Al solemne enterrament d’Isaac Albéniz, el 6 de juny de 1909, entre les corones de l’Orfeó Català, l’Acadèmia Granados, el Real Conservatorio de Madrid i tantes altres d’institucions i particulars, la que va enviar-hi l’Ajuntament de Camprodon devia ser una petita anella com les que es llencen a les barraques de fira per atrapar una ampolla de licor. Mort als quaranta-nou anys, al zenit de la seva fama, mentre sonava El crepuscle dels déus i el Rèquiem de Faure, tothom se’l volia seu, al pianista i compositor que havia pogut mirar Debussy als ulls.
Albéniz va néixer a Camprodon per casualitat, un destí breu per a Ángel Albéniz, un funcionari basc que s’havia casat amb la gironina Dolors Pascual, tot i que Catalunya –Barcelona, no pas Camprodon– va ser-li terra de partida i d’arribada d’una gira vital que seguiria per Madrid, les Amèriques, París i Londres. Però Camprodon, que se l’estima fins al punt de convertir la seva casa més o menys natal en museu i mantenir els cursos internacionals de música, haurà de llançar al vol una altra anella per caçar-lo en aquest centenari. El seu homenatge competirà amb la poderosa Fundación Albéniz, radicada a Madrid i Santander, la qual ha anunciat l’inici de l’Any Albéniz amb cicles de concerts i conferències, l’exposició El Gabinete Albéniz, la publicació en xarxa i en obert d’una nova versió de la suite Iberia, i l’estrena de la nova seu a la Plaza de Oriente. Tot plegat és una manera de reconèixer-li el gran deute, similar al que té Déu amb Bach: si hi ha una identitat espanyola moderna i exportable, és la construcció afrancesada que van fer-ne artistes com Albéniz, Granados o, en el correlat pictòric, Sorolla, amb la seva Visión de
España de la Hispanic Society of America.
Personalment a Albéniz, influït per la fraternitat internacional francmasona i per la seva vida viatgera, el patrioterisme l’incomodava, per això va passar tantes temporades a l’estranger, va musicar textos anglesos, catalans, castellans i francesos, i a l’hora d’atorgar-se una identitat bromejava amb la de “moro”. Era massa generós com per donar
caritat a un sol captaire. Però no hi ha dubte que de Iberia o de les fulles d’àlbum España és fàcil que es desprengui una lectura regionalista que agradarà tant a jacobins com a aquells estrangers que, en el fons, no volen allunyar-se gaire de la Carmen de Bizet. Walter Aaron Clark, autor de la biografia més recent i documentada sobre Albéniz, va advertir una certa tebior catalana com a rèplica al seu entusiasme nord-americà. Segurament sap de la fredor que Albéniz despertava, per exemple, en Pau Casals, per considerar-lo massa servil amb l’art popular –una valoració d’altra banda injusta, ja que Albéniz rarament parteix de
melodies preexistents i el destil·lat és de tanta graduació que la mançanilla de taverna ja no s’hi reconeix–.
Després de l’enterrament va ser pitjor. Totes les corones llençades al vol volien pescar el seu Albéniz. Es va minimitzar la seva catalanitat fins al punt de discutir si en coneixia la llengua –la coneixia perfectament–, el cineasta franquista Juan de Orduña va potinejar en la seva biografia, el seu andalusisme va ser pedra de toc per a un folklorisme barat, es va oblidar l’Albéniz wagnerià o el compositor d’òperes a les quals havia dedicat esforços descomunals. El centenari podria ser una bona ocasió per desactivar tantes lectures interessades del nostre músic més internacional, però no sembla pas que n’hi hagin gaire ganes, ni des d’una banda ni des de l’altra.
