Metacrilat contra Franco

De la mateixa manera que un alemany no pot concebre avui una Goebbels Straat ni un italià una Via Mussolini, no puc entendre l’homenatge al franquisme vigent mitjançant els noms de carrers o certes estàtues d’algunes ciutats espanyoles. I, encara menys, la reticència d’algunes autoritats democràtiques a retirar-les, amb l’argument que no es pot esborrar la història, com si quaranta anys poguessin volatilitzar-se en restituir el nom tradicional a un carrer. Com a tantes ciutats i pobles catalans, a Girona aquesta feina va ser feta fa dècades, com una urgència de la transició democràtica. De certs monuments se’n va canviar la placa que enaltia un sol bàndol per una altra que els plorava tots dos, d’altres es van retirar -els que eren especialment ofensius, moralment o estètica-, i algunes deixies van restar a la inclemència del temps. En algun cas, tanmateix, es va optar per la permanència alliçonadora. Uns grans escuts preconstitucionals se la campen per les parets del mercat de la plaça del Lleó, remodelat a fons el 1993, però l’aguilot resta engabiat per una placa de metacrilat amb una llegenda que, tapant-lo, derogant-lo, adverteix de la seva impertinència en el present. Al Pont Major també va decidir-se una solució similar, deixant-hi el jou i les fletxes així com els quatre relleus de l’escultor Joan Carrera que rememoren episodis de la Guerra Civil. El metacrilat també els vigila, rebaixant-hi la perspectiva feixista amb uns textos neutres que expliquen què passà a l’Alcázar de Toledo o quina fou la victòria del Alto de los Leones de Castella. “Pont de l’Aigua. Existent des de l’època romana, fou reconstruït el 1939 amb batallons de presoners de guerra”, diuen uns petits rètols. El metacrilat, lleuger, modern i transparent, contra el ferro colat, contra el ciment, contra la contundència d’uns símbols indòmits. Tant al Mercat com al Pont Major, la lluita del metacrilat contra el passat produeix un cert neguit, s’hi intueix una victòria fràgil i, a sota, un enemic ple de força. Guanya, o més aviat protegeix el monstre? El metacrilat, prim, fatigat i perible, contra la prepotència d’uns materials resistents al pas del temps. Desassossegat, l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha demanat a la Generalitat la retirada dels símbols franquistes del Pont Major, que se’ls enduguin al Museu d’Història, que treguin de la seva vista la lluita desigual entre el metacrilat dèbil i els relleus que sempre malden per emergir. Han entrevist la capacitat dels materials per generar metàfores inquietants.

[@more@]

Tweet