Proa i àncora

Em pregunten, seriosament, si hi ha una especificitat cultural gironina. Una mica per sortir del pas, responc, seriosament, l’orgull de ser gironí, i la cara és a punt de caure’m de vergonya. Mentre que a Barcelona el grip de cofoisme que van agafar amb les Olimpíades del 92 ja els ha anat passant, a Girona encara ens dura, sobretot de cara als forasters. Per afegir-ho a la presumpció fanfarrona, ara també podrem ensenyar el vell nou Santa Caterina, resum arquitectònic del que som: una proa i una àncora, una projecció i un llast, la modernitat metàl·lica estirant el vell catxalot barroc. Si hi ha consens que el Santa Caterina pot representar-nos i no pas el desaparegut niu de la Rambla, és perquè mai
no podrem ser radicalment moderns, només dialogants. Les tones d’història documentada
aclapara fins el punt de no traspassar qualsevol neoclassicisme. Ser gironí és ser conscient de tot aquest pes i actuar en conseqüència, encara que sigui a la contra. No només tenim patrimoni arquitectònic, sinó moltes mirades expertes que ens han ensenyat a contemplar-lo, fins que ens han convertit en manaies guardians del propi passat. Perquè hi ha una Girona construïda des de la literatura, les seves vistes són alguna cosa més que pintoresques: adquireixen densitat. Tanmateix, ara podríem ser només una col·lecció de bambalines, una ciutat de façanes, si no tinguéssim la sort que les lletres encara alenen damunt l’arquitectura, ensenyant-nos allò que no veuen els turistes. La bona salut de la literatura gironina que s’ha visibilitzat en el darrer Sant Jordi d’alguna manera ens continua protegint la identitat. En ells, més que en els músics o en els pintors, tenim dipositades les nostres esperances. En aquest art tan vell, tan desubicat, tan obsolet, de la paraula. Escrivim, ens descrivim. Som.

Tweet