Com més decidides semblen les
religions d’aquí i d’allà a promoure tensions, enfrontaments i intolerància,
més sentit cobren iniciatives com la del Festival de Músiques Religioses del
Món que a Girona ha recomençat en la seva sisena edició. Contra el pensament
únic de la jerarquia eclesiàstica, la pluralitat de tradicions cristianes d’una
missa caldea, els cants bizantins o el gospel, tres dels concerts d’enguany.
Contra el monopoli que el nacionalcatolicisme pretén, el testimoni de les
altres arrels de Sepharad, amb la música sefardita de François Atlan. Contra
l’islam tremendista propagat pels media, l’heterodòxia reggae de Cheik Lô.
Contra la por i el rebuig de l’altre, la celebració del ritme de la paraula i
la diversitat. Potser sí que així les músiques que hi sonaran ens han de fer
millors, tal com afirmava el crític Miquel Cuenca en el convit.
Els que sí proven de ser
millors són els organitzadors del festival, sabedors que propostes minoritàries
com aquestes no són pas fàcils d’arrelar. No pel fet de ser una idea
políticament correcta i comptar amb un pressupost generós i unes institucions
predisposades, es guanya instantàniament un públic adepte i un prestigi
internacional. Així, si les primeres edicions van motivar algunes de les
crítiques més agres que s’ha escrit mai des de i per a la nostra ciutat petita
i delicada, a les següents es van anar afinant els criteris de selecció dels
artistes. S’ha fet pedagogia per obrir les oïdes més reticents i s’ha conquerit
el públic també per mitjançant un altre sentit, el del gust, amb el mercat
culinari de cuines del món, la proposta que ha esdevingut més popular. Després,
per inserir el festival en el teixit musical de la ciutat, s’ha incentivat la
participació d’agrupacions locals en alguna de les produccions. Faltava encara
un pas, la divulgació del patrimoni musical propi, prou ric justament en
l’àmbit de les músiques religioses ja que, en absència de cap cort o noblesa
potent, l’Església ha estat durant segles l’única institució en condicions de
patrocinar agrupacions musicals potents per aquestes contrades. La capella de
la catedral de Girona va viure una època de puixança en els segles XVII i
XVIII, amb un llegat de partitures que està esperant la seva resurrecció sonora
a l’arxiu capitular. És així com li ha arribat l’hora a Josep Gaz (1656-1713),
mestre de capella a Girona des del 1690 fins a la seva mort. Encara capaç
d’emocionar, les seves partitures ressuscitaran demà dins el mateix espai on van néixer, estavellant-se de nou
contra l’acústica despietada de la nau.
religions d’aquí i d’allà a promoure tensions, enfrontaments i intolerància,
més sentit cobren iniciatives com la del Festival de Músiques Religioses del
Món que a Girona ha recomençat en la seva sisena edició. Contra el pensament
únic de la jerarquia eclesiàstica, la pluralitat de tradicions cristianes d’una
missa caldea, els cants bizantins o el gospel, tres dels concerts d’enguany.
Contra el monopoli que el nacionalcatolicisme pretén, el testimoni de les
altres arrels de Sepharad, amb la música sefardita de François Atlan. Contra
l’islam tremendista propagat pels media, l’heterodòxia reggae de Cheik Lô.
Contra la por i el rebuig de l’altre, la celebració del ritme de la paraula i
la diversitat. Potser sí que així les músiques que hi sonaran ens han de fer
millors, tal com afirmava el crític Miquel Cuenca en el convit.
Els que sí proven de ser
millors són els organitzadors del festival, sabedors que propostes minoritàries
com aquestes no són pas fàcils d’arrelar. No pel fet de ser una idea
políticament correcta i comptar amb un pressupost generós i unes institucions
predisposades, es guanya instantàniament un públic adepte i un prestigi
internacional. Així, si les primeres edicions van motivar algunes de les
crítiques més agres que s’ha escrit mai des de i per a la nostra ciutat petita
i delicada, a les següents es van anar afinant els criteris de selecció dels
artistes. S’ha fet pedagogia per obrir les oïdes més reticents i s’ha conquerit
el públic també per mitjançant un altre sentit, el del gust, amb el mercat
culinari de cuines del món, la proposta que ha esdevingut més popular. Després,
per inserir el festival en el teixit musical de la ciutat, s’ha incentivat la
participació d’agrupacions locals en alguna de les produccions. Faltava encara
un pas, la divulgació del patrimoni musical propi, prou ric justament en
l’àmbit de les músiques religioses ja que, en absència de cap cort o noblesa
potent, l’Església ha estat durant segles l’única institució en condicions de
patrocinar agrupacions musicals potents per aquestes contrades. La capella de
la catedral de Girona va viure una època de puixança en els segles XVII i
XVIII, amb un llegat de partitures que està esperant la seva resurrecció sonora
a l’arxiu capitular. És així com li ha arribat l’hora a Josep Gaz (1656-1713),
mestre de capella a Girona des del 1690 fins a la seva mort. Encara capaç
d’emocionar, les seves partitures ressuscitaran demà dins el mateix espai on van néixer, estavellant-se de nou
contra l’acústica despietada de la nau.
[@more@]
