Músiques intervingudes

Dins l’agenda de l’abril, al costat de procurar el planter dels melons o recopilar la documentació fiscal per a la renda, prop de Sant Jordi caldria instaurar-hi la proclamació de la república com a acte tradicional més.  Cal una balconada municipal, una colla entusiasta i algú que es presti a fer de Macià. Un cop proclamada, cap a fer el vermut o a
sopar. A Figueres van assajar-ho gràcies al pregoner Carles Coll qui, amb el mateix fer, proclamava la sardana com a dansa nacional. Aturem-nos-hi, que aquí discrepo. Una cosa és proclamar la república i l’altra, molt diferent, momificar un ball. Oficialitzats els curts i
els llargs, les tirades i els aplecs, què en farem, un cop la sardana estigui dissecada dins un Diari Oficial de la Generalitat? Després del pregó, la festa de Figueres segueix. Al programa hi surt, com a actuació estelar, Conxita. Vaig voler-hi entendre el grup de l’Helena Casas, que practica un pop català madur i transitable, però no. Es tracta de Conchita, una simpàtica madrilenya transportada per La Caixa, els 40 Principales i els comerciants de Figueres. Seria interessant de constatar el percentatge lingüístic en què sonaran les músiques de les fires de Santa Creu, d’altra banda molt similar al de qualsevol festa major, bar o discoteca catalana. Farem amb la música el mateix que fem amb el territori, protegir-ne unes illes i deixar que el lliure mercat trinxi la resta?  Si reinvindicar la sardana com a dansa nacional vol dir folkloritzar-la, allunyar-la i museitzar-la fins que sigui literalment intocable, la llei de l’eutanàsia hauria de prohibir les agonies llargues, inútils i doloroses. Més valdria intervenir en la música de consum, ara que el pop en català és més divers que mai, tan ric com les edats d’or de la cançó o del rock català. I que la sardana i la cobla es contaminin de totes les novetats possibles, que s’hi juguen la supervivència.

Tweet