D’entre les olors que revenen durant el mes de juny, a Girona la més efervescent és la dels til·lers florits. Com que el til·ler és un arbre de port elegant i urbà, de tronc tirat a cordill i capçada ufanosa d’un verd enllustrat, tradicionalment ha tingut requesta i presència a molts carrers. Asseguraria, però, que són els de la Rambla els que han convertit la flaire mantegosa de la flor de til·la en eficient tòpic literari, la magdalena de Proust de molts gironins entre els quals em compto. Les molècules de til·la dins les meves pituïtàries activen tota una sèrie de records de juny que, vinguts tots de cop, ara que la vida ja m’és un teixit amb moltes filades, poden aclaparar-me i segrestar-me. Temps de blat madur i de sega, el juny és mes de comiat i és mes de promeses, molt més final i molt més principi que el cap d’any, amb l’estiu com a gran frontera. És així com l’adéu també acaba ritualitzant-se en forma de sopar: els adolescents enclenxinats que deixen l’institut, els universitaris que abandonen la ciutat, els col·legues de treball que se separen per les vacances. A les terrasses, dins els restaurants, tot riu com el vi i les galtes són colrades. Alguns comensals, tanmateix, saben del cert que aquell és l’últim sopar, que la vida es refarà, setembre endins, en un altre lloc, amb una altra gent; però callen i brinden com si els separés només un cap de setmana llarg. Més o menys tothom té el record d’un juny amb adéu, alguns o molts estius enrera: entrada la nit, acabat el sopar, potser va emmagatzemar el passeig solitari d’aquella Rambla fragant de til·la sense saber-ho o, pitjor encara, amb la consciència massa desperta. Després vingueren les giragonses dels anys fins que un vespre, abans de Sant Joan, en contemplar les corrues d’adolescents enclenxinats cap a sopar, una olor emmelada, pertinaç, amiga, t’ofereix una safata plena dels rostres d’amics perduts, d’amors antics, de pòsters desclavats, de catifes enrotllades, de pisos tancats, d’aules buides, de revetlles i de nits de juny farcides de promeses. I no saps què fer-ne, del regal que t’ha portat la perfumada primavera de l’estiu.
[@more@]
L’olor dels til·lers, efectivament, és de les més evocadores i no tan sols a Girona. Al Parc de la Ciutadella de Barcelona hi ha l’avinguda dels Til·lers i també n’hi ha uns quants a la Rambla de Catalunya. És una olor especial, però que quan és massa insistent acabaria per marejar-nos. De tots els til·lers de la meva vida en recordo sobretot un parell de Sant Feliu de Pallerols, vora una font, a l’entrada del poble. Fa alguns anys que han omplert molts carrers, al menys a Barcelona, de tipuanes. Es veu que són arbres que s’adapten bé a la vida ciutadana. Floreixen ara, també, i estenen immenses catifes de floretes grogues que fan una olor molt especial, no sé ben bé si és olor o una mena d’aroma entre medicinal i aspre. Crec que molts infants i joves d’ara associaran aquesta olor a les seves revetlles antigues, en un futur que potser ja no veuré.
Tens raó: Girona, aquests dies, està increïblement perfumada.
I (potser) no en tens tanta: encara que costi de creure, hi ha gent que no va d’acord amb el curs escolar i, per tant, ni comencen vacances ni se’ls acaba res, encara.
Però t’entenc molt bé, que consti. I m’has fet recordar, també…
Doncs jo seré més materialista: les molècules de til.la em fan estordunar d’al.lèrgia i, quan arriba aquest temps, passejar per la Rambla de Girona es converteix en una carrera d’obstacles per sortejar els patétics acomiadaments de solters-solteres.