la tracten com si vingués directa de Txernobil i amb uns pressupostos que fan tombar d’esquena. Segons la Llei de Residus, dins la llista de materials perillosos que les deixalleries han d’acceptar no hi ha la uralita, de manera que la seva admissió pot convertir-se en un bon indicador entre deixalleries de primera i deixalleries-aparador.
Una ment heterodoxa i bocamolla m’informa d’una sortida per la tangent davant de tanta rigidesa administrativa: trossejar les peces de fibrociment i escampar-les, ben amagades, pels contenidors de diverses obres i per les papereres públiques. Intueixo que és una solució força habitual quan la quantitat a eliminar no és gaire voluminosa. És així com es perverteix un procediment oficial correcte però primmirat, aconseguint a la fi l’efecte contrari, que la toxicitat se la campi, descontrolada. Potser l’administració s’ho haurà de replantejar, facilitant la gestió ecològica d’aquest rebuig sense que tot el pes recaigui en l’afectat. Queda en l’aire, com les partícules d’amiant, una pregunta de fons: de debò que les empreses productores no hi tenen cap responsabilitat? Pel fet que llavors no se’n conegués la toxicitat, els eximeix d’afrontar cap conseqüència?
[@more@]
Quant a joseppujol
Josep Pujol i Coll, sóc nascut a Vilobí d'Onyar (La Selva) però gironí de professió.
Treballo com a professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). A més dels interessos musicals, en tinc molts d'altres, sobretot els literaris. He publicat quatre llibres de narracions (Cal·ligrafia, Tres tríptics, Fruita del temps i L'estratègia del cucut), una novel·la (Els tatuatges, premi Andròmina a València) i algun poema.
https://sites.google.com/site/joseppujolcoll/
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
