País de paisatge?

Qui gosa dir-ne res de mal, de la flamant
carretera Girona-Olot? Llevat del coll d’ampolla Banyoles-Besalú, encara
pendent, ara els vehicles hi corren llatins, sense por de corbes tancades o de
processons amb camió. Més ampla, més grossa, més dreta, el territori ha quedat
cosit amb un cordó de quatre carrils. És a punt de culminar el procés iniciat
fa setze anys, quan vam descobrir amb olímpica sorpresa que Banyoles i Girona
podien tocar-se amb les puntes dels dits. Però a cada nou tram hem perdut una
vista singular. Primer va ser el llac de Banyoles, obviat misteriosament, després
el cingle de Castellfollit va deixar d’esglaiar els transeünts, i ara ja no cal
fer l’espectacular travelling a què obligava la travessia de Besalú -el pont
medieval, quin actoràs!-. Abans, la carretera semblava dissenyada per
guionistes, sempre mantenint el to però amb punts àlgids per aplaudir-hi. Des
del cotxe, abans de ser engolit pel túnel, ja no veig Castellfollit, la barana
de la carretera me n’oculta justament les cases aterrides ran del penyasegat.
Això sí, a cada punt una gran fotografia, no sé si amable o cínica, em recorda
el que m’estic perdent. Sort que malgrat tot el paisatge, generós i manyac, vessa
per les vores. Qui no es conforma és perquè no pot. Algun dia sumaré els minuts
que m’he estalviat a cada viatge i en faré un de pur plaer, com la Teisa, que hi transita
ignorant les presses i el nou traçat, saludant poble per poble.