Si els catalans ens queixem del centralisme espanyol i els gironins, del barceloní, també des de les comarques ens avisen de la biga a l’ull. En el darrer número de El cartipàs olotí, l’historiador Josep Murlà es lamenta del trasllat de nombrosa documentació de fons parroquials garrotxins cap a l’Arxiu Diocesà de Girona. Ja no és possible de consultar als llocs d’origen, entre molts altres, els llibres sagramentals de Ridaura, la Vall de Bianya, Castellfollit de la Roca i el mateix Olot, ara que la febre del passat estimula molts particulars a consultar aquestes fonts úniques per reconstruir la seva genealogia. Segurament era una documentació poc protegida i en situació de risc, però una bona entesa amb les altres administracions locals o comarcals haurien pogut garantir el dipòsit i la consulta in situ, una consulta que a hores d’ara cal fer a Girona, amb menys facilitats i retards en la seva reordenació. En aquest cas tornarem a enyorar la capacitat de treball del malaguanyat arxiver diocesà, Josep M. Marquès, entestat en sistematizar i bolcar a la xarxa els fons de l’arxiu. Entre el 1982 i 1985, Marquès va microfilmar gairebé tots els llibres de baptismes, matrimonis, òbits i testaments de les parròquies del bisbat, consultables a l’arxiu però encara no per internet. Seria un premi de consolació, que almenys des d’un ordinador de Castellfollit algú pogués recuperar les dades baptismals d’un seu rebesavi sense haver de baixar a Girona.
