Reunió de poetes

Polítiques lingüístiques. Les primeres, d’ordre psicològic: no canviar de llengua per falsa educació, o per estalviar-nos una incomoditat previsible; no convertir els nous parlants en
mones de circ, bo i subratllant l’excepcionalitat del seu cas. La segona, d’ordre comercial: com fer entendre als empresaris que usar la llengua pròpia pot i ha de ser un negoci? Si, segons la regla d’or del comerç, el client ha de tenir la raó sempre, bé caldria aplicar-ho en el cas de la llengua. Amb les llengües dèbils i no prou protegides per llei com la nostra, el concepte de política língüistica ha d’ampliar-se necessàriament a d’altres camps a més dels estrictament polítics, legals i institucionals. Per això als catalanoparlants se’ns demana un plus afegit al simple ús lingüístic, unes dosis de tenacitat, de proselitisme, fins i tot de
psicologia quotidiana i reflexions morals que els usuaris d’altres llengües més poderoses ni tan sols s’han plantejat mai. Si això se’ns demana als parlants, als tècnics lingüístics hem traspassat el que abans s’encomanava als poetes, a fer d’Espriu o de Verdaguer per encarnar i dirigir aquest esperit de resistència, de salvadors dels mots que han d’anar molt més enllà de la simple professionalitat. Han de ser simpàtics, educats i entusiastes; assistents socials, programadors informàtics i advocats; tenir carisma, fe i mà esquerra;
han de ser impermeables als mals averanys, les estadístiques i la desídia. La temptació de traspassar la botiga o reconvertir-la en un xiringuito de platja o un “Tot a un euro” és, doncs, comprensible. Al I Congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana, Convit, que va tenir lloc a Girona la setmana passada, els professionals de la llengua van tenir dos dies per poder veure el got mig ple. Contra el desànim, sinèrgies. La mata de jonc, que dirien Muntaner i Fuster.

Tweet