Passem l'estiu laxes, deixatats, informes, però el setembre ens recorda el motlle que havíem abandonat, i ens disposem a ficar-nos-hi de nou. Ens sobrevolen les corbates i les faixes, els sostenidors i els mitjons, les ganes d'aprendre un nou idioma o una nova cuina. Els fascicles que ara es multipliquen als quioscos s'aprofiten d'aquesta tendència nostra a formar-nos, a donar-nos forma, pensant que ens hem d'encabir dins el pintor ideal que habita desdibuixat en nosaltres, o que hem de cisellar l'atleta que el nostre greix dissimula. Més que una matèria mal·lejable, si es vol ens podem contemplar com ho feia Miquel Àngel amb els blocs de marbre: només cal desbastar la pedra sobrant per alliberar l'obra d'art que ja hi ha a dins. Així, quan l'educació no és un vestit de neoprè sinó un acte d'aprenentatge lliure, es produeixen sorpreses tan grates com la Jove Orquestra Athenea, que aquests dies cursava la seva vuitena edició, amb un programa basat en el Concert per a violí de Beethoven i les Danses sacres i profanes de Debussy, que no tenen res de morralla pueril. A més dels professionals de l'Orquestra de Cadaqués, enguany els estudiants més veterans també han assumit tasques educatives envers els neòfits, fent més llatina la corretja formativa. El dijous, 6 de setembre, a l'Auditori, la barreja d'esforç, motivació i plaer un altre cop féu oblidar a públic i oients que aquella orquestra és, de fet, un projecte educatiu.
Da capo, que vol dir tornem a començar.
[@more@]
