Qualsevol generació passada fou millor. Ho venia a desmentir l’escriptor Vicenç Pagès en la presentació de la seva novel·la Els jugadors de whist, on es posen en confrontació constant els anys vuitanta amb l’actualitat mitjançant les anades i vingudes de la trama. A ell, mentre els va viure, els anys vuitanta li van semblar força grisos, almenys musicalment. Els grans del rock pertanyien a la dècada anterior, mentre el que naixia semblava banal i indigne, Michael Jackson i Abba inclosos. Però ara, recopilada aquella música disco i disponible als millors hipermercats, és mereixedora d’una nostàlgia com la que a Pagès li havien merescut els setanta. No som ni els primers ni els darrers a experimentar la síndrome del conill d’Alícia, la de fer tard tothora. La sensació de ser generació de trànsit, dels que s’han quedat sense festa, deu ser força universal almenys des d’Hesíode. Els primers grecs tenien l’edat dels herois, la de Troia i la de Tebes, com la immediatament anterior a la seva, que Hesíode trobava nefasta, covarda i plena d’injustícia. Els herois, els sants, els miracles, les gestes, els polítics carismàtics, els mites, sempre formen part d’una
altra època prestigiosa contra la qual el present desolat i gris s’hi estavella. Però en la novel·la de Vicenç Pagès, els vuitanta que hi retrata amb minuciositat són tan poc heroics com el nou mil·lenni, una vacuna contra tota mitificació, contra tota mistificació. Tot era a mig construir o a mig desfer, des de les ciutats plenes de solars –Figueres,
en la novel·la– fins al règim democràtic, l’escola i la família redefinint-se, dubitatives. Damunt de tantes indefinicions i terrenys vagues vam haver d’afirmar-nos en la creixença. Després d’allò, penso que travessar la quarantena amb una certa dignitat hauria de computar a l’hora d’opositar per a heroi, nivell B.
