Cert: per al pop hi ha un
públic, un mercat, uns grups i, des d’ara, també un espai a les comarques
gironines on aplegar-los: el festival PopArb d’Arbúcies, que va tenir lloc
divendres i dissabte passat. El dissabte, aquest cronista va constatar-hi unes
quantes obvietats, com que ara es porten les ulleres de pasta petites, estretes
i llargarudes, que Sisa és molt més bon creador que intèrpret, i que el pop
català no és necessàriament pop en català. “La llengua no ha de ser cap
problema” és una afirmació que signarien tots els que hi actuaren, des de Miqui
Puig –cantant en castellà– a Antònia Font –només en català– o Mishima –que tant
canten en català com en anglès–. Amb ells el català entra en règim paritari,
dins una normalitat absoluta, en el món trilingüe de la música de consum. Però
en aquest ús despolititzat i desacomplexat de les llengües hi ha dos pasos
endavant i un enrera. Cantant en català ells no defensen cap ideologia concreta
ni pretenen salvar res, sinó que ho fan perquè hi ha un mercat, que és el que
fet i fet mana i manarà en el regne del pop. No es pot demanar a ningú ser un
heroi de la llengua, però l’actitud testimonial, valenta i polititzada d’artistes
com els de la nova cançó o, sense anar tan enrera, la posició d’un grup com Els
Pets, no deixa de ser un plus afegit que els honora. Per això els admiraré més
que no pas a d’altres grups de músics professionals que simplement fan molt bé
la seva feina.
públic, un mercat, uns grups i, des d’ara, també un espai a les comarques
gironines on aplegar-los: el festival PopArb d’Arbúcies, que va tenir lloc
divendres i dissabte passat. El dissabte, aquest cronista va constatar-hi unes
quantes obvietats, com que ara es porten les ulleres de pasta petites, estretes
i llargarudes, que Sisa és molt més bon creador que intèrpret, i que el pop
català no és necessàriament pop en català. “La llengua no ha de ser cap
problema” és una afirmació que signarien tots els que hi actuaren, des de Miqui
Puig –cantant en castellà– a Antònia Font –només en català– o Mishima –que tant
canten en català com en anglès–. Amb ells el català entra en règim paritari,
dins una normalitat absoluta, en el món trilingüe de la música de consum. Però
en aquest ús despolititzat i desacomplexat de les llengües hi ha dos pasos
endavant i un enrera. Cantant en català ells no defensen cap ideologia concreta
ni pretenen salvar res, sinó que ho fan perquè hi ha un mercat, que és el que
fet i fet mana i manarà en el regne del pop. No es pot demanar a ningú ser un
heroi de la llengua, però l’actitud testimonial, valenta i polititzada d’artistes
com els de la nova cançó o, sense anar tan enrera, la posició d’un grup com Els
Pets, no deixa de ser un plus afegit que els honora. Per això els admiraré més
que no pas a d’altres grups de músics professionals que simplement fan molt bé
la seva feina.
[@more@]
