Ciutadans i meduses

És higiènic tenir amics ideològicament distants, perquè t’obliguen a verbalitzar el que no cal amb els propers. En tinc un, gallec afincat a Madrid, lector assidu de Libertaddigital i altres mitjans proclius al PP, amb el qual l’enraonar pren tot el seu sentit etimològic. Ell ha fet de la llibertat personal la seva bandera, amb prou criteri com per no lligar-se al dictat de cap partit, i en nom de la llibertat troba qüestionable tota ingerència de la política en l’ús de les llengües, especialment a Catalunya. Entre el tauró castellà de 300 milions de parlants o la sardina catalana de 10 milions, que l’oceà decideixi què ha de sobreviure. De res no hi valen els meus contraarguments sobre el valor de la diversitat cultural i l’intervencionisme per preservar-la, de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social que així es crea. De Madrid estant, contempla el partit Ciutadans com el gegant adormit, com l’Espàrtac que alliberarà els esclaus castellanoparlants sotmesos a la llengua catalana, ufanosa com mai sota la capa del sol. Li replico que és un partit contradictori, que es diu d’esquerres sense que s’ho creguin ni els seus votants ni els mateixos dirigents, que en el seu punt àlgid tenia una intenció de vot del 4 % i baixant. Ens enroquem i, per canviar de tema, parlem de l’estiu i li comento la plaga de meduses que amenaça el nostre litoral. “De debò teniu meduses? No és una exageració periodística?” Construint la realitat, som cecs palpant un elefant.